Un golfista sènior necessita necessàriament una vareta amb flex Senior? Hauria d’escollir un driver més lleuger, més llarg i amb més loft per compensar una velocitat de swing que pot disminuir amb l’edat? Entre novembre de 2015 i 2017 vam aprofitar les nombroses sessions de proves realitzades amb Jean, aleshores un golfista amateur de 66 anys i handicap 24, per confrontar algunes d’aquestes idees àmpliament acceptades amb les dades de TrackMan. Gairebé deu anys després, les grans bases de dades que reuneixen milions de drives de golfistes amateurs ens permeten rellegir aquella experiència amb una nova perspectiva. I, en diversos aspectes fonamentals, les conclusions d’aleshores continuen sent sorprenentment actuals.
Un golfista sènior, 18 mesos de dades i 41 drivers
A partir del novembre de 2015, Jean, que aleshores tenia 66 anys i handicap 24, va participar regularment en les nostres proves de material. Durant 18 mesos va provar 141 pals en diferents configuracions, entre els quals 41 drivers. Evidentment, l’interès del seu cas no rau en la representativitat estadística: un sol jugador no pot representar el conjunt dels golfistes sèniors. El valor de l’experiència era un altre. Mesurant repetidament el mateix jugador amb el mateix launch monitor, i mantenint les boles i les condicions de prova tan comparables com fos possible, vam acumular prou dades per observar com responia Jean a diferents tipus de caps, lofts, flex, pesos i longituds de vareta. L’article original no havia estat concebut com un estudi científic, sinó que va néixer de l’acumulació d’aquestes mesures i d’una pregunta que, a poc a poc, es feia més difícil d’ignorar: les recomanacions que habitualment es fan als golfistes sèniors a l’hora d’escollir un driver resisteixen realment la prova de les dades?
Aquesta prudència metodològica continua sent essencial el 2026. No podem convertir els resultats de Jean en una regla universal. Ara, però, podem confrontar-los amb bases de dades d’una dimensió completament diferent. L’informe d’Arccos publicat el 2026, per exemple, es basa en més de 37.000 golfistes que van registrar almenys 100 drives cadascun, cosa que representa prop de 9,7 milions de cops amb driver jugats realment al camp durant el 2025. Aquesta enorme quantitat d’informació confirma dos fenòmens especialment interessants per a la nostra anàlisi: la distància tendeix a disminuir amb l’edat, però el nivell de joc continua sent també un factor determinant.
Amb l’edat disminueix la distància, però la realitat és més complexa
Quan vam comparar els resultats de Jean de les temporades 2015-2016 i 2016-2017, vam observar una disminució de només 0,5 mph en la seva velocitat mitjana de swing durant 18 mesos. La diferència era massa petita i la mostra massa limitada per extreure’n una regla general sobre l’envelliment, però un altre fenomen va cridar la nostra atenció: els seus millors cops continuaven sent molt semblants d’una temporada a l’altra. Per tant, no semblava disminuir tant el seu potencial màxim com la capacitat de reproduir-lo amb la mateixa regularitat. En les nostres mesures, aquesta evolució podia representar aproximadament cinc metres de diferència en la distància total mitjana.
Gairebé deu anys després, les dades d’Arccos permeten situar aquesta observació individual en un context molt més ampli. Entre els homes amb handicap de 20 a 24,9 —una categoria relativament propera al perfil de Jean—, la distància mitjana amb el driver registrada el 2025 va ser de 193 iardes per als jugadors de 50 a 59 anys, 188 iardes per als de 60 a 69 i 168 iardes per als de 70 a 79 anys, és a dir, aproximadament 176, 172 i 154 metres. Però el handicap també continua tenint una enorme importància: entre els homes de 60 a 69 anys, Arccos registra una mitjana de 227 iardes per als jugadors amb handicap entre 0 i 4,9, davant de només 165 iardes per als que tenen handicap 30 o superior. Dit d’una altra manera, l’edat importa, però no és suficient per descriure un golfista.
La biomecànica hi afegeix una altra perspectiva. Un estudi realitzat amb 17 golfistes masculins de 62,2 anys d’edat mitjana, analitzats mitjançant un sistema Vicon i TrackMan, va observar velocitats del cap del pal i de la bola inferiors a les registrades en poblacions més joves, a més d’algunes diferències cinemàtiques al tronc i a la part inferior del cos. Els investigadors subratllaven, però, la necessitat de considerar conjuntament la força, la mobilitat, l’equilibri i les estratègies individuals de moviment, en lloc de reduir l’envelliment a una simple xifra. Altres treballs mostren, a més, que la velocitat no és necessàriament una variable immutable: en un estudi amb golfistes masculins de 70,7 anys de mitjana, vuit setmanes d’entrenament combinant mobilitat, estabilitat, equilibri i força van permetre millorar significativament la velocitat màxima del cap del pal.
La primera lliçó de la nostra prova amb Jean continua, per tant, plenament vigent: ser sènior descriu una edat, no una velocitat de swing i, encara menys, una única manera de moure el pal.
Un cap més tolerant no transforma automàticament la distància
En aquella època també vam separar els drivers entre models que anomenàvem “Improvement” i “Player”. La terminologia ha evolucionat i les fronteres entre categories encara s’han difuminat més, però la idea era comparar caps orientats principalment a la tolerància amb models destinats a jugadors que buscaven més control, capacitat per treballar la trajectòria o una optimització de l’spin. Els TaylorMade M1, XXIO Prime o Mizuno JPX-EZ que apareixien en l’estudi original pertanyen, evidentment, a una altra generació de material. Cal entendre’ls com els instruments utilitzats en l’experiència original, i no com recomanacions de compra per al 2026.
Amb Jean, però, la diferència mitjana de distància total entre les dues categories va ser de només uns tres metres, mentre que l’smash factor mitjà només va passar d’1,41 a 1,42. Aquest resultat no significa que tots els caps de driver siguin equivalents. El moment d’inèrcia, la posició del centre de gravetat, la distribució de masses o el comportament en impactes descentrats poden produir diferències reals. El que mostraven les nostres mesures era, simplement, que resultava difícil predir el rendiment d’un jugador basant-se únicament en la categoria comercial en què s’havia situat un driver. En el cas de Jean, almenys, les xifres no mostraven cap revolució.
Més loft? Sí, però no necessàriament més distància
El loft va produir resultats molt més clars. En passar aproximadament de 9,5 a 12 graus, l’angle de llançament de Jean va augmentar d’uns 12 a 16 graus, mentre que l’spin va passar aproximadament de 3.000 a 3.400 rpm. Tanmateix, tampoc podíem deduir-ne que un sènior hagués d’escollir sistemàticament el loft més elevat. En la nostra sèrie de mesures, Jean va obtenir amb 10 graus la seva millor distància mitjana, 158 metres, davant dels 153 metres de mitjana del conjunt de configuracions analitzades. No obstant això, en comparar directament les configuracions de 9 i 12 graus, l’opció amb més loft va resultar més favorable.
Aquest és un dels passatges de l’article original que convé matisar el 2026. En aquell moment havíem relacionat un loft superior amb una disminució de l’smash factor, explicant-ho en part per una menor “compressió” de la bola i una major tendència d’aquesta a “lliscar” sobre la cara. Aquella explicació era massa simplificada. L’smash factor és la relació entre la velocitat de la bola i la velocitat del cap del pal i depèn de diversos factors, entre els quals hi ha el punt d’impacte, el loft dinàmic i les condicions reals del contacte. Per tant, és més rigorós conservar allò que realment vam mesurar —angle de llançament, spin, velocitat i distància— que atribuir les variacions observades a una única causa.
La lliçó principal es manté: un loft més elevat pot ajudar un jugador relativament lent a crear millors condicions de llançament, però el loft òptim no ve determinat per l’edat. Depèn de la velocitat, del loft dinàmic en l’impacte, de l’angle d’atac, de l’spin i de la qualitat del contacte.
Un golfista sènior necessita realment una vareta Senior?
Aquesta era la qüestió central de la nostra investigació el 2017 i probablement és la part de l’experiència que millor ha resistit el pas del temps. Quan vam comparar els resultats de Jean amb varetes Senior, Regular i Stiff, no vam trobar cap superioritat evident del flex Senior. De fet, Jean va obtenir els millors resultats amb una vareta Regular, malgrat disposar d’una velocitat de swing relativament modesta. Entre determinades configuracions Regular i Stiff, la diferència de distància va ser de només tres metres. Amb la vareta Senior provada també vam registrar aproximadament 400 rpm més d’spin que amb algunes de les altres configuracions.
Tampoc no hem de transformar aquest resultat en una altra recepta simplista segons la qual un Regular seria millor per als sèniors que un Senior. La conclusió és precisament la contrària: la lletra escrita a la vareta no és suficient per determinar quin shaft necessita un jugador. Senior, Regular o Stiff permeten situar aproximadament un producte dins de la gamma d’un fabricant, però no constitueixen unitats de mesura universals que permetin comparar directament totes les varetes del mercat. El pes, el perfil de rigidesa, el torque, l’equilibri del pal, la longitud, la transició del jugador i la qualitat de l’impacte intervenen conjuntament en el resultat. Dos golfistes capaços de generar la mateixa velocitat poden carregar una vareta de manera molt diferent, mentre que un jugador relativament lent pot perfectament centrar millor els seus impactes amb un perfil una mica més ferm.
Per això, la pregunta «Tinc més de 60 anys, he de passar a un flex Senior?» probablement està mal plantejada.
No es fa un fitting a una edat. Es fa un fitting a un golfista.
El pes de la vareta va produir diferències molt més grans
Quan vam deixar de mirar únicament la lletra impresa a la vareta i ens vam interessar pel seu pes, les diferències es van fer considerablement més importants. Les varetes provades per Jean anaven de 36 a 68 grams. En aquesta sèrie concreta de proves, l’augment del pes va anar globalment acompanyat d’una reducció de la velocitat del swing i de la bola, i la diferència entre les configuracions extremes va arribar als 13 metres de distància.
Una vegada més, seria perillós convertir aquesta observació en una nova regla segons la qual un sènior hauria d’utilitzar la vareta més lleugera possible. El pes modifica les sensacions, el tempo i l’equilibri general del pal, i interactua amb el pes del cap, la longitud del driver i la manera com el jugador organitza el seu moviment. Una vareta més lleugera pot permetre a determinats golfistes generar més velocitat, però aquest augment només té interès si mantenen prou control i qualitat d’impacte. L’experiència amb Jean ho va mostrar encara millor quan vam analitzar la longitud.
Més llarg i més ràpid, però no necessàriament millor
Probablement és el resultat més espectacular de tota l’experiència. Amb un driver de 44,75 polzades, Jean produïa un smash factor d’1,46. Amb una vareta de 46,5 polzades, l’smash factor baixava fins a 1,39. Tanmateix, la seva velocitat de swing arribava aleshores a 77,9 mph, aproximadament 7 mph més que amb la vareta més curta. Sobre el paper, la recepta semblava perfecta: augmentar el radi de l’swing per generar més velocitat. A la pràctica, Jean tenia més dificultats per centrar l’impacte i la velocitat addicional no es convertia proporcionalment en més distància.
És interessant confrontar aquest cas individual amb la literatura científica. Estudis realitzats amb golfistes de molt bon nivell han mostrat que augmentar la longitud del driver pot incrementar efectivament la velocitat inicial de la bola i potencialment el carry, encara que l’augment de la velocitat del cap del pal no es tradueixi necessàriament en un guany equivalent de distància. Altres treballs també han observat que la longitud interactua amb l’swingweight, el moment d’inèrcia i les condicions de llançament. Per tant, no hi ha cap contradicció amb el cas de Jean: allargar un driver pot generar més velocitat, però el resultat final depèn del golfista.
Per a un sènior de handicap 24, guanyar unes quantes mph té poc interès si la qualitat del contacte empitjora prou per absorbir-ne el benefici. Això és precisament el que suggerien les nostres mesures amb TrackMan.
Què afegeixen gairebé deu milions de drives a l’experiència de Jean?
Les dades d’Arccos publicades el 2026 aporten finalment una dimensió que en aquella època resultava molt més difícil de mesurar: què passa realment al camp. Sobre gairebé deu milions de drives registrats durant el 2025, la distància mitjana masculina es va mantenir pràcticament estable respecte del 2018, malgrat vuit anys més d’evolució tecnològica del material. Arccos també observa que la precisió augmenta amb l’edat: entre els jugadors de 20 a 29 anys i els de 70 a 79, el percentatge de fairways encertats augmenta 18 punts entre els homes. Encara més significatiu, els jugadors amb handicap 30 o superior es troben en una situació de penalització o recuperació després del 45,1% dels seus drives, davant d’aproximadament el 12% entre els jugadors amb handicap inferior a 5.
Aquestes dades permeten posar en perspectiva la recerca a qualsevol preu de cinc o deu metres addicionals. Per a un golfista sènior amateur que pega el driver 150, 160 o 170 metres, uns metres suplementaris poden ser evidentment útils. Però la qualitat d’un drive no es pot reduir a la seva longitud màxima. Si la recerca de velocitat genera més impactes descentrats, una dispersió més gran o més boles que obliguen a jugar un cop de recuperació a continuació, l’avantatge teòric pot desaparèixer molt ràpidament de la targeta.
Gairebé deu anys després, què queda d’aquesta experiència?
Cal mantenir clares les seves limitacions. Jean era un sol golfista. Els 41 drivers no van ser provats dins d’un protocol científic concebut des del principi per aïllar independentment cada variable, i caps, lofts, varetes, pesos, longituds i equilibris podien variar simultàniament. Per tant, no podem afirmar que un Regular sigui millor que un Senior, que una vareta de 50 grams sigui preferible a una de 60 o que una determinada longitud sigui adequada per a tots els golfistes de més de 60 anys. Aquesta prudència ja era present en l’article original.
Tanmateix, aquesta acumulació de mesures explicava una cosa molt més interessant, i les dades disponibles el 2026 no l’han deixada obsoleta. No existeix un “driver per a sèniors” universal. L’edat pot anar acompanyada d’una pèrdua de velocitat, però no informa prou sobre el nivell del jugador, el seu tempo, la mobilitat, la manera com carrega la vareta, el seu patró d’impacte o les seves condicions de llançament. Un loft superior pot millorar la trajectòria sense ser automàticament el millor. Una vareta més lleugera pot permetre accelerar sense millorar necessàriament el resultat. Un driver més llarg pot generar molta més velocitat i, alhora, reduir l’eficiència de l’impacte. I, sobretot, una vareta marcada com a “Senior” no és, per definició, la millor vareta per a un golfista sènior.
En definitiva, això era el que Jean ja ens havia ensenyat abans que disposéssim de bases de dades amb milions de drives: cal desconfiar de les recomanacions de material construïdes a partir d’una sola característica del golfista. Amb 66 anys i handicap 24, Jean no necessitava que una etiqueta decidís per ell. Necessitava comparar diferents configuracions i observar què produïen realment amb el seu propi swing.
El 2026, els fittings, els launch monitors i les possibilitats d’ajust són molt més accessibles que quan vam començar aquesta experiència. Precisament per això ens haurien de permetre raonar menys, i no més, mitjançant categories preconcebudes. Per a un sènior que estigui pensant a canviar de driver, la pregunta correcta probablement continua sense ser: «Quin driver està dissenyat per a la meva edat?»
És una pregunta molt més personal:
«Amb quina combinació de cap, loft, pes, longitud i vareta aconsegueixo produir més sovint els meus millors drives?»
I en aquest punt, gairebé deu anys després, la nostra experiència amb 41 drivers ha envellit ben poc.
