Molts golfistes veuen el grip com un simple tràmit abans del swing “de veritat”. És ben al contrari. La manera de col·locar les mans al pal influeix en l’orientació de la cara a l’impacte, en les compensacions que el teu cos introdueix en el moviment i, al capdavall, en el vol de la bola. Però el grip no decideix tot sol la trajectòria. Entendre per què és el que et permet canviar-lo amb criteri, en lloc de canviar un defecte per un altre.
El que el tennis em va ensenyar sobre el grip de golf
Vull començar amb una vella història de la indústria del golf. A finals dels anys vuitanta, Cobra Golf, amb seu a Carlsbad (Califòrnia), va posar el màrqueting en mans de Mark McClure. McClure havia estat monitor d’esquí abans de fer-se professional de golf, i es va endur del seu primer món una pràctica habitual entre els fabricants d’esquís: posar el material a les mans de qui aconsella els jugadors. Cobra lliurava pals als professionals de club, que podien deixar-los als seus alumnes i després comprar-los amb descompte o retornar-los.
Sumada a l’arribada de Greg Norman, aleshores la gran figura del golf mundial i accionista de l’empresa, aquella estratègia va convertir Cobra en pocs anys en una marca imprescindible i, a principis dels noranta, en la referència dels ferros oversize. Aquesta història m’ha acompanyat sempre perquè amaga una lliçó senzilla: en els negocis com en l’esport, les respostes sovint apareixen quan mires el que ja funciona en altres àmbits.
Així és com vaig tornar al tema del grip. Ara jugo a tennis amb regularitat i he comprovat fins a quin punt un canvi d’empunyadura transforma un cop. Passar d’una empunyadura continental a una semioccidental en el cop de dreta modifica l’angle del cordatge a l’impacte i, amb ell, la direcció, l’alçada i l’efecte de la bola. Tot comença a la mà, però després el jugador ha d’adaptar el punt d’impacte i la mecànica del cop.
És difícil no plantejar-se la mateixa pregunta en el golf. Si uns quants graus de rotació de la mà poden canviar un cop de dreta, què passa quan modifiques la posició de les mans en un pal de golf, amb una cara molt més petita i una bola aturada que vols enviar a 150 metres? La resposta és més subtil del que sembla, i d’això tracta aquest article.
El grip és la teva única connexió amb el pal
El swing implica tot el cos, però tot el que generen les cames, el maluc i les espatlles arriba al pal per un sol lloc: les mans. Si aquesta connexió està mal organitzada, la resta del moviment es passa el temps corregint-la.
Tot i així, quan els golfistes parlen del “grip”, sovint barregen quatre coses diferents que convé separar:
- La posició de les mans a l’empunyadura: és el que defineix un grip neutre, fort o feble, i el nucli d’aquest article.
- La pressió: la força amb què els dits subjecten el pal, sigui quina sigui la posició de les mans.
- La unió de les mans: superposat (Vardon), entrellaçat (interlocking) o de deu dits (beisbol).
- El gruix del grip: el diàmetre de l’empunyadura, una qüestió de material.
La confusió més habitual es dóna entre els dos primers punts. Un grip “feble” no és un grip agafat sense força: descriu unes mans girades cap a l’objectiu. Un grip “fort” no és un grip estret: descriu unes mans girades en sentit contrari. Pots portar un grip fort amb molta suavitat, o estrènyer massa un grip feble.
El que realment decideix el vol: la cara i la trajectòria del pal
Abans de comparar els grips, convé recordar què fa que una bola surti cap a un costat o cap a l’altre. Els radars com Trackman ho han fet mesurable, i les anomenades “noves lleis del vol de la bola” es resumeixen en dos paràmetres d’impacte.
- L’orientació de la cara a l’impacte determina la major part de la direcció de sortida. Una cara oberta respecte a l’objectiu (cap a la dreta en un jugador dret) fa sortir la bola a la dreta; una cara tancada, a l’esquerra.
- La relació entre la cara i la trajectòria del pal (face-to-path) determina la corba. Si la cara està tancada respecte a la trajectòria, la bola corba a l’esquerra (draw i, si la diferència creix, ganxo). Si està oberta respecte a la trajectòria, corba a la dreta (fade i després slice).
Un exemple. Una trajectòria de 4 graus cap a la dreta (de dins cap a fora) amb la cara 2 graus oberta respecte a l’objectiu fa sortir la bola lleugerament a la dreta i la torna cap a l’objectiu: és un draw. La mateixa trajectòria amb la cara 6 graus oberta fa sortir la bola a la dreta i la manté a la dreta. La trajectòria no ha canviat; només ha canviat la cara, i la corba s’ha invertit.
Aquí hi ha el malentès més estès sobre el grip. Sovint es llegeix que un grip fort “dona un draw” i un grip feble “dona un fade”. És una drecera. La posició de les mans influeix en la cara a l’impacte, de vegades molt. Però la corba depèn també de la trajectòria. El grip actua primer sobre el control de la cara; després pot provocar una reorganització de la trajectòria, com veurem, sense determinar-la tot sol. Un grip fort combinat amb una trajectòria molt de fora cap a dins pot produir perfectament una bola estirada a l’esquerra (pull) en lloc d’un bon draw.
Neutre, fort, feble: tres posicions de les mans
Amb les mans al pal, el polze i l’índex de cada mà formen una “V”. Cap a on apunten aquestes V i quants artells de la mà esquerra veus a l’address indiquen quin tipus de grip tens. Les referències següents són per a un jugador dret; els esquerrans només les han d’invertir.
| Grip neutre | Grip fort | Grip feble | |
|---|---|---|---|
| Posició de les mans | Mà esquerra ni a sobre ni al costat de l’empunyadura | Mans girades cap a la dreta, mà dreta més per sota | Mans girades cap a l’esquerra, mà dreta més per sobre |
| Cap a on apunten les V | Entre la barbeta i l’espatlla dreta | Cap a l’espatlla dreta o més enllà | Cap a la barbeta o l’espatlla esquerra |
| Artells visibles de la mà esquerra | Uns dos | Tres o més | Un o cap |
| Efecte sobre la cara | No afavoreix ni obrir ni tancar | Cara més fàcilment tancada a l’impacte | Cara més fàcilment oberta a l’impacte |
| Pot ajudar | El jugador que ja controla la cara | El jugador que fa arribar la cara oberta (slice) | El jugador que tanca la cara massa ràpid (ganxo) |
| Risc si no et convé | Poca correcció davant d’un defecte marcat | Pulls, ganxos, menys loft | Pushes, slices, pèrdua de distància |
El grip neutre és la referència en la majoria de mètodes d’ensenyament. No afavoreix ni l’obertura ni el tancament de la cara, de manera que la resta del swing és la responsable de portar-la square a la bola. Li convé al jugador que domina la rotació i el control de la cara. Per a un principiant que fa arribar la cara oberta una vegada i una altra, no és necessàriament el millor punt de partida: no corregeix res.
El grip fort col·loca la mà esquerra més per sobre de l’empunyadura i la dreta per sota. A l’impacte, quan les mans tornen a una posició propera a la de l’address, la cara tendeix a arribar més tancada. Per això pot ajudar el golfista que fa slice, sempre que la cara oberta formi part del problema i que la resta del swing no compensi immediatament. Sovint també redueix el loft dinàmic, és a dir, el loft real que presenta el pal a l’impacte: la bola surt més baixa i més ràpida, cosa que pot ser un avantatge o un problema segons el teu joc.
El grip feble fa el contrari: la cara arriba oberta amb més facilitat i es tanca més a poc a poc a la zona d’impacte. Pot ajudar el golfista amb mans molt actives que fa ganxo. Però en un jugador que ja fa arribar la cara oberta, agreuja el slice i sovint hi afegeix loft, a costa de la distància.
Cap dels tres grips és millor en termes absoluts. Els circuits professionals ho demostren: hi ha grips clarament forts, d’altres clarament febles, i grans campions que han canviat el seu al llarg de la carrera. Però en aquests jugadors el grip forma part d’un conjunt coherent (posició del canell esquerre, rotació del cos, trajectòria del pal) construït durant milers d’hores. Copiar el grip d’un campió sense copiar la resta té poc sentit.
Les compensacions: per què canviar el grip també pot empitjorar el teu joc
Un golfista que fa anys que juga sense classes regulars gairebé sempre acaba amb una organització que “funciona”. Sense adonar-se’n, el seu cos ha ajustat grip, postura, alineació i trajectòria perquè la bola vagi més o menys on ha d’anar. Cada defecte queda compensat per un altre. Per això un canvi de grip aïllat rarament produeix l’efecte esperat: es treu una peça d’un equilibri construït durant anys.
Dos escenaris molt freqüents ho il·lustren.
El jugador que fa slice i reforça el grip sense canviar la trajectòria. La cara li arriba oberta. Perquè la bola no acabi massa a la dreta, el seu cos ha après a portar el pal de fora cap a dins, entrant per sobre amb les espatlles. El grip fort tanca la cara: bé. Però si la trajectòria continua sent de fora cap a dins, la bola ara surt a l’esquerra i s’hi queda, o corba encara més cap a l’esquerra. El slice ha desaparegut, substituït per un pull. El jugador conclou que “el grip fort no és per a mi”, quan la correcció simplement estava incompleta.
El jugador que fa ganxo i afebleix el grip sense canviar la trajectòria. La seva trajectòria és molt de dins cap a fora i la cara es tanca ràpid. Amb un grip feble, la cara queda més oberta: la bola ja no corba tant cap a l’esquerra, però surt clarament a la dreta i s’hi queda. És un push, de vegades un push-fade.
En tots dos casos el canvi de grip tenia sentit, però també exigia ajustar la trajectòria. Per això els professors sovint comencen per aquí. “El grip és el primer que miro quan faig una classe. Quan tens problemes amb la trajectòria de la bola, és el primer que hauries de mirar”, m’explicava Massimo Vinaccia, professor de golf a Lió. El seu col·lega francès Michel Delbos recomana un grip més fort “a un alumne que tendeix a entrar per sobre amb les espatlles o que fa massa slice”, però sempre dins d’una feina més àmplia sobre el swing.
Abans de tocar el grip, fes un bon diagnòstic
- On surt la bola? Una bola que surt sempre a la dreta o a l’esquerra de l’objectiu informa primer sobre la cara.
- Com corba? La corba informa sobre la relació entre la cara i la trajectòria.
- El defecte és constant? Un slice sistemàtic i una dispersió en totes direccions no demanen la mateixa resposta. El grip corregeix una tendència, no la irregularitat.
- Què diuen les dades? Una sessió curta amb radar distingeix en pocs cops un problema de cara d’un problema de trajectòria.
- Què esperes del canvi? Cops més rectes, més distància, millor compressió amb els ferros: l’objectiu determina l’ajust i fins on portar-lo.
El meu pas d’un grip feble a un grip fort
He viscut aquest mecanisme de compensació des de dins. Durant anys vaig lluitar contra boles que corbaven amb força de dreta a esquerra. El meu swing sempre ha tingut una trajectòria natural de dins cap a fora, accentuada per la tendència a deixar caure l’espatlla esquerra cap a l’objectiu. Sense adonar-me’n, havia acabat adoptant un grip feble, que frenava el tancament de la cara i em permetia jugar més o menys recte.
En una sessió a l’estudi de MyGolfMedia, Massimo Vinaccia em va demanar tot i així que provés un grip fort. El seu objectiu no era la direcció: veia que sovint tocava els ferros baixos a la cara, amb un angle d’atac massa pla. El radar va mesurar la diferència en una sèrie comparable de cops amb un ferro 8 (38° de loft):
| Dades Trackman, ferro 8 (jugador dret; + = dreta, − = esquerra) | Grip feble | Grip fort |
|---|---|---|
| Velocitat del pal | 70 mph (113 km/h) | 75 mph (121 km/h), després fins a 78 mph (126 km/h) |
| Velocitat de la bola | 93 mph (150 km/h) | 99 mph (159 km/h) |
| Loft dinàmic | 26° | 24° |
| Trajectòria del pal, respecte a l’objectiu | +1° (de dins cap a fora) | +4° (de dins cap a fora) |
| Cara a l’impacte, respecte a l’objectiu | −3° (tancada) | −3,7° (tancada) |
| Face-to-path | −4° | −7,7° |
| Desviació lateral a l’esquerra | 8 m | 13 m |
El guany de distància va ser immediat: uns 10 metres més de carry, fins al punt que el meu ferro 8 arribava a les distàncies del meu ferro 7. El grip fort alliberava el pas de les mans per la zona d’impacte, on el grip feble actuava com un fre. Però aquestes xifres s’han de llegir amb prudència. La velocitat de la bola va pujar sobretot perquè va pujar la velocitat del pal: la relació entre totes dues, el smash factor, es va mantenir gairebé igual (al voltant d’1,33 amb el grip feble i 1,32 amb el fort). Res no indica, per tant, un millor contacte. El loft dinàmic més baix pot haver modificat les condicions d’impacte, però aquestes mesures no permeten aïllar-ne el pes en el resultat. I l’angle d’atac, motiu inicial del canvi, gairebé no es va moure en aquesta primera sessió.
Sobretot, la direcció va empitjorar exactament com preveu la teoria. La cara es va tancar una mica més, la trajectòria es va fer més de dins cap a fora, i la diferència entre totes dues va passar d’uns 4 a gairebé 8 graus. Resultat: més boles a l’esquerra, just el que feia anys que combatia. El meu antic grip feble no era un error aïllat: era una compensació.
El canvi de grip només tenia sentit acompanyat d’altres ajustos. Massimo em va demanar que mantingués les mans més avançades respecte al cap del pal a la zona d’impacte, per no tancar en excess la cara, i que neutralitzés el desplaçament de l’espatlla esquerra cap a l’objectiu, per dissociar millor la rotació del maluc de la del tronc. Un canvi de grip no és un interruptor: obre un seguit de preguntes sobre la resta del swing i necessita temps i pràctica per assentar-se.
La pressió de les mans: prou per controlar, no tanta com per bloquejar
Un cop triada la posició de les mans, queda la pressió. L’error més comú, sobretot entre els principiants, és estrènyer fort pensant que així es controla millor el pal. Sol passar el contrari: un grip massa estret tensa avantbraços i espatlles, limita el plec dels canells i impedeix que el pal s’alliberi amb llibertat a la zona d’impacte. El swing es torna rígid, la velocitat baixa i la cara costa més de controlar.
Massa poca pressió planteja el problema invers: el pal es mou a les mans a dalt del backswing o a l’impacte, i la cara deixa d’estar estable. La pressió adequada és la que permet subjectar el pal sense tensió innecessària als braços. Molts professors proposen situar-la cap a la meitat d’una escala de l’1 al 10, una imatge útil sempre que es prengui pel que és: una sensació, no una mesura.
També convé saber que la pressió no es manté constant durant el swing. Augmenta de manera natural al downswing, a mesura que el pal accelera. Intentar mantenir-la “igual” de principi a fi és una intenció, no una realitat física. El que compta és partir d’una subjecció suau a l’address i no escanyar el pal en iniciar la baixada.
El gruix del grip també hi influeix. Com m’explicava el fitter i clubmaker francès Alexandre d’Incau: “La mida del grip influeix directament en com estrenys. Si tens una bona presa, gràcies a la mida, la forma i la textura del grip, la pressió que hi fas serà menor”. Segons la mida de les mans i la textura del grip, un diàmetre inadequat pot incitar a estrènyer més o destorbar la feina de les mans, sense que hi hagi una regla universal. Si tens dubtes, un fitter ho pot comprovar en pocs minuts.
Com comprovar el teu grip
No et cal un radar per fer una primera revisió. N’hi ha prou amb uns quants passos per saber on ets.
- A l’address, mira’t la mà esquerra. Compta els artells visibles: uns dos en un grip neutre, tres o més en un grip fort, un o cap en un grip feble.
- Observa cap a on apunten les V. Entre la barbeta i l’espatlla dreta, ets neutre. Més a la dreta, fort; cap a la barbeta o més enllà, feble.
- Compara-ho amb la teva trajectòria habitual. Un grip feble amb un slice crònic, o un grip fort amb ganxo, és una pista seriosa. En canvi, un grip feble en un jugador que fa ganxo pot ser una compensació: no el toquis abans d’entendre què compensa.
- Prova la pressió. Posa’t a l’address i mou lleugerament el cap del pal (waggle). Si notes els avantbraços durs, estrenys massa.
- Canvia a poc a poc. Amb uns quants graus de rotació de les mans n’hi ha prou per modificar la cara. Tira una sèrie de boles, observa la sortida i la corba, i ajusta.
- Busca una segona mirada. Un professor, idealment amb radar, veurà en pocs cops si el canvi necessita també una feina sobre la trajectòria.
Canviar de grip, sí, però sabent per què
El paral·lel amb el tennis s’aguanta fins al final. En el tennis, canviar d’empunyadura modifica l’angle del cordatge i obliga el jugador a reorganitzar el cop. En el golf passa el mateix, amb una exigència afegida: la cara és petita, la bola va lluny i uns quants graus d’error es converteixen en desenes de metres.
El grip no fabrica tot sol un draw o un fade. Influeix en la cara, que sempre s’ha de llegir en relació amb la trajectòria del pal. Per això un canvi de grip pot transformar el joc d’un golfista, i per això un canvi fet sense diagnòstic el pot empitjorar igualment. El que la meva pròpia experiència m’ha ensenyat sobretot és que, al llarg d’una vida de golfista, es pot canviar de grip, sempre que sàpigues per què i amb quin objectiu.