Un any després de convertir-se gairebé en la representació perfecta de l’explosió de les distàncies al PGA Tour, Aldrich Potgieter no ha desaparegut pas del panorama. Ben al contrari. El 2026, el sud-africà continua sent un dels jugadors més llargs del circuit, amb una distància mitjana des del tee que se situa al voltant de les 330 iardes —uns 302 metres— i unes velocitats de cap de pal que el mantenen entre els fenòmens físics més impressionants del golf professional. Però des que vam analitzar per primera vegada el seu cas ha passat una cosa encara més important: el problema que Potgieter simbolitzava continua existint, mentre que la solució concebuda per afrontar-lo ha començat a ser qüestionada. El 2025, el full de ruta semblava pràcticament definitiu: l’USGA i l’R&A modificarien les condicions de prova de les pilotes, amb una primera aplicació el 2028 per al golf d’elit i una extensió posterior a tots els jugadors el 2030. El juny del 2026, però, es va produir un canvi important. Els dos organismes, juntament amb el PGA Tour i el DP World Tour, van anunciar que cap modificació de l’Overall Distance Standard entraria en vigor abans del gener del 2030, alhora que es posava en dubte que el sistema previst pogués produir exactament els efectes que es buscaven.
Aquest canvi fa que el debat actual sigui molt més interessant que fa tot just un any. La qüestió ja no consisteix únicament a decidir si cal reduir la distància de la pilota, ni tampoc n’hi ha prou amb posicionar-se a favor o en contra del rollback. Ara cal preguntar-se si el golf ha identificat realment l’eina adequada per controlar l’augment de les distàncies. Els professionals continuen sent més ràpids, més atlètics i més ben preparats físicament, alhora que poden optimitzar el seu material amb una precisió difícil d’imaginar fa vint anys. Potgieter continua sent, per tant, un excel·lent fil conductor per entendre aquesta transformació. No demostra que el rollback sigui imprescindible, però tampoc que sigui inútil. El que sí que demostra és la velocitat amb què estan canviant els paràmetres del problema.
Potgieter potser no era una anomalia, sinó un avançament del futur
Tornem a Detroit, al 29 de juny del 2025. Durant l’última volta del Rocket Classic, Aldrich Potgieter va colpejar vuit drives de més de 330 iardes i en va enviar un a 370 iardes, gairebé 338 metres, al seu forat 71. Pocs dies després, resultava gairebé impossible parlar seriosament sobre el futur de la distància en el golf sense que aparegués el seu nom. Amb només 20 anys acabava de guanyar el seu primer títol al PGA Tour i, sobretot, havia ofert una demostració espectacular del que podria arribar a ser cada vegada més habitual en el golf professional: jugadors més atlètics i més ràpids, entrenats específicament per generar velocitat i capaços de transformar alguns forats concebuts al voltant de decisions estratègiques en problemes considerablement més senzills. La seva velocitat màxima registrada del cap del pal, 132,58 mph, era impressionant, però una altra dada permetia entendre que Potgieter no era un fenomen completament aïllat. El 2025, 25 jugadors del PGA Tour havien superat almenys una vegada les 129,38 mph, una velocitat que cap jugador havia assolit deu anys abans. Encara més significatiu: 52 professionals havien registrat almenys un swing de 125 mph o més, precisament la velocitat escollida per a les noves condicions de prova previstes per a la pilota.
Un any després, el fenomen no ha desaparegut. Potgieter continua sent una de les referències del PGA Tour pel que fa a distància i durant la temporada 2026 fins i tot ha registrat un drive de més de 400 iardes. Tanmateix, cal observar el conjunt de les seves estadístiques abans de convertir-lo en la demostració que la distància ha fet que el golf sigui massa fàcil. La seva precisió des del tee no es troba entre les millors del circuit i el seu rendiment en altres àrees recorda una realitat fonamental: colpejar extraordinàriament llarg encara no és suficient per convertir-se automàticament en un jugador dominant. La distància proporciona a Potgieter un avantatge considerable des del tee, però no elimina la necessitat d’un gran joc de ferros, d’un bon joc curt, d’un putting sòlid ni de la capacitat d’executar els cops adequats sota pressió. Precisament per això el seu cas resulta tan interessant. El problema que afronten els organismes reguladors no és que un jugador pugui enviar ocasionalment una pilota a 370 o 400 iardes; la veritable qüestió és saber si les característiques que avui fan excepcional Potgieter acabaran convertint-se en habituals entre les generacions futures.
La velocitat s’ha convertit en una habilitat que es pot entrenar
Durant molt de temps, l’augment de les distàncies es va explicar principalment a través de l’evolució del material. El pas de la fusta de persimmon als caps metàl·lics i posteriorment al titani, l’augment de la mida dels drivers, l’evolució de les varetes, les pilotes multicapa i el fitting modern han transformat indubtablement el joc. Però aquesta explicació ja no és suficient, perquè potser l’element que més ha canviat és el mateix jugador. La preparació física s’ha professionalitzat, els coneixements biomecànics permeten comprendre amb molta més precisió com es genera velocitat i eines de mesurament com TrackMan han convertit l’entrenament en una mena de laboratori. Velocitat del cap del pal, velocitat de la pilota, angle de llançament, spin, angle d’atac o smash factor: pràcticament tot es pot mesurar en cada cop i després optimitzar. Els programes específics d’entrenament de velocitat formen cada vegada més part del desenvolupament dels jugadors, fins i tot des d’edats molt joves. La velocitat ja no es considera simplement un do natural que es té o no es té; s’ha convertit en una capacitat que es pot desenvolupar.
Aquesta evolució complica considerablement la feina dels reguladors. És possible limitar l’efecte trampolí de la cara d’un driver, restringir el volum del cap o modificar el procediment utilitzat per determinar si una pilota compleix les Regles, però ningú no pot demanar raonablement a Potgieter que faci el swing més lent. Tampoc no es demanarà a les futures generacions que renunciïn a la preparació física, a la biomecànica o a l’anàlisi de dades. El progrés atlètic forma part de l’esport i un jugador s’equivocaria si no desenvolupés una capacitat que li proporciona un avantatge competitiu. Precisament per aquesta raó, la pilota es va convertir progressivament en la variable d’ajust preferida per l’USGA i l’R&A: si no es pot —ni s’ha de— regular l’atleta, potser sí que es pot regular l’objecte que colpeja.
Per què els organismes reguladors van voler controlar més la pilota
El debat, però, no va començar amb Aldrich Potgieter. L’Overall Distance Standard existeix des dels anys setanta i els seus paràmetres ja han evolucionat anteriorment perquè les condicions utilitzades al laboratori continuessin sent prou representatives del rendiment dels jugadors més ràpids. Des de fa anys, el raonament de l’USGA i l’R&A es basa en una preocupació a llarg termini: si les distàncies continuen augmentant, alguns camps hauran de ser modificats constantment per conservar el seu interès estratègic davant l’elit. Endarrerir tees, adquirir nous terrenys, desplaçar búnquers o altres obstacles, modificar sistemes de reg i, en alguns casos, alterar la intenció original de l’arquitecte són solucions costoses i, sobretot, impossibles de repetir indefinidament. No tots els camps disposen de 50 o 100 metres addicionals darrere de cada tee. La cursa per allargar els recorreguts pot convertir-se així en un procés sense final: s’afegeixen metres perquè els jugadors peguen més llarg, els jugadors augmenten novament la seva velocitat i uns anys més tard cal tornar a començar.
La qüestió, a més, no es limita a la longitud física dels camps. Els organismes reguladors també volen preservar la diversitat de cops i la importància de l’estratègia. La preocupació és que el golf d’elit pugui esdevenir progressivament massa unidimensional, amb un avantatge tan important per a la potència que determinats elements arquitectònics o certes decisions estratègiques deixin simplement d’existir per als jugadors més llargs. Una vegada més, cal evitar la caricatura: un drive de 350 iardes no constitueix per si mateix un problema. Pot convertir-se en un problema quan un forat ha estat dissenyat al voltant de zones de caiguda situades 60 o 70 iardes abans i els obstacles concebuts per obligar el jugador a prendre una decisió desapareixen pràcticament de l’equació.
Què havia d’aconseguir realment el rollback
El projecte anunciat el desembre del 2023 es basava, per tant, en una modificació de les condicions utilitzades per certificar la conformitat de les pilotes. La velocitat del cap del pal emprada en la prova havia de passar de 120 a 125 mph, equivalent aproximadament a 183 mph de velocitat de pilota, amb un angle de llançament d’11 graus i 2.200 rpm de spin. El límit de distància es mantenia en 317 iardes dins de les condicions definides pel protocol. El principi era bastant més subtil del que podia suggerir la paraula rollback: no es tractava d’imposar a un jugador una distància màxima sobre el camp, sinó de provar la pilota en unes condicions més representatives de les velocitats assolides en el golf modern d’elit. Les previsions apuntaven així a una pèrdua més important entre els jugadors més ràpids, mentre que l’impacte havia de ser considerablement menor entre els aficionats amb velocitats moderades.
Sobre el paper, Potgieter representava gairebé el cas d’estudi perfecte: com més velocitat generés el jugador, més gran havia de ser teòricament la reducció del seu avantatge amb la nova pilota. Però aquesta aparent simplicitat amagava una dificultat fonamental. Una pilota de golf no vola en condicions reals segons un únic escenari de llançament. Els jugadors no tenen el mateix angle d’atac, loft dinàmic, spin ni velocitat. Una norma pot, per tant, controlar perfectament el comportament d’una pilota sota unes condicions concretes de laboratori sense garantir una reducció uniforme del seu rendiment sobre el camp. I és precisament aquí on s’obre un enorme espai de treball per als enginyers encarregats d’optimitzar les noves generacions de pilotes.
El gir del 2026 canvia profundament el debat
Arribem així a l’esdeveniment més important des del nostre article anterior. El juny del 2026, l’USGA, l’R&A, el PGA Tour i el DP World Tour van acordar que cap modificació de l’Overall Distance Standard entraria en vigor abans del gener del 2030. L’ajornament ja és important perquè elimina l’aplicació prevista inicialment per al 2028 en el golf d’elit, però encara ho és més la reflexió que hi ha al darrere. Les diferents organitzacions continuen reconeixent que la distància augmenta en el golf professional, però al mateix temps consideren que la modificació prevista de la prova de la pilota podria no aconseguir els resultats que es buscaven inicialment. Les converses continuaran, per tant, per estudiar altres possibilitats capaces de limitar millor l’evolució de les distàncies i, alhora, provocar menys alteracions per als jugadors i per al mercat.
El canvi de perspectiva és considerable. El 2025, les posicions semblaven pràcticament irreconciliables: l’USGA i l’R&A consideraven necessària una intervenció, mentre que el PGA Tour i la PGA of America en qüestionaven la necessitat o, almenys, la manera com havia estat concebuda. El setembre del 2026, el problema ja no es discuteix exactament en els mateixos termes; ara és l’eficàcia de la resposta la que ocupa el centre del debat. Es pot reconèixer perfectament que l’augment continuat de les distàncies representa un problema legítim a llarg termini per al golf professional i, al mateix temps, considerar que un rollback universal de la pilota potser no és l’instrument adequat per solucionar-lo. Aquesta distinció permet finalment abandonar un enfrontament massa simplista entre suposats guardians nostàlgics del golf tradicional i defensors incondicionals del progrés tecnològic.
Cameron Young i la capacitat de la indústria per adaptar-se a les restriccions
Les proves realitzades amb determinades pilotes el 2026 també han alimentat els dubtes. Cameron Young va utilitzar una pilota considerada susceptible de complir les futures condicions de conformitat sense convertir-se de sobte en un jugador curt. Continuava superant les 300 iardes de mitjana des del tee i fins i tot havia registrat un drive de 375 iardes a The Players Championship. Adam Scott, per la seva banda, va explicar després de provar una pilota que podria haver complert l’estàndard previst que només havia observat una pèrdua d’aproximadament dues iardes. Aquests exemples no permeten concloure que totes les futures pilotes conformes haurien produït exactament el mateix resultat, però sí que mostren una possible debilitat del plantejament inicial: modificar una condició de laboratori no significa necessàriament aconseguir una reducció homogènia i previsible de la distància sobre el camp.
També cal tenir en compte un element que mai no s’hauria de subestimar: la indústria del material de golf compta amb enginyers extraordinàriament capaços de treballar al voltant de noves restriccions. Pràcticament cada límit reglamentari introduït en el material modern ha obert un nou espai per a la innovació. Quan es va limitar el rendiment màxim de les cares dels drivers, els fabricants van treballar per conservar la velocitat de la pilota en una superfície cada vegada més gran de la cara. Quan el volum dels caps va quedar limitat a 460 cc, una part del desenvolupament es va concentrar en la distribució de masses, el moment d’inèrcia, l’aerodinàmica i l’estabilitat. No hi ha cap raó per pensar que la pilota escaparà d’aquesta lògica. Compressió, construcció de les diferents capes, aerodinàmica dels dimples, comportament de l’spin a diferents velocitats i rendiment amb els diferents pals ofereixen prou variables per intentar recuperar per una altra banda allò que una nova norma podria eliminar sota les condicions exactes de la prova.
Per què els aficionats haurien de pagar per un problema que no han creat?
L’altra gran debilitat del projecte inicial era la seva aplicació final a tots els jugadors. Un aficionat que mou el driver a 85 o 90 mph evidentment no participa en el problema que els organismes intenten resoldre. No està fent obsolet Augusta National, no sobrevola búnquers situats a 300 iardes del tee i no obliga els camps de campionat a comprar nous terrenys. En la majoria dels casos busca precisament el contrari del que pretén aconseguir un rollback: uns metres més. Aquest va ser un dels principals arguments utilitzats per Derek Sprague durant la seva etapa al capdavant de la PGA of America, quan afirmava que no coneixia cap golfista aficionat que volgués voluntàriament pegar més curt. Els organismes reguladors responien que la pèrdua seria molt menor per a un jugador de velocitat moderada que per a un professional. Tècnicament, l’argument era comprensible; psicològicament i comercialment, resultava molt més difícil de defensar.
Només cal posar-se durant uns minuts en el lloc d’un jugador de handicap 15 o 20 que acaba de gastar diversos centenars d’euros en un nou driver, ha fet un fitting i intenta desesperadament guanyar cinc o deu metres. Explicar-li després que algun dia haurà d’utilitzar una pilota lleugerament més curta perquè un petit grup de professionals supera regularment distàncies extraordinàries planteja un problema evident d’acceptació. El rollback universal s’havia escollit en part perquè el golf continua profundament vinculat a la idea d’unes Regles comunes: l’aficionat pot utilitzar, almenys teòricament, la mateixa pilota i els mateixos pals que el campió que observa per televisió. Però aquesta unitat simbòlica comença a resultar paradoxal si, per conservar-la, desenes de milions de jugadors han d’acceptar una solució dissenyada per a un problema que ells no experimenten.
Potser la bifurcació ja no hauria de ser un tabú
Per això la idea d’establir alguna diferència entre el golf d’elit i el golf recreatiu torna inevitablement al debat. Al golf li agrada recordar que un amateur i un professional poden jugar sota les mateixes Regles, a diferència d’altres esports en què el material o determinades dimensions canvien en funció del nivell de competició. Aquesta continuïtat té indubtablement un atractiu especial. Però no té per què ser intocable. El golf ja diferencia l’experiència dels jugadors mitjançant els tees de sortida, els handicaps, les Regles Locals i les condicions de competició. És legítim, per tant, preguntar-se si conservar exactament la mateixa pilota per a Potgieter i per a un jugador mitjà de club constitueix realment un principi tan important com per justificar els efectes col·laterals d’un rollback universal.
La bifurcació generaria, naturalment, els seus propis problemes. Els fabricants haurien de desenvolupar i comercialitzar diferents categories de productes, caldria establir on comença exactament el golf d’elit i es trencaria amb una tradició profundament arrelada. Però una solució d’aquest tipus tindria almenys el mèrit d’actuar directament sobre el fenomen que els organismes pretenen controlar. Dit d’una altra manera: si el problema està concentrat en un nombre relativament petit de jugadors capaços de produir velocitats extraordinàries, és realment necessari modificar el material de desenes de milions de golfistes per conservar la idea que tots practiquen exactament el mateix joc?
Per què no defensar els camps d’una altra manera?
Una altra alternativa proposada sovint consisteix a deixar tranquil·la la pilota i modificar la preparació dels camps: fairways més estrets, rough més penalitzador, búnquers reposicionats, angles diferents cap als greens, superfícies més fermes o obstacles millor situats a les zones que poden assolir els jugadors més llargs. El raonament resulta atractiu perquè permetria, almenys en teoria, transformar la potència en una decisió de risc i recompensa en lloc de limitar-la mitjançant el reglament. Tanmateix, cadascuna d’aquestes solucions genera també conseqüències no desitjades. Un rough extremadament alt pot fer el joc menys atractiu i, paradoxalment, afavorir en determinades circumstàncies el jugador més potent, que pot preferir un wedge des d’una mala posició a un ferro 6 des del fairway. Uns greens cada vegada més ràpids i ferms poden acabar distorsionant el joc d’una altra manera, mentre que desplaçar contínuament els búnquers per seguir l’augment de la distància equival precisament a mantenir la cursa armamentística que els organismes pretenen frenar.
També cal diferenciar entre els camps preparats durant quatre dies per a una competició professional i els milers de recorreguts destinats fonamentalment als jugadors aficionats. Modificar de manera permanent un camp per defensar el par durant una setmana davant de 150 dels millors jugadors del món pot empitjorar l’experiència dels socis durant la resta de l’any. La preparació dels camps té, per tant, els seus propis límits i torna a confirmar la complexitat del problema: no existeix un únic botó que permeti recuperar de sobte les condicions estratègiques del golf de fa vint o trenta anys.
I si el driver acabés convertint-se en el veritable objectiu?
L’ajornament anunciat el 2026 obre inevitablement la porta a noves hipòtesis relacionades amb el material. La pilota oferia l’avantatge de poder actuar sobre la distància sense modificar directament el gest del jugador, però el driver podria convertir-se també en una altra variable. Caps més petits per a les competicions d’elit, menys tolerància, modificació de determinats paràmetres de rendiment o una combinació de diverses limitacions podrien produir un resultat diferent. Un driver més petit, per exemple, podria tornar a donar més importància a la qualitat de l’impacte, penalitzant més els cops descentrats sense eliminar necessàriament tanta distància d’una pilota perfectament colpejada. Tanmateix, això modificaria profundament la naturalesa de la prova tècnica i obligaria la indústria a desenvolupar productes específics.
Aquí rau finalment tota la dificultat de l’assumpte. Actuar sobre la pilota pot influir potencialment en tots els cops de la bossa; actuar sobre el driver afecta més directament les sortides, però modifica les exigències tècniques; actuar sobre els camps depèn de les característiques particulars de cada recorregut; no fer res significa acceptar que l’evolució atlètica i tecnològica continuï. Cap d’aquestes opcions és neutral i cap garanteix que, uns anys després, els enginyers i els esportistes no trobin una nova manera de recuperar part d’allò que el reglament havia intentat limitar.
La distància no és l’enemic del golf
Sobretot, seria injust convertir aquesta discussió en un procés contra la potència. Aldrich Potgieter no fa res incorrecte quan genera 125, 130 mph o més de velocitat del cap del pal. Bryson DeChambeau tampoc no va fer res incorrecte quan va dedicar una part important del seu entrenament a augmentar la velocitat. Rory McIlroy no té cap raó per renunciar voluntàriament a un dels seus principals avantatges competitius. Un jugador capaç de produir més velocitat mantenint prou control simplement està desenvolupant una habilitat que augmenta les seves possibilitats de completar el recorregut amb menys cops. Les estadístiques modernes no han creat aquesta realitat; l’han quantificada i han convençut els jugadors que treballar específicament la distància és una decisió racional.
La responsabilitat correspon, per tant, als organismes reguladors i no als jugadors. Si les Regles actuals recompensen la distància, és perfectament lògic que els professionals intentin produir-ne encara més. La veritable pregunta consisteix a determinar fins a quin punt pot avançar aquesta optimització abans d’entrar en conflicte amb la diversitat del joc que es pretén conservar. Hi ha una diferència fonamental entre considerar que la distància ha adquirit massa pes i afirmar que els jugadors més llargs juguen malament al golf. Les estadístiques de Potgieter ajuden precisament a evitar aquesta confusió: la seva enorme potència li proporciona un avantatge real, però les seves debilitats relatives en altres àrees demostren que la distància per si sola continua sense ser suficient per dominar el circuit.
Potgieter és interessant precisament perquè encara no és el jugador perfecte
Potser aquesta és la lliçó més útil del seu cas. Potgieter pot liderar les estadístiques de distància i situar-se entre els jugadors més perillosos del món des del tee sense dominar necessàriament la classificació general, perquè el golf continua exigint molt més que un driver. La precisió, el joc de ferros, el joc curt i el putting poden neutralitzar part de l’avantatge obtingut mitjançant la potència. Per a aquells que consideren que la distància ja ha destruït el golf, es tracta d’un recordatori important: evidentment, encara no ho ha fet. Però els qui sostenen que no existeix cap problema haurien de portar el raonament una mica més lluny i imaginar el jugador que demà combini les 330 iardes de Potgieter amb una precisió superior a la mitjana, un joc de ferros d’elit i un putting de primer nivell.
Aquest jugador no pertany a la ciència-ficció. La veritable preocupació dels organismes potser no és Potgieter en si mateix, sinó el que anuncia. Les pròximes generacions disposaran dels mateixos coneixements biomecànics, programes físics encara més precisos, tecnologies de mesurament cada vegada més avançades i material optimitzat des d’edats molt joves. El que avui sembla excepcional pot convertir-se progressivament en normal. El 2015, cap jugador del PGA Tour havia registrat una velocitat del cap del pal superior a 129,38 mph; deu anys després, 25 jugadors ja havien superat aquest valor durant la temporada. És aquesta evolució, molt més que un drive aïllat de 370 iardes, la que dona una importància real al debat sobre la distància.
El 2026, la qüestió ja no és simplement «rollback sí o rollback no»
Potser el principal mèrit del canvi produït aquest any és haver permès al golf sortir d’una discussió cada vegada més estèril. El PGA Tour i el DP World Tour reconeixen que l’augment continuat de la distància al màxim nivell mereix atenció, mentre que l’USGA i l’R&A accepten que la seva primera resposta pot no aconseguir el resultat previst. Dues afirmacions poden ser certes al mateix temps: la distància pot representar un problema legítim a llarg termini per al golf d’elit i el rollback de la pilota concebut el 2023 pot, tanmateix, no ser la millor solució per a aquest problema.
Aquesta discussió és molt més interessant que l’enfrontament inicial. Ja no es tracta d’escollir entre suposats tradicionalistes que voldrien tornar el golf a l’època del persimmon i la balata i modernistes que consideren qualsevol limitació un atac contra el progrés. La qüestió consisteix a decidir què vol protegir realment el golf. Els camps històrics? La diversitat de cops? El valor estratègic dels obstacles? Unes mateixes regles de material per a Rory McIlroy i per al jugador de cap de setmana? La llibertat d’innovació dels fabricants? L’espectacle que ofereixen els drives de 350 iardes? La realitat incòmoda és que probablement serà impossible conservar simultàniament tots aquests elements.
El golf ha de decidir ara què vol protegir realment
Si es pretén conservar els camps històrics exactament com van ser concebuts, probablement caldrà intervenir amb més intensitat sobre el material. Si es vol preservar completament l’evolució tecnològica i atlètica, caldrà acceptar que determinats recorreguts ja no plantegin als millors jugadors del món les mateixes preguntes que en el passat. Si el golf es nega a penalitzar els aficionats per un problema propi de l’elit, potser acabarà sent necessari acceptar alguna forma de diferenciació. I si s’escull l’arquitectura i la preparació dels camps com a principal solució, caldrà assumir les conseqüències econòmiques, arquitectòniques i eventualment ambientals d’una adaptació permanent.
Quan vam analitzar Aldrich Potgieter el 2025, els seus extraordinaris drives semblaven convertir-lo gairebé en l’argument perfecte per il·lustrar la necessitat d’un rollback. Un any després, la història és molt més complexa i, precisament per això, força més interessant. Potgieter continua colpejant extraordinàriament llarg i la tendència general cap a una velocitat més gran no ha desaparegut en absolut; tanmateix, el mecanisme que havia de contenir aquesta evolució està sent reconsiderat. El jove sud-africà no ha demostrat que el rollback sigui necessari, però tampoc que sigui inútil. Ha fet una cosa més interessant: ha fet visible la velocitat amb què està canviant el mateix golf professional.
L’horitzó s’ha desplaçat ara fins al 2030, deixant diversos anys als organismes reguladors, als circuits professionals i als fabricants per intentar resoldre una equació les variables de la qual continuen evolucionant. Mentrestant, Potgieter farà exactament allò que les Regles actuals i la lògica de l’esport de competició l’animen a fer: buscar encara més velocitat, optimitzar les seves condicions de llançament i enviar la pilota tan lluny com sigui possible. Evidentment, no se li pot retreure que jugui al golf tal com existeix avui. Ara és el mateix golf qui ha de decidir si vol canviar el joc.