El 8 de setembre de 2026 podria quedar en la història com el dia en què LIV Golf, per primera vegada des de la seva creació, va revelar més sobre la seva realitat que sobre les seves ambicions.
Durant quatre anys, la lliga dissident finançada pel Public Investment Fund (PIF) de l’Aràbia Saudita ha parlat dels seus jugadors, dels seus milions, dels seus equips, de les seves ambicions internacionals i de la voluntat de transformar de manera duradora el golf professional. Les xifres més espectaculars gairebé sempre estaven relacionades amb la despesa: contractes de jugadors, premis, fitxatges de campions de majors i organització de tornejos arreu del món.
Aquesta vegada, les xifres expliquen una història molt diferent.
El 8 de setembre, LIV Golf va sol·licitar davant un tribunal federal de Nova Jersey acollir-se a la protecció del Chapter 11 de la legislació nord-americana sobre fallides.
No es tracta d’una liquidació. Aquest procediment permet a una empresa continuar operant mentre reestructura els seus deutes i les seves obligacions. Però seria igualment enganyós reduir el que ha passat a una simple operació financera.
Perquè els documents presentats davant el tribunal de fallides dels Estats Units permeten mesurar, per primera vegada, la magnitud del desequilibri econòmic acumulat.
LIV Golf estima els seus actius entre 100 i 500 milions de dòlars.
Els seus passius se situen entre 500 milions i 1.000 milions de dòlars.
I encara hi ha una dada més incòmoda: alguns dels jugadors al voltant dels quals la lliga va construir tot el seu producte s’han convertit ara en creditors.
Jon Rahm figura amb un crèdit no garantit d’aproximadament 7,5 milions de dòlars. A Bryson DeChambeau se li deuen uns 5,7 milions, a Dustin Johnson 5,5 milions, a Cameron Smith 4,8 milions i a Tyrrell Hatton 3,4 milions de dòlars.
Fins i tot Brooks Koepka, que va tornar al PGA Tour al gener, continua apareixent entre els creditors, amb aproximadament 1,7 milions de dòlars pendents.
En total, els imports reclamats per només 14 jugadors actuals o antics de LIV que apareixen entre els 30 principals creditors no garantits superen els 45 milions de dòlars.
I aquestes xifres correspondrien únicament a quantitats degudes durant el tercer trimestre del 2026, no al valor total de tots els compromisos contractuals que LIV, almenys teòricament, encara hauria de complir.
La diferència és considerable.
Després d’haver utilitzat els diners com la seva principal arma per captar jugadors, LIV es troba ara en una situació gairebé paradoxal: els golfistes que van ser pagats per construir la credibilitat esportiva del projecte han de passar per un procediment judicial per intentar recuperar almenys una part del que la lliga els deu.
Cinc mil milions de dòlars per construir exactament què?
Per entendre la importància de la crisi de LIV Golf cal tornar al problema econòmic original del projecte.
Des del llançament del circuit el 2022, el PIF hauria invertit més de 5.000 milions de dòlars.
Aquesta xifra s’ha d’interpretar amb prudència. Inclou diversos anys de finançament i diferents tipus de despesa. I, sobretot, no significa automàticament que LIV Golf hagi acumulat 5.000 milions de dòlars en pèrdues comptables.
Però sí que permet comprendre la dimensió extraordinària del projecte.
Cinc mil milions de dòlars.
Amb aquest nivell d’inversió, LIV Golf no era una start-up esportiva que intentava trobar progressivament el seu mercat.
Era l’intent de crear gairebé immediatament, gràcies a una disponibilitat massiva de capital, un nou actor mundial de l’esport d’elit.
L’estratègia era comprensible.
Per competir amb el PGA Tour, LIV no podia esperar vint anys que joves desconeguts es convertissin en estrelles internacionals. Necessitava comprar notorietat immediatament.
Phil Mickelson, Dustin Johnson, Brooks Koepka, Bryson DeChambeau, Cameron Smith i, més tard, Jon Rahm van ser, en certa manera, adquisicions de quota de mercat esportiva.
El problema és que una empresa pot comprar talent.
Pot comprar espectacle.
Pot comprar tornejos, camps de golf, campanyes publicitàries i, almenys durant un temps, l’atenció del públic.
El que no pot comprar indefinidament és un model de negoci sostenible.
I això és precisament el que la retirada del PIF ha acabat revelant.
L’abril del 2026, el fons sobirà saudita va anunciar que el nivell d’inversió necessari a llarg termini ja no era compatible amb la seva estratègia.
Aquesta frase mereix ser analitzada amb fredor.
El principal accionista de LIV no deia que el golf professional hagués deixat de tenir interès. Al contrari, el PIF va insistir que volia continuar invertint en l’esport.
El que constatava era que la quantitat de capital que caldria continuar injectant a LIV ja no encaixava amb les seves prioritats.
Dit d’una altra manera: després de diversos milers de milions de dòlars, el projecte continuava necessitant un suport financer massiu.
Probablement aquesta sigui la dada més important de tota la història.
Quan el mecenes deixa de pagar, apareix l’empresa
Durant diversos anys, analitzar la rendibilitat de LIV Golf tenia alguna cosa d’artificial.
L’organització disposava d’un accionista amb uns recursos financers que no guardaven pràcticament cap relació amb els ingressos propis de la lliga. Perdre centenars de milions de dòlars no tenia, per tant, necessàriament les mateixes conseqüències que per a una empresa convencional.
Mentre el PIF estigués disposat a cobrir el dèficit, LIV podia continuar.
Aleshores es va tancar l’aixeta.
I van ser suficients uns quants mesos.
Els documents de la fallida mostren que LIV va arribar al Chapter 11 amb aproximadament 15 milions de dòlars en efectiu.
Una audiència judicial també va revelar que el PIF era un creditor garantit al qual es devien aproximadament 495 milions de dòlars.
Per permetre que l’empresa continuï operant durant el procediment, el mateix PIF proporciona ara un finançament DIP —debtor in possession— de 49,6 milions de dòlars.
El simbolisme és extraordinari.
El fons que ja no vol finançar LIV de manera indefinida encara li ha de prestar gairebé 50 milions de dòlars per permetre una reestructuració ordenada.
El Chapter 11 no significa, per tant, la desaparició immediata de LIV Golf.
Però sí que representa el final del model econòmic que havia permès a LIV existir fins ara.
El problema que LIV mai no va aconseguir resoldre: els ingressos
Una competició esportiva professional depèn habitualment de diverses grans fonts d’ingressos: drets audiovisuals, patrocinis, venda d’entrades i hospitality, llicències i marxandatge, als quals es poden afegir els ingressos comercials generats pels equips.
LIV tenia una altra ambició: convertir els seus equips en franquícies independents capaces d’augmentar de valor, seguint en part el model d’algunes grans lligues esportives nord-americanes.
Sobre el paper, la idea era atractiva.
Però perquè funcionés, aquests equips necessitaven desenvolupar identitats prou fortes per crear comunitats d’aficionats, atreure patrocinadors a llarg termini i, eventualment, convèncer inversors independents.
La informació coneguda arran del procediment de fallida permet mesurar millor fins a quin punt això va ser difícil.
Segons una anàlisi de Golf Monthly, LIV hauria generat aproximadament 102 milions de dòlars d’ingressos el 2025. Gairebé la meitat haurien procedit dels patrocinis, amb una presència important d’empreses saudites.
Encara més sorprenent per a una competició esportiva concebuda com un producte audiovisual global: els drets televisius només haurien representat aproximadament el 5% dels ingressos.
Probablement és un dels indicadors més contundents sobre l’economia de LIV 1.0.
Perquè els drets audiovisuals acostumen a ser un dels principals motors econòmics de l’esport professional d’elit.
LIV va aconseguir comprar campions que les televisions volien mostrar.
Però no va aconseguir, en proporcions comparables, transformar aquesta presència en drets audiovisuals prou remuneradors.
Fins i tot si prenem aquests 102 milions de dòlars només com una referència anual —sense pretendre que una única xifra resumeixi tota l’economia de LIV—, n’hi ha prou de comparar-los amb els més de 5.000 milions invertits des del llançament per entendre la distància entre el capital mobilitzat i la capacitat del producte per generar recursos propis.
El problema no era només quant gastava LIV.
Era la relació entre aquesta despesa i els ingressos que aconseguia generar.
Els jugadors: actius ahir, creditors avui
El canvi més espectacular afecta els mateixos golfistes.
L’ofensiva inicial de LIV es va construir al voltant d’una proposta pràcticament impossible de reproduir pels seus competidors: eliminar una gran part del risc econòmic tradicionalment associat a la professió de golfista professional.
Es van oferir garanties enormes a les estrelles disposades a abandonar el PGA Tour.
La lògica era clara.
Sense campions, no hi ha audiència. Sense audiència, no hi ha televisions. Sense televisions, hi ha menys patrocinadors. I sense tot això, pràcticament no hi ha cap possibilitat de construir franquícies amb un valor significatiu.
Els jugadors eren, per tant, el capital inicial del projecte.
Quatre anys després, també s’han convertit en els seus creditors.
I el possible nou inversor pretén demanar-los una cosa radicalment diferent.
BC Partners treballa en una recapitalització que podria arribar aproximadament als 300 milions de dòlars. Segons els documents de reestructuració analitzats per especialistes financers, els jugadors podrien controlar el 52,5% del nou LIV, BC Partners i els seus coinversors aproximadament el 45%, i la direcció el 2,5% restant.
El canvi seria profund.
LIV passaria d’un sistema en què un fons sobirà assumia la major part del risc financer a un altre en què els mateixos jugadors estarien directament vinculats al valor creat per l’empresa.
Des d’un punt de vista econòmic, probablement és molt més racional.
Però també significa reconèixer implícitament que el primer model no ho era.
La paradoxa de LIV 2.0: convèncer els jugadors als quals LIV ja deu diners
Una condició revelada pels documents judicials resumeix gairebé per si sola la fragilitat del nou projecte.
El finançament previst per BC Partners estaria condicionat al fet que una proporció suficient de jugadors es comprometés amb LIV 2.0.
Com a mínim, el 50% dels jugadors amb reclamacions pendents haurien d’acceptar incorporar-se a la nova organització. Al mateix temps, aquests jugadors haurien de representar aproximadament dos terços del valor total de les reclamacions afectades.
LIV només disposaria de 35 dies des de la presentació de la sol·licitud de fallida per obtenir aquests compromisos.
Això situaria el termini aproximadament el 13 d’octubre.
Aquesta és, doncs, la veritable competició de LIV aquesta tardor.
I no es jugarà en un camp de golf.
Perquè LIV 2.0 pugui existir, la lliga ha de convèncer una part important de les seves estrelles perquè tornin a apostar pel projecte mentre LIV 1.0 encara els deu diners.
Per a Jon Rahm, Bryson DeChambeau, Dustin Johnson o Cameron Smith, l’equació és ara completament diferent de la del 2022.
Ja no negocien amb una organització amb recursos financers aparentment il·limitats.
Ara han d’avaluar el valor de les accions d’una empresa reestructurada, les seves perspectives reals d’ingressos, la solidesa dels inversors i les alternatives disponibles fora de LIV.
Aquesta vegada, el risc canvia de costat.
Per què els antics contractes podrien desaparèixer
El Chapter 11 ofereix a LIV una eina fonamental per començar de nou.
La lliga intenta posar fi als contractes existents per negociar nous acords compatibles amb l’economia de la futura organització.
És un element crucial.
Una reestructuració que mantingués tots els compromisos financers de LIV 1.0 correria simplement el risc de reproduir les causes de la crisi.
Per ser viable, LIV 2.0 haurà de reduir costos.
I això probablement afectarà especialment els premis.
La nova lliga podria oferir bosses de premis inferiors a les d’alguns dels grans tornejos del PGA Tour, tot i mantenir-se per sobre dels nivells que s’ofereixen habitualment al DP World Tour.
El terreny de joc canvia completament.
Durant quatre anys, LIV va intentar convèncer els millors golfistes del món que els podia pagar més que el mercat.
Ara potser haurà d’explicar-los per què haurien d’acceptar menys diners en efectiu a canvi d’una participació en el capital.
És una transformació fonamental de la proposta de valor.
75 jugadors, un tall i classificació: LIV s’acosta al golf que volia substituir
La transformació no serà només financera.
LIV 2.0 estudia un camp de 75 jugadors, enfront d’un format històricament molt més tancat.
S’introduiria un tall.
Es crearien sistemes de classificació.
Els equips podrien construir-se de manera més marcada al voltant d’identitats nacionals.
Per separat, cadascun d’aquests canvis es pot justificar.
Junts, però, expliquen una història.
El LIV original es va construir trencant deliberadament amb diversos codis del golf professional tradicional: camps reduïts, absència de tall, seguretat financera, competició per equips i tornejos més curts.
La nova versió planteja ara recuperar diversos mecanismes del model que volia transformar.
Això no ha de representar necessàriament una capitulació esportiva.
També pot ser el procés normal d’aprenentatge d’una organització que descobreix quins elements necessita una competició per mantenir la incertesa, la rellevància esportiva i l’interès del públic.
Però després de més de 5.000 milions de dòlars, haurà estat un aprenentatge extraordinàriament car.
Ha guanyat el PGA Tour? No del tot
Tanmateix, seria massa senzill concloure que LIV ha perdut i el PGA Tour ha guanyat.
La realitat és més complexa.
LIV ha modificat profundament l’economia del golf professional.
Davant l’amenaça de perdre més jugadors d’elit, el PGA Tour va augmentar considerablement els premis de diversos tornejos, va crear els seus Signature Events i va modificar la manera de remunerar les seves principals estrelles.
Els jugadors que es van mantenir fidels al circuit nord-americà també es van beneficiar indirectament dels diners saudites.
LIV també va obligar el PGA Tour a qüestionar un model basat durant molt de temps en la idea que els jugadors eren professionals independents que assumien personalment una part important del risc econòmic de la seva carrera.
Fins i tot si LIV 1.0 desaparegués completament demà, el golf professional del 2026 no tornaria a ser el del 2021.
En aquest sentit, LIV ja ha guanyat una batalla.
El que no ha demostrat és que pugui guanyar la batalla de la seva pròpia rendibilitat.
Què revela la fallida sobre el somni de les franquícies
Queda una altra gran promesa per comprovar: els equips.
Des dels seus inicis, LIV ha presentat Crushers GC, Legion XIII, Majesticks GC o Torque GC com a futures franquícies esportives globals.
L’objectiu era evident.
LIV volia deixar de dependre exclusivament de la identitat individual dels seus golfistes i crear marques capaces de tenir un valor propi.
Però una franquícia esportiva té valor perquè combina diversos elements difícils de reproduir: una comunitat, una història, una audiència, ingressos recurrents, drets audiovisuals, escassetat i, sovint, un arrelament geogràfic.
LIV va intentar fabricar aquest valor a una velocitat pràcticament inèdita.
El projecte de BC Partners demostra que aquesta tesi encara no s’ha provat.
Un detall dels documents de reestructuració és especialment revelador: BC Partners disposaria d’una opció per adquirir un futur equip d’expansió per… un dòlar, a més d’una participació en determinats ingressos futurs un cop assolida la rendibilitat.
Evidentment, un dòlar no representa la valoració econòmica d’un dels equips actuals de LIV.
Però aquesta clàusula recorda fins a quin punt el valor teòric de les franquícies de LIV continua depenent de l’èxit futur de la mateixa lliga.
Una franquícia no val centenars de milions de dòlars perquè una presentació de PowerPoint afirmi que algun dia els valdrà.
Val el que el mercat, els seus ingressos i uns inversors independents estiguin realment disposats a pagar.
La xifra que potser ho resumeix tot: 15 milions de dòlars
Entre tots els milers de milions anunciats durant aquests quatre anys, una xifra aparentment insignificant potser resumeix millor que cap altra la història de LIV Golf 1.0.
15 milions de dòlars.
Aquesta era aproximadament la liquiditat que encara tenia l’empresa quan va sol·licitar acollir-se al Chapter 11.
Una organització que havia rebut més de 5.000 milions de dòlars de suport es va trobar, després de la retirada del seu principal finançador, amb una reserva d’efectiu que, amb el seu ritme històric de despesa, potser només hauria estat suficient per a uns quants mesos —o fins i tot unes poques setmanes.
Després de les importants reduccions de plantilla de l’estiu, l’empresa comptava, a més, amb només 41 treballadors a temps complet.
No és simplement una crisi de liquiditat.
És el resultat d’una empresa l’economia de la qual depenia estructuralment que un únic accionista estigués disposat a continuar cobrint les seves necessitats de finançament.
LIV Golf potser no és mort. LIV 1.0 sí
Aquesta és, finalment, la distinció essencial.
LIV Golf no està sent liquidat.
El Chapter 11 existeix precisament per permetre que empreses capaces de reestructurar els seus deutes, contractes i model de negoci puguin sobreviure. BC Partners podria aportar realment nou capital. Els jugadors podrien acceptar convertir-se en accionistes. Una competició amb 75 jugadors podria començar el 2027.
LIV 2.0 fins i tot podria convertir-se en una empresa econòmicament més coherent que LIV 1.0.
Però si això passa serà precisament perquè haurà abandonat una part dels principis econòmics sobre els quals es va construir la primera versió.
Menys garanties extravagants.
Premis més sostenibles.
Més jugadors.
Un tall.
Classificació.
Jugadors accionistes.
Inversors privats que exigeixin un camí creïble cap a la rendibilitat.
En definitiva, més restriccions econòmiques reals.
I potser aquí es troba la conclusió més important de quatre anys de guerra dins del golf professional.
Els diners del PIF han demostrat que una quantitat suficient de capital pot sacsejar gairebé immediatament un esport les institucions del qual s’havien consolidat durant dècades. Van permetre fitxar campions de majors, van obligar el PGA Tour a augmentar de manera espectacular la remuneració dels seus jugadors i van modificar l’equilibri de poder entre golfistes i organitzadors.
Però ni tan sols més de 5.000 milions de dòlars van ser suficients per resoldre el problema més ordinari de qualsevol empresa: convertir despesa en ingressos, audiència en clients i una competició en una activitat econòmicament sostenible.
Durant quatre anys, LIV Golf va intentar demostrar que, amb prou diners, era possible reinventar el golf professional.
La seva entrada al Chapter 11 recorda ara una regla molt menys espectacular:
fins i tot amb 5.000 milions de dòlars, arriba un moment en què algú que no sigui el propietari ha de pagar la factura.