3:1, 2:1, backswing lent o ràpid: des de fa anys, sensors, aplicacions i mètodes d’entrenament animen els golfistes a mesurar el tempo del seu swing i, en alguns casos, a comparar-lo amb el dels professionals del Tour. Però existeix realment un tempo ideal en el golf? El 2026 hem tornat a analitzar un antic experiment que vam fer amb un sensor Zepp i un TrackMan 4. La conclusió és molt més matisada del que pensàvem aleshores: el tempo importa, però probablement no de la manera que molts golfistes imaginen.
«Fas el swing massa ràpid.»
Quin golfista amateur no ha sentit alguna vegada aquesta frase després d’un mal cop? És un d’aquells diagnòstics tan arrelats en la cultura del golf que gairebé hem deixat de qüestionar-lo. Un mal contacte, un drive enviat entre els arbres o una transició que sembla precipitada i el consell acostuma a arribar immediatament: cal alentir el moviment. Portar el pal enrere més a poc a poc. Donar-se més temps a la part alta del backswing. No precipitar el downswing.
Molts golfistes fins i tot han après a comptar mentalment durant el moviment: «un… dos… tres». Com si la qualitat del cop depengués simplement de trobar el metrònom interior adequat.
Precisament aquest va ser el punt de partida d’un experiment que vam realitzar fa uns anys per a la nostra secció Golf Lab. En aquella època, els sensors connectats començaven a oferir als amateurs dades que fins aleshores estaven disponibles sobretot en entorns d’entrenament professionals. Un d’aquests dispositius era Zepp, un petit sensor que es col·locava al guant i proporcionava diferents mesures del swing, entre elles el tempo.
A MyGolfMedia disposàvem també d’un TrackMan 4, cosa que ens permetia comparar algunes de les dades proporcionades pel sensor amb el que realment passava amb el pal i la bola. La pregunta semblava senzilla: millorar el tempo mesurat significa realment millorar el swing?
Uns quants anys després, els coneixements actuals sobre biomecànica, aprenentatge motor i anàlisi del moviment ens permeten revisar aquell experiment amb molta més perspectiva.
I el primer que hem de fer és distingir tres conceptes que en golf es confonen massa sovint: tempo, ritme i coordinació.
Tempo, ritme i coordinació no són el mateix
En la seva definició més senzilla, el tempo descriu la durada temporal d’un moviment. En golf, sovint s’utilitza també per expressar la relació entre el temps necessari per completar el backswing i el que transcorre des de l’inici del downswing fins a l’impacte.
Imaginem que el vostre backswing dura 0,90 segons i que el downswing fins a l’impacte necessita 0,30 segons. La relació serà, per tant, de 3:1.
Fins aquí sembla senzill.
El problema és que dos golfistes poden tenir exactament la mateixa relació i produir swings completament diferents. Un jugador pot completar el backswing en 0,75 segons i arribar a l’impacte 0,25 segons després. Un altre pot necessitar 1,20 segons per pujar i 0,40 per baixar. Tots dos tenen una relació de 3:1, però la velocitat global dels seus moviments és clarament diferent.
I, sobretot, aquesta relació ens diu molt poc sobre el que realment estan fent la pelvis, el tòrax, els braços, els canells i el pal durant aquestes fraccions de segon.
Aquí és on entren en joc el ritme i la coordinació. El ritme descriu millor l’organització temporal del moviment, mentre que la coordinació fa referència a la manera com les diferents parts del cos i el pal treballen conjuntament.
Els estudis biomecànics realitzats amb golfistes professionals han mostrat, per exemple, una coordinació important entre el tòrax i la pelvis durant determinades fases del downswing. De manera més general, la investigació sobre el swing mostra fins a quin punt són complexes les relacions entre els diferents segments corporals, el moviment del pal, les forces generades i l’impacte.
En altres paraules: cronometrar un swing no és el mateix que entendre’l.
D’on prové la famosa relació 3:1?
En el nostre experiment original, Zepp proporcionava un valor de referència basat en jugadors professionals. Segons la informació disponible aleshores a través del sistema, els professionals completaven el backswing aproximadament en 0,82 segons i el downswing en uns 0,27 segons.
D’aquí sorgia la coneguda relació de tres unitats de temps en la pujada per una en la baixada: 3:1.
El concepte no és absurd. Tour Tempo, un dels sistemes més coneguts dedicats al timing del swing, fa anys que estudia les relacions temporals observades en jugadors d’alt nivell. També hi ha investigacions científiques que suggereixen que un entrenament basat en el ritme pot influir en determinats aspectes del rendiment.
En un estudi, per exemple, 13 golfistes amateurs van completar dotze sessions d’entrenament sincronitzades amb un metrònom durant quatre setmanes. Els investigadors van observar millores en alguns aspectes de la coordinació i una reducció de la variabilitat temporal, tot i que la velocitat del cap del pal no va augmentar de manera significativa.
Altres treballs també han suggerit que un entrenament específic del timing pot contribuir a millorar la precisió.
Però aquí apareix una distinció fonamental:
entrenar el timing pot ser útil.
Això no significa que:
tots els golfistes hagin de fer obligatòriament el swing amb una relació exacta de 3:1.
I és precisament aquí on el nostre antic experiment es torna especialment interessant.
Quan vam intentar obligar el swing a entrar en la relació «correcta»
Amb Zepp, el nostre golfista de prova produïa de manera natural relacions situades aproximadament entre 1,7:1 i 2,2:1 al llarg d’una trentena de cops.
En aquell moment, el resultat ens preocupava. Si 3:1 representava el model professional, un swing proper a 2:1 semblava indicar necessàriament un problema de tempo.
Així que vam fer exactament el que fan molts golfistes quan una aplicació els diu que una de les seves dades no és correcta:
vam intentar corregir el número.
La primera prova va consistir a alentir deliberadament el backswing. Després vam intentar comptar més lentament durant la pujada. Finalment, vam portar l’experiment encara més lluny introduint una mena de pausa a la part alta del backswing, inspirada en el conegut moviment de Hideki Matsuyama.
I va funcionar.
Com a mínim, per al sensor.
Allargant considerablement el backswing vam aconseguir finalment arribar a la famosa relació de 3:1.
El problema era que el swing no millorava.
El contacte es va tornar menys fiable i algunes boles van començar a ser colpejades cap al taló de la cara del pal. L’experiment va resultar encara més revelador quan vam repetir la prova amb un ferro 7 utilitzant TrackMan.
Amb el swing natural, al voltant de 2:1, registràvem habitualment velocitats del cap del pal d’entre 79 i 82 mph. Quan allargàvem voluntàriament el backswing per acostar-nos a 3:1, la velocitat podia baixar fins a aproximadament 75 mph, i de vegades encara menys.
Evidentment, es tractava de l’experiment d’un sol jugador i no d’un estudi científic controlat. Per tant, seria incorrecte generalitzar-ne els resultats.
Però aquella experiència il·lustrava perfectament un problema que s’ha tornat encara més important en l’era de les dades:
optimitzar una mètrica no significa necessàriament optimitzar el rendiment.
El vostre backswing és realment «massa ràpid»?
Probablement aquest és el punt del nostre article original que més necessitava una actualització el 2026.
La idea que un bon swing necessita obligatòriament un backswing lent resulta molt atractiva perquè coincideix amb el que creiem veure. Alguns grans jugadors semblen disposar de moltíssim temps durant la pujada. El seu moviment sembla tranquil, fluid i sense esforç.
Però la percepció visual ens pot enganyar.
Un moviment que sembla relaxat pot ser sorprenentment ràpid.
El debat contemporani sobre el tempo del swing ha començat, per tant, a qüestionar alguns dels consells que tradicionalment s’han donat als amateurs. Els defensors de Tour Tempo, per exemple, assenyalen que els jugadors d’elit acostumen a portar el pal enrere força més ràpid del que molts aficionats imaginen. Per a determinats golfistes, un backswing més dinàmic pot fins i tot contribuir a una millor organització global del moviment i a generar més velocitat.
Això no significa, naturalment, que tothom hagi d’arrencar violentament el pal de la bola.
Significa una cosa molt més important:
«Alenteix el backswing» no és una correcció universal.
El nostre propi experiment amb TrackMan ja mostrava el problema. Quan alentíem artificialment la pujada, modificàvem el conjunt del moviment. Perdéiem velocitat i, de vegades, també empitjorava el contacte.
Potser aquella relació inicial no era un problema que calgués corregir.
Potser era simplement el tempo natural d’aquell swing.
Un swing de golf no és un metrònom
La biomecànica moderna mostra fins a quin punt pot resultar arriscat reduir el swing a un únic paràmetre.
Una revisió sistemàtica publicada el 2022 va analitzar 92 estudis relacionats amb la cinemàtica del swing de golf. Les investigacions examinaven, entre altres aspectes, els moviments de rotació, la trajectòria del pal, la seqüència cinemàtica i els moviments articulars. Una de les conclusions generals que podem extreure d’aquest conjunt de treballs és sobretot l’enorme complexitat del swing i la dificultat d’establir regles universals a partir d’un sol paràmetre.
Els estudis sobre les forces de reacció del terra i el desplaçament del centre de pressió afegeixen una altra dimensió al problema. Durant el swing, el golfista interactua contínuament amb el terra, genera i redirigeix forces mentre diferents segments del cos acceleren i desacceleren.
Això també ens obliga a matisar una conclusió massa ràpida del nostre article original.
Aleshores havíem suggerit que el nostre downswing era «massa lent» perquè el cos, i especialment el tren inferior, no s’activava prou.
Era una hipòtesi plausible.
Però les mesures de tempo, per si soles, no podien demostrar-ho.
Un downswing que dura més que el d’un professional pot tenir nombroses explicacions: l’amplitud del swing, l’organització de la transició, la velocitat dels diferents segments corporals, les característiques físiques del jugador, el comportament dels braços i els canells, la producció de forces o simplement una estratègia motriu individual.
Dir a un golfista «el teu downswing dura massa, per tant has de girar els malucs més ràpid» equivaldria pràcticament a fer un diagnòstic biomecànic amb un cronòmetre.
El 2026 podem fer-ho millor.
Richard Hurvitz potser va plantejar la pregunta més important
Una conversa amb l’entrenador Richard Hurvitz va tenir una gran influència en la nostra investigació original.
Hurvitz qüestionava l’obsessió per trobar un tempo suposadament universal. Per què golfistes amb swings radicalment diferents haurien de moure necessàriament el pal amb exactament la mateixa organització temporal?
El seu plantejament se centrava sobretot en la sincronització entre els braços i el cos durant el downswing, més que no pas a determinar si la pujada o la baixada eren simplement ràpides o lentes.
Amb perspectiva, probablement és una de les parts del nostre antic article que millor ha envellit.
La investigació sobre coordinació motriu apunta en una direcció semblant. En golfistes professionals s’ha observat una relació important entre tòrax i pelvis durant determinades fases del downswing. També és interessant l’estudi amb metrònom esmentat anteriorment: després del període d’entrenament van millorar alguns paràmetres de coordinació i regularitat temporal, mentre que la velocitat del cap del pal no va augmentar significativament.
Això canvia profundament la pregunta.
En lloc de preguntar-nos:
«Quantes dècimes de segon hauria de durar el meu backswing?»
potser ens hauríem de preguntar:
«El meu moviment està prou coordinat i és prou repetible perquè les diferents parts del swing treballin juntes en el moment adequat?»
És una manera molt diferent d’entendre el tempo.
Regularitat no significa repetir exactament el mateix temps
El nostre article original insistia molt en la necessitat de tenir un tempo regular.
El 2026 mantindríem aquesta idea, però amb una precisió fonamental:
un golfista no és una màquina.
Per a la immensa majoria dels jugadors, intentar reproduir exactament un backswing de 0,82 segons en cada cop probablement té molt poc interès pràctic.
El que busquem és més aviat una estabilitat funcional.
El moviment ha de ser prou repetible per produir regularment un contacte previsible, una orientació controlada de la cara del pal, una velocitat adequada i una trajectòria útil. Al mateix temps, aquesta organització pot variar lleugerament segons el pal utilitzat, el tipus de cop, la intenció o la situació.
Un wedge controlat no és un driver. Un cop baix per passar per sota d’un arbre no és un ferro 7 estàndard. I un drive jugat sota pressió en competició no ha de tenir necessàriament exactament la mateixa signatura temporal que un swing executat tranquil·lament al camp de pràctiques.
El golfista necessita, per tant, repetibilitat sense convertir-se en esclau del cronòmetre.
Això és especialment important perquè les investigacions sobre control motor suggereixen que tempo i ritme no són completament independents. Modificar voluntàriament un component temporal pot alterar l’organització global del moviment.
És gairebé exactament el que vam experimentar en el nostre antic test.
La xifra millorava.
El swing, de vegades, empitjorava.
Per tant, hem d’oblidar-nos del 3:1?
No.
Això només significaria substituir una simplificació per una altra.
Una relació de tempo pot constituir una referència útil, especialment quan un professor identifica un problema evident de timing. Un jugador pot precipitar excessivament la transició, alentir artificialment el backswing o presentar grans variacions d’un cop a l’altre.
En aquestes situacions, un metrònom, una seqüència sonora, una aplicació o fins i tot un simple exercici de comptar poden ajudar a trobar una sensació més repetible.
Les investigacions disponibles sobre l’entrenament del timing suggereixen que aquest tipus de treball pot influir positivament en alguns aspectes de la coordinació i la precisió.
Però cal entendre el paper de la dada.
El número ha d’estar al servei del golfista.
No el golfista al servei del número.
Si el vostre swing funciona de manera natural a 2,5:1, colpegeu habitualment el centre de la cara del pal, controleu la dispersió i podeu reproduir el moviment sota pressió, què guanyaríeu reconstruint-lo només perquè una aplicació mostrés 3:1?
En canvi, si la relació varia enormement d’un cop a l’altre i aquestes variacions coincideixen regularment amb mals contactes o trajectòries imprevisibles, el tempo pot convertir-se en una pista interessant per al vostre professor.
El tempo és útil quan ajuda a explicar alguna cosa.
Molt menys quan es converteix simplement en una nota que cal millorar.
La tecnologia ha canviat, però la trampa de les dades continua existint
Zepp pertany avui a una generació anterior de tecnologia aplicada al golf. El 2026, el panorama és radicalment diferent.
Monitors de llançament, smartphones, rellotges connectats, càmeres d’alta velocitat, sensors de moviment, plataformes de forces i sistemes d’anàlisi cada vegada més sofisticats posen una quantitat extraordinària d’informació a disposició del golfista amateur.
És una evolució extraordinària.
Sempre que no confonguem mesura amb diagnòstic.
El nostre antic experiment Zepp/TrackMan ja mostrava perfectament aquesta diferència. Zepp indicava que el nostre tempo s’allunyava del seu valor de referència. Nosaltres vam interpretar que, per tant, calia corregir-lo. Quan vam modificar deliberadament el moviment per millorar aquella xifra, TrackMan va mostrar que podíem perdre velocitat del cap del pal i, en alguns casos, empitjorar també el contacte.
La mateixa lliçó es pot aplicar pràcticament a qualsevol dada del golf modern.
Un angle d’atac no és «bo» o «dolent» independentment del pal i del cop que volem produir. El camí del pal només adquireix tot el seu sentit quan s’analitza conjuntament amb l’orientació de la cara i el punt d’impacte. Més velocitat serveix de poc si la trajectòria resultant no és controlable.
I una relació de tempo té un valor limitat si no entenem el moviment i els cops que l’han produïda.
Les dades descriuen. No prescriuen automàticament la solució.
Com hauria de treballar el tempo un golfista amateur?
Avui abordaríem la qüestió de manera molt més senzilla que en el nostre experiment original.
Comenceu observant el vostre swing natural abans d’intentar modificar-lo. Enregistreu diversos cops sense cap intenció particular relacionada amb el tempo. Si disposeu d’una tecnologia capaç de mesurar la durada del backswing i del downswing, recopileu una sèrie de dades en lloc de quedar-vos amb una única xifra.
Considereu inicialment aquesta relació com una característica del vostre swing, no com una nota.
Després formuleu una pregunta molt més important: existeix realment una relació entre aquesta dada i el resultat?
Els vostres millors contactes apareixen habitualment amb un determinat ritme? Els errors més importants es produeixen quan la transició es torna clarament més ràpida? El vostre tempo canvia sota pressió? Les variacions més importants coincideixen amb contactes deficients o trajectòries incontrolades?
Si no hi ha una relació clara entre tempo i rendiment, és possible que el tempo simplement no sigui el vostre principal problema tècnic.
Si, en canvi, un professor qualificat identifica una veritable dificultat de ritme o coordinació, el treball auditiu pot ser interessant. Comptar, utilitzar un metrònom, seguir senyals sonors o fer swings continus sense bola poden ajudar a desenvolupar sensacions diferents.
Però l’objectiu ha de continuar sent una millor organització del moviment.
No aconseguir que una aplicació mostri el número desitjat.
Potser el vostre millor tempo és el que ja teniu
Quan vam fer el nostre experiment original estàvem convençuts d’haver descobert un problema.
El nostre swing funcionava naturalment al voltant de 2:1, mentre que el dispositiu suggeria que els bons jugadors havien d’acostar-se a 3:1.
Així que vam alentir el backswing. Vam canviar la manera de comptar. Vam exagerar la transició. Finalment, fins i tot vam introduir una pausa a la part alta del moviment.
Al final vam aconseguir la xifra que buscàvem.
El sensor estava satisfet.
El swing, bastant menys.
Aquesta continua sent probablement la lliçó més important de tota l’experiència.
El tempo existeix. Es pot mesurar. Es pot entrenar. Un treball específic sobre el timing pot fins i tot contribuir a millorar determinats aspectes de la coordinació i la precisió.
Però una relació de tempo no és una nota que valori el vostre swing, ni una garantia de bon contacte, ni una norma universal que tots els golfistes hagin de reproduir.
El que realment importa és com s’organitza el moviment en el temps: com la interacció amb el terra, la pelvis, el tòrax, els braços, els canells i el pal treballen conjuntament per produir l’impacte que necessiteu.
Dos golfistes poden tenir tempos clarament diferents i tots dos colpejar la bola de manera excel·lent. En canvi, fins i tot un 3:1 perfecte no corregirà una cara del pal mal orientada ni un impacte clarament descentrat.
L’observació de Richard Hurvitz continua sent, per tant, sorprenentment actual: el repte principal es troba sobretot en la sincronització entre els braços i el cos.
El 2026 aniríem encara una mica més lluny:
No comenceu intentant copiar el tempo d’un professional del Tour. Descobriu primer quin ritme permet que el vostre propi swing funcioni i apreneu després a reproduir-lo.
És molt menys espectacular que perseguir una xifra ideal en una pantalla.
Però probablement és molt més útil per jugar millor a golf.