De vegades, n’hi ha prou amb un sol cop.
Un drive desapareix entre els arbres quan el fairway semblava gairebé impossible de fallar. Un putt de poc més d’un metre voreja el forat i no entra. Un ferro ben colpejat acaba al búnquer en lloc de quedar-se al green.
El cop s’ha acabat fa deu segons.
Però, dins del cap del golfista, encara s’està jugant.
Com he pogut fallar això? Per què sempre cometo el mateix error? No ho tornis a fer al forat següent…
És aquí on comença un dels reptes mentals més particulars del golf.
A diferència de molts altres esports, el golf ens deixa una quantitat enorme de temps per pensar en el que acabem de fer. Caminem fins a la bola. Esperem un altre jugador. Comprovem la distància. Passem un o dos minuts al tee següent.
En una volta de quatre hores, dediquem sorprenentment poc temps a executar realment cops de golf.
Entre un cop i el següent, en canvi, la nostra ment disposa de tot el temps necessari per reconstruir el passat, anticipar el pitjor i convertir un error tècnic puntual en un problema mental molt més durador.
MyGolfMedia ja va abordar aquest tema el 2017, quan Justin Thomas acabava de guanyar el seu primer PGA Championship. Thomas parlava aleshores de la importància de la paciència i de la necessitat de canviar la manera com interpretava els errors. Al principi de la seva carrera, un bogey podia semblar-li una cosa capaç d’arruïnar-li tot el dia. Amb el temps va aprendre que un diumenge lluitant per un torneig és molt llarg i que, després d’un mal forat, encara poden passar moltes coses.
Gairebé deu anys després, aquella idea continua sent extraordinàriament pertinent.
El que ha canviat és la manera com hauríem de parlar dels pensaments negatius.
El consell tradicional era senzill:
Pensa en positiu.
La psicologia esportiva actual ens porta a plantejar una pregunta molt més interessant:
I si el problema no fos tenir un pensament negatiu, sinó permetre que aquest pensament decideixi què farem en el cop següent?
El golf sembla gairebé dissenyat per donar voltes a les coses
Una de les observacions més encertades del nostre article original era també una de les més senzilles: els golfistes tenim molt de temps per pensar.
Poden passar diversos minuts entre dos cops. Caminem fins a la bola, esperem, calculem la distància, triem un pal i ens preparem per al repte següent.
El golf ofereix, per tant, un terreny especialment favorable per a la ruminació.
No la tiris a l’aigua.
Avui no emboco res.
No sé jugar amb aquest pal.
Passi el que passi, res de tres putts.
He tornat a desaprofitar un bon drive.
No hi ha res d’extraordinari a tenir pensaments d’aquest tipus. Un golfista pot entendre perfectament la seva tècnica i, malgrat això, comprovar com la seva atenció queda progressivament atrapada precisament pel resultat que intenta evitar.
Aquí cal fer una distinció fonamental.
Un pensament no és la trajectòria d’una bola.
Tampoc no és una instrucció que estiguem obligats a obeir.
I encara menys és una predicció.
Pensar «segur que la tiro a l’aigua» no significa, evidentment, que la bola hi acabarà.
Però si aquest pensament domina la nostra atenció, augmenta la tensió muscular, accelera la rutina o ens fa dubtar de l’objectiu que havíem escollit, pot començar a influir indirectament en el cop.
Per tant, l’objectiu probablement no hauria de ser convertir-nos en golfistes que mai no tenen pensaments negatius.
Aquest golfista gairebé segur que no existeix.
Una habilitat molt més realista consisteix a ser capaços de reconèixer:
Això és el que estic pensant ara mateix.
I després no actuar automàticament com si aquest pensament hagués de determinar la realitat del cop següent.
Aquesta és una diferència important respecte del que escrivíem el 2017.
Aleshores recomanàvem sobretot substituir els pensaments negatius per pensaments positius i prestar atenció al nostre diàleg interior.
Aquest diàleg continua sent important. Però després d’enviar un drive fora de límits, no serveix de gaire posar-se davant de la bola següent i repetir-se:
Avui estic jugant un golf fantàstic.
Una frase neutra i pràctica pot ser molt més útil:
«Això ja s’ha acabat. Quina és ara la meva millor opció?»
El mal cop no sempre és el problema. El que fas després sí que pot ser-ho
Potser aquest és el punt més important de tot l’article.
Acabes de fallar un putt de menys d’un metre.
Aquest error t’ha costat un cop. És un fet.
Però imagina que arribes al tee següent pensant encara en aquell putt. Estàs enfadat. Agafes el driver gairebé automàticament. Escurces la rutina. El ritme s’accelera. La bola següent acaba en una àrea de penalització.
De sobte, aquell putt fallat t’està costant més d’un cop.
El primer error era un error de golf.
El segon pot ser, almenys en part, una conseqüència de com has processat el primer.
És també aquí on el joc mental es troba amb l’estratègia de camp.
Prendre una decisió racional exigeix una certa disponibilitat mental. Un jugador que continua emocionalment atrapat en el cop anterior no necessàriament avalua la situació present de la mateixa manera.
Psicologia i estratègia són dues qüestions diferents.
Però al camp de golf acaben trobant-se.
El golf, a més, pot ser especialment cruel perquè el resultat immediat no sempre ens diu si hem fet el correcte.
Un gran swing pot produir un resultat dolent després d’un bot desafortunat.
Una mala decisió pot ser recompensada si un arbre retorna la bola al fairway.
Si el nostre estat emocional depèn exclusivament del resultat, estem donant un enorme poder a esdeveniments que no podem controlar del tot.
Per tant, l’habilitat mental consisteix menys a convertir artificialment cada error en una cosa positiva que a separar tres elements:
què acaba de passar, què en podem aprendre i què hem de fer ara.
Justin Thomas ja expressava una idea semblant quan parlava d’aprendre de les setmanes en què no guanyava en lloc de considerar-les simplement fracassos.
Pot semblar una diferència petita.
Però canvia completament la pregunta.
Per què soc tan dolent?
Hi ha molt poca informació útil en aquesta pregunta.
Què ha provocat aquest cop i he de canviar alguna cosa ara mateix?
Aquesta pregunta sí que pot tenir una resposta útil.
I, de vegades, la resposta correcta és simplement:
Res.
Intentar desesperadament no pensar en el perill pot fer que encara hi pensis més
Imagina un par 3 amb aigua a la dreta.
Et situes darrere de la bola i el primer pensament és:
Facis el que facis, no la tiris a la dreta.
Què hauries de fer?
El consell tradicional sobre el joc mental podria suggerir substituir immediatament aquest pensament per una afirmació positiva:
Agafaré el green.
A alguns golfistes els pot funcionar.
Però no és necessàriament l’única solució.
Una resposta més pràctica consisteix a acceptar que el nostre cervell ha identificat correctament l’aigua —al cap i a la fi, l’obstacle existeix— i després dirigir l’atenció cap a una informació útil:
On vols realment que vagi la bola?
L’aigua passa a formar part del problema, però deixa de ser el centre del problema.
El teu objectiu podria estar cinc metres a l’esquerra de la bandera.
La trajectòria prevista podria ser un fade lleuger.
L’única sensació de swing podria ser simplement un ritme familiar.
L’elecció concreta importa menys que el que provoca en la nostra atenció: ens orienta cap a alguna cosa que volem executar en lloc de cap a una conseqüència que intentem evitar.
Pot semblar una simple diferència semàntica.
No ho és.
No la tiris a l’aigua no descriu un cop de golf.
Faré sortir el meu ferro 7 cap a la zona central-esquerra del green sí.
Per això el joc mental tampoc no ha de convertir-se en una cosa mística.
No intentes convèncer-te que l’obstacle no existeix.
Simplement decideixes on dirigir la quantitat limitada d’atenció de què disposes durant els segons previs a l’execució.
Un estudi publicat el 2026 a Frontiers in Psychology ofereix un exemple interessant de la importància que pot tenir aquesta fase de decisió anterior al cop. Els investigadors van observar 81 golfistes amateurs universitaris, amb un Handicap Index mitjà d’aproximadament 26, durant 243 decisions en forats dogleg. Quan un jugador s’allunyava del seu comportament habitual i escollia una opció més agressiva, aquesta decisió s’associava, en l’experiment, amb aproximadament mig cop addicional al forat.
Els mateixos autors van ser prudents a l’hora de generalitzar el resultat.
Però l’experiment il·lustra un principi important:
el que passa abans del swing també compta.
Una rutina serveix sobretot per decidir on dirigim l’atenció
En aquest aspecte, el nostre article del 2017 ha envellit força bé.
Ja aleshores defensàvem que una rutina no serveix només per preparar el cos. També ajuda a situar la ment en l’estat adequat per executar el cop i, per tant, s’hauria d’entrenar al camp de pràctiques en lloc de reservar-la exclusivament per al recorregut.
La recerca sobre les rutines prèvies a l’execució en dona suport, en termes generals.
Una metaanàlisi que reunia 112 mides de l’efecte va trobar resultats favorables sobre el rendiment esportiu, també en situacions de pressió. En els estudis experimentals analitzats, l’efecte mitjà va arribar a un Hedges’ g de 0,64 en condicions de baixa pressió i de 0,70 sota pressió.
Aquestes xifres, evidentment, no volen dir que una rutina permeti estalviar 0,7 cops.
Són mides estadístiques de l’efecte utilitzades per comparar el rendiment entre diferents condicions experimentals.
La recerca específica sobre golf apunta en una direcció semblant.
Un experiment amb 68 participants va estudiar cops de wedge des de 40, 50 i 60 metres i va comparar una pràctica exclusivament física amb un entrenament que incorporava també una rutina cognitiva i conductual.
Els resultats van ser especialment favorables per als no golfistes que utilitzaven l’enfocament combinat, mentre que les millores entre els golfistes, en general, no van ser estadísticament significatives.
Aquest matís és important.
Una rutina no és una fórmula màgica universal.
Però sí que es pot entrenar.
Més recentment, un estudi Delphi publicat el 2026 a l’International Journal of Golf Science va proposar un model de rutina anomenat «STOP S.L.O.W. GO». El model es va desenvolupar a partir de la literatura existent i posteriorment va ser avaluat per 36 entrenadors de golf de la NCAA Division I dels Estats Units.
El consens general sobre la seva utilitat va arribar al 72,73%, mentre que cinc de les sis fases van obtenir un acord del 100% entre els participants.
Però tampoc no hauríem de convertir aquest resultat en un nou dogma.
Els millors jugadors no utilitzen necessàriament una rutina idèntica, cronometrada al segon.
Un estudi amb sis golfistes d’elit va observar, per exemple, que les seves rutines podien variar segons el tipus de cop que havien de jugar.
Per tant, potser la funció de la rutina és més important que la seva forma exacta.
Crea una transició entre:
anàlisi, decisió i execució.
Per al golfista amateur, la rutina mental pot continuar sent molt senzilla.
Abans d’acostar-te a la bola:
Quin és el meu objectiu? Quin cop he decidit jugar?
Davant de la bola:
Una intenció o una sensació coneguda, preferiblement sense acumular tanta informació que acabis iniciant una anàlisi tècnica completa del swing.
Després del cop:
Observar-lo. Acceptar el resultat. Si cal, extreure’n una informació útil.
I després tancar-lo.
Potser aquesta és la paraula més important:
tancar-lo.
Després d’un mal cop et pots enfadar, però no durant tres forats
De vegades imaginem la mentalitat d’un campió com un estat de control emocional absolut: sense ràbia, sense por, sense frustració.
Només cal mirar pràcticament qualsevol torneig professional per comprovar que la realitat és diferent.
Els millors jugadors del món també fallen cops. Deixen caure el pal amb frustració, aparten la mirada, parlen amb el caddie o es queden immòbils durant uns segons després d’un error.
La fotografia de Justin Thomas que acompanyava el nostre article original ho mostrava especialment bé.
Té les mans al cap. I, en certa manera, aquesta imatge explica millor la realitat del golf que una altra fotografia d’un campió somrient al costat d’un trofeu.
Fins i tot un dels millors jugadors de la seva generació pot experimentar la frustració immediata d’un cop que no ha produït el resultat esperat.
Thomas ja no és aquell jove talent sobre el qual escrivíem el 2017. El setembre del 2026 té 33 anys i ha construït una carrera amb 16 victòries al PGA Tour i dos PGA Championships.
Precisament aquesta perspectiva temporal fa que el seu exemple sigui més interessant.
Aprendre a gestionar la frustració, la impaciència i els errors no és una etapa que s’acabi quan un jugador arriba a un determinat nivell.
Continua formant part del joc.
La diferència potser no està tant en si apareix l’emoció, sinó en quant de temps li permetem quedar-se.
Et pots enfadar després de fallar un putt.
L’objectiu no és negar l’emoció.
Però, en algun moment entre aquell green i el tee següent, alguna cosa s’ha d’acabar.
Alguns jugadors tornen a guardar conscientment el putter a la bossa i utilitzen aquest gest com una mena de punt final simbòlic.
D’altres respiren profundament.
I d’altres parlen deliberadament amb el seu company de partit d’alguna cosa que no té absolutament res a veure amb el golf.
El ritual concret importa menys que la seva funció:
crear una frontera entre allò que ja no podem canviar i allò que encara podem influir.
Probablement és aquí on avui modificaríem més clarament el nostre consell del 2017.
Aleshores escrivíem:
«Transforma els pensaments negatius en pensaments positius.»
El 2026 preferim dir:
No intentis necessàriament convertir un pensament negatiu en positiu. Primer aprèn a no obeir-lo.
Un exercici molt més difícil del que sembla
Ho pots provar durant la teva pròxima volta.
Durant nou forats, no intentis impedir els pensaments negatius.
Fes exactament el contrari.
Observa’ls.
Cada vegada que aparegui un pensament intrusiu, fes-te una pregunta molt senzilla:
Parla del passat, del futur o del cop que estic preparant ara mateix?
Com he pogut fallar aquell putt?
Passat.
Si faig un altre bogey, hauré arruïnat la targeta.
Futur.
158 metres, una mica de vent en contra, objectiu al centre-esquerra del green.
Present.
Potser et sorprendrà descobrir quanta part d’una volta de golf juguem mentalment en un lloc diferent d’aquell on es troba realment la nostra bola.
Després, afegeix-hi una regla.
Quan comença la teva rutina pre-cop, ja no intentes resoldre el passat ni calcular les conseqüències futures.
L’anàlisi s’ha acabat.
Ara només hi ha un cop.
Un objectiu.
Una intenció.
Pots fer exactament el mateix al camp de pràctiques.
Aquesta ja era una de les recomanacions del nostre article original: no entrenis només el moviment. Entrena també la seqüència mental que l’acompanya.
En lloc de colpejar trenta ferros 7 consecutius des de la mateixa estora, utilitza menys boles i tracta cadascuna com si realment importés.
Tria un objectiu diferent.
Posa’t darrere de la bola.
Decideix el cop.
Fes la teva rutina.
Colpeja.
Observa el resultat.
I torna a començar.
Ja no estàs entrenant únicament el teu ferro 7.
Estàs entrenant la teva capacitat per tornar al cop present.
Mai no eliminaràs tots els pensaments negatius
Potser aquesta és, al final, la diferència més important entre l’article que vam publicar el 2017 i aquesta nova versió.
Aleshores concloíem que crear repetidament seqüències positives davant de situacions negatives podia fer que un golfista es tornés mentalment més fort.
Aquella idea continua tenint una part de valor.
Però avui mereix una formulació menys binària.
Mentalment, el golf no es divideix de manera neta entre pensaments positius i pensaments negatius.
Hi ha, sobretot, pensaments que ens ajuden a executar la tasca que tenim davant i pensaments que n’allunyen la nostra atenció.
Pots tenir por i jugar un cop extraordinari.
Pots sentir una confiança absoluta i fer doble bogey.
Pots arribar al tee del 18 convençut que el driver t’ha traït durant tota la jornada i, tot i així, trobar el centre del fairway.
Per tant, la fortalesa mental probablement no és aquesta capacitat gairebé mítica de pensar en positiu durant quatre hores seguides.
S’assembla més a la capacitat de detectar que ha aparegut un pensament, decidir si és útil i, quan no ho és, tornar a dirigir l’atenció cap a allò que encara podem controlar.
El teu objectiu.
La teva decisió.
La teva rutina.
El teu pròxim cop.
L’anterior ja s’ha acabat.