«Comença el downswing amb els malucs.»
És probablement un dels consells tècnics més repetits en el golf. Només cal observar fotografies dels millors jugadors del món perquè la idea sembli evident: mentre el pal encara baixa cap a la bola, la pelvis ja ha començat a girar en direcció a l’objectiu. En el moment de l’impacte, els malucs estan clarament més oberts que en la posició inicial.
Fa uns anys vaig fotografiar personalment aquest moviment durant l’Open de França. Després vaig voler entendre fins a quin punt un golfista amateur podia reproduir-lo en el seu propi swing. Vaig parlar amb diversos professors de golf, vaig filmar el meu moviment i vaig utilitzar TrackMan per comparar diferents maneres d’intentar provocar una rotació més primerenca dels malucs.
Avui, els avenços en biomecànica ens permeten tornar a aquella pregunta amb molts més coneixements. I la conclusió és força més matisada que el consell original.
Sí, la part inferior del cos té un paper important en el downswing. Però dir a un amateur que «giri els malucs més ràpid» no significa necessàriament que farà un swing millor.
Què passa realment en el swing d’un professional?
En el meu article original descrivia el downswing com una cadena de moviment en què la velocitat es transmetia des dels malucs i la pelvis cap al tronc i les espatlles, després als braços i les mans i, finalment, al pal.
La idea general continua sent pertinent, però avui mereix una explicació més precisa. En biomecànica s’utilitza habitualment el concepte de seqüència proximal-distal: de manera simplificada, els segments més pròxims al centre del cos s’acceleren abans que el moviment i la velocitat es transmetin cap als segments més allunyats.
Una revisió sistemàtica publicada el 2022 va analitzar 92 estudis sobre la cinemàtica del swing de golf. La seqüència proximal-distal continua sent un model important per entendre com es genera i es transmet la velocitat, però els investigadors també van detectar diferències significatives entre els mètodes de mesura i els resultats dels estudis. Per tant, no existeix una única seqüència universal que tots els golfistes hagin de reproduir exactament de la mateixa manera.
Aquesta precisió és especialment important per als amateurs.
Probablement no existeix un moviment perfecte dels malucs que puguem observar en un jugador del Tour i limitar-nos a copiar. Fins i tot entre els professionals d’elit hi ha diferències individuals importants.
Una cosa, però, sí que es pot observar i mesurar amb claredat: la pelvis generalment no es manté square respecte a l’objectiu fins a l’impacte.
Un estudi realitzat amb 25 jugadors del PGA Tour i 25 jugadores de l’LPGA Tour va mesurar l’orientació de la pelvis en el moment de l’impacte. Els valors mitjans van ser d’aproximadament 42 graus d’obertura en els homes i 52 graus en les dones, amb desviacions estàndard d’uns 12 i 11 graus respectivament.
Aquesta dispersió és gairebé tan interessant com les mitjanes. Els professionals acostumen a arribar a l’impacte amb la pelvis clarament oberta cap a l’objectiu, però no tots ho fan amb el mateix angle.
No hi ha cap número màgic.
Tot passa en aproximadament tres dècimes de segon
Hi ha un altre problema amb l’aparentment senzill consell de «girar els malucs»: el downswing és extraordinàriament ràpid.
Els estudis sobre la cinemàtica del swing situen habitualment la durada del downswing al voltant dels 0,3 segons, encara que hi ha variacions segons el jugador, el pal utilitzat i el mètode de mesura.
Val la pena pensar què significa realment aquesta xifra.
En menys temps del que necessitem per pensar conscientment «gira els malucs», el golfista ha de coordinar la pelvis i el tronc, moure els braços, les mans i el pal, interactuar amb el terra i aconseguir que la cara del pal torni a la bola.
Això ajuda a entendre per què una instrucció tècnicament raonable pot resultar tan difícil d’aplicar a la pràctica.
Quan vaig filmar el meu swing per a l’article original, ja feia més de vint anys que jugava a golf. Vaig comprovar que, en el moment de l’impacte, la meva pelvis estava molt menys oberta que la dels professionals que havia observat i fotografiat. Tot i això, aquell moviment no m’impedia jugar raonablement bé ni, en aquella època, arribar fins als 150 metres amb un ferro 7.
La pregunta interessant, per tant, no era si el meu cos era capaç de girar.
La qüestió era per què intentar conscientment girar abans els malucs no produïa automàticament la seqüència que buscava.
Els malucs no es «bloquegen» en l’impacte
Hi ha un punt important del meu article original que avui corregiria.
En aquell moment vaig escriure que els malucs giraven i després, d’alguna manera, es «bloquejaven», permetent que els braços i el pal s’alliberessin i acceleressin cap a la bola.
Era una imatge fàcil d’entendre, però biomecànicament massa simplificada.
És més correcte parlar d’acceleració i posterior desacceleració dels diferents segments corporals. La pelvis pot assolir la seva velocitat màxima de rotació relativament aviat i començar després a desaccelerar mentre altres segments de la cadena continuen accelerant.
Per tant, allò que visualment pot semblar que els malucs «s’aturen» s’hauria de descriure més aviat com una desacceleració de la pelvis, i no pas com una aturada real.
La diferència és important. Un golfista que intenti aturar voluntàriament els malucs podria interpretar completament malament la instrucció. L’objectiu no és frenar bruscament la pelvis, sinó organitzar una transmissió dinàmica del moviment i de la velocitat a través del cos fins al pal.
I si el downswing comencés realment des del terra?
Aquí és on les investigacions més recents fan que el tema sigui especialment interessant.
Una revisió sistemàtica publicada el 2026 va estudiar les forces de reacció del terra i el desplaçament del centre de pressió durant el swing de golf. Els investigadors van seleccionar 24 estudis que complien els seus criteris científics. Diversos treballs mostren relacions entre determinades forces exercides contra el terra, els patrons de pressió i la velocitat del cap del pal, tot i que els autors també destaquen les diferències metodològiques entre els estudis.
Això modifica subtilment la nostra manera d’interpretar l’inici del downswing.
Els malucs no giren aïlladament en l’espai.
El golfista interactua amb el terra a través dels peus, genera forces amb les cames i modifica la distribució de la pressió durant el swing. Aquesta interacció contribueix al moviment de la resta del cos.
Per això, parlar simplement de «transferència de pes» és insuficient. El desplaçament de la massa corporal, el centre de pressió i les forces de reacció del terra són fenòmens relacionats, però no són exactament el mateix.
La biomecànica moderna ens ofereix així una imatge molt més completa que el tradicional consell de «passa el pes al peu esquerre».
Què va passar quan ho vaig provar jo mateix?
Aquesta nova perspectiva també permet reinterpretar un dels exercicis que vaig provar en el meu article original.
El professor nord-americà Eric Cogorno proposava augmentar ràpidament la pressió sobre el peu davanter durant la transició. Quan vaig comentar aquest principi amb el professor francès Guillaume Sauzet, el va relacionar amb el concepte tradicional francès de reprise d’appui, és a dir, recuperar el suport sobre el costat davanter, i em va fer parar especial atenció al taló esquerre en el cas d’un jugador dretà.
En aquell moment la meva pregunta era molt senzilla: aquesta acció faria que els meus malucs giressin abans?
Ho vaig provar amb TrackMan.
Quan aplicava abans pressió sobre el costat esquerre, registrava més velocitat de swing. Però quan analitzava les imatges no hi trobava l’espectacular augment de rotació de la pelvis que esperava. Els meus braços continuaven tenint un paper molt important en el moviment.
Avui seria molt fàcil convertir aquella experiència en una afirmació espectacular: «Vaig guanyar velocitat utilitzant millor els malucs».
Però científicament no seria rigorós.
Unes quantes sèries de cops realitzades per un únic golfista no constitueixen un experiment controlat. La velocitat pot variar per la intenció del jugador, l’escalfament, la qualitat del contacte i molts altres factors.
Aquella experiència, però, sí que mostrava una cosa especialment interessant:
Una dada millor a TrackMan no demostra que hàgim realitzat correctament el canvi biomecànic que volíem aconseguir.
El radar ens diu què ha passat. No necessàriament ens explica per què ha passat.
Girar més els malucs no significa necessàriament fer un swing millor
Aquest és probablement l’aspecte en què més canviaria la meva anàlisi original.
Jo volia aconseguir més rotació dels malucs perquè observava molta rotació en els millors jugadors.
Però aquest raonament conté una trampa.
Observar una característica en els professionals no significa automàticament que un amateur millorarà intentant accentuar-la conscientment.
El problema d’un jugador pot estar en el timing, els suports, la mobilitat, l’equilibri, els patrons de pressió sota els peus, la relació entre la pelvis i el tronc o fins i tot en una compensació que s’ha convertit en una part funcional del seu propi swing. En alguns casos, intentar obrir agressivament els malucs des del punt més alt del backswing podria fins i tot perjudicar un moviment que funcionava raonablement bé.
Aquí apareix una de les grans lliçons de la biomecànica moderna.
Cada vegada som millors mesurant què passa durant un swing de golf. És molt més difícil convertir aquestes observacions en una instrucció universal sobre què hauria de fer cada golfista.
La revisió sistemàtica del 2022 sobre la cinemàtica del swing va trobar diferències importants entre estudis i mètodes de mesura. La investigació sobre les forces de reacció del terra ens porta a una conclusió igualment prudent: existeixen relacions entre la manera com el golfista utilitza el terra i diferents variables de rendiment, però això no significa que hi hagi un únic patró de moviment que tothom hagi de copiar.
El swing és una cadena de moviments, no una col·lecció de posicions.
El veritable problema pot ser la seqüència
Curiosament, aquest és un dels aspectes del meu antic article que millor ha resistit el pas del temps.
Quan vaig parlar de la rotació dels malucs amb els professors Rina Rajao, Guillaume Sauzet i Xavier Bretin, cap d’ells va presentar aquest moviment com la clau absoluta del swing.
Xavier Bretin, en particular, em va animar a buscar un millor moviment global del cos en lloc d’intentar activar la pelvis de manera aïllada.
Anys després, aquesta prudència pedagògica continua tenint molt de sentit.
Un amateur que baixa el pal principalment amb els braços no necessita necessàriament «girar més fort els malucs». Potser necessita organitzar millor la transició entre backswing i downswing i coordinar de manera més eficient els seus suports, les forces exercides contra el terra, el moviment de la pelvis, la rotació del tronc, els braços i, finalment, el pal.
La tecnologia moderna permet mesurar aquests moviments amb una precisió extraordinària.
Però aquestes mateixes mesures també ens han mostrat fins a quin punt és complex el swing de golf.
Darrere d’una instrucció de poques paraules es pot amagar tota una cadena biomecànica.
Per tant, cal començar el downswing amb els malucs?
Si «començar el downswing amb els malucs» significa que un swing eficient utilitza la part inferior del cos i transmet progressivament el moviment i la velocitat a través d’una cadena coordinada fins al pal, continua sent una descripció útil d’un principi biomecànic important.
Si significa que qualsevol amateur hauria d’obrir conscientment i agressivament els malucs des del punt més alt del backswing, la resposta és molt menys evident.
Més rotació no significa automàticament una rotació millor. Girar abans no significa necessàriament una seqüència millor. I reproduir davant d’una càmera la posició d’un professional en el moment de l’impacte no significa haver reproduït el moviment que li ha permès arribar fins allà.
Potser això era precisament el que mostrava el meu experiment original, encara que aleshores no disposés de tots els coneixements científics necessaris per explicar-ho.
Havia entès la instrucció. Havia provat diferents mètodes. Havia mesurat els meus cops. En algunes sèries fins i tot havia generat més velocitat.
Però la meva pelvis no va començar de sobte a moure’s com la d’un jugador del Tour.
I, en realitat, no hi havia res d’estrany. Un moviment repetit durant anys i milers de cops no es transforma radicalment després d’unes desenes de boles simplement perquè ara sapiguem quina posició voldríem assolir.
El consell «comença el downswing amb els malucs» no és necessàriament incorrecte. És incomplet.
La pregunta més interessant no és només quina part del cos es mou primer. És entendre com el golfista utilitza el terra i coordina pelvis, tronc, braços i pal durant les aproximadament tres dècimes de segon de què disposa per tornar el pal fins a la bola.
És menys espectacular que prometre descobrir «el secret del downswing» en cinc minuts.
Però probablement s’acosta molt més a la realitat del swing de golf.