Colpejar boles hauria de ser una de les maneres més senzilles de millorar en golf. Tanmateix, després dels primers minuts, quants golfistes comencen a mirar més quantes boles queden a la cistella que el vol de la que acaben de colpejar? En un article publicat a National Club Golfer, el periodista britànic Matt Chivers reconeixia que s’avorreix al camp de pràctiques després d’uns vint minuts. La seva experiència és especialment interessant perquè no és precisament un principiant: Chivers juga amb un hàndicap de 4,6 i practica golf des de l’adolescència.
La seva confessió planteja una qüestió més interessant que una simple falta de motivació. I si el problema no fos que alguns golfistes no gaudeixen entrenant, sinó la manera com utilitzem el camp de pràctiques?
A mi em passa sovint exactament el mateix. Avui, quan vaig a entrenar, rarament compro més d’una cistella. Al Golf de Saint-Cyprien, on jugo habitualment, una cistella conté actualment 35 boles. Fins i tot amb una quantitat tan limitada, normalment no en compro una segona. La majoria de vegades vaig al camp de pràctiques per desentumir-me, recuperar algunes sensacions i comprovar que el meu swing funciona raonablement bé abans de sortir al camp. Però, bastant aviat, l’exercici es torna repetitiu.
La paradoxa és que he passat una part important de la meva vida com a golfista colpejant milers de boles. Quan provava material amb TrackMan, podia passar dues o tres hores davant del launch monitor sense adonar-me realment del pas del temps. La diferència era senzilla: cada bola responia a una pregunta. Què produeix aquesta vareta? Què passa amb aquest loft? Aquest cap de pal genera realment menys spin? Quina és la diferència mitjana entre dues configuracions? No colpejava boles simplement per colpejar-les. Estava fent una prova.
Potser és aquí on comença el problema del camp de pràctiques tradicional.
Comprar una quantitat, no un objectiu
Quan comprem una cistella de boles de pràctiques, comprem abans que res una quantitat. Trenta-cinc, cinquanta o cent boles que, d’una manera o altra, haurem de colpejar abans de marxar. En realitat, és una manera força estranya d’organitzar una sessió d’entrenament. No necessàriament ens plantegem una tasca per completar o una pregunta per respondre. Simplement tenim davant nostre una reserva de boles que anem fent desaparèixer progressivament.
Per a algú que està aprenent a jugar a golf, aquesta repetició pot resultar fascinant. Gairebé cada cop representa un descobriment. Aconseguir que la bola s’enlairi correctament, trobar finalment el centre de la cara del pal o colpejar un drive amb una trajectòria satisfactòria proporciona immediatament informació i recompensa. Uns anys més tard, la situació és diferent. Un golfista experimentat pot haver colpejat ja desenes de milers de boles. Colpejar un altre bon ferro 7 des d’una estora perfectament plana no necessàriament li ensenya res de nou.
Precisament per això resulta interessant el testimoni de Matt Chivers. Explica que gairebé no suporta més de vint minuts al camp de pràctiques i, tanmateix, en el mateix article explica com gaudeix diagnosticant ell mateix els seus problemes i buscant solucions mentre juga. Evidentment, no l’avorreix resoldre problemes. Sembla que l’avorreix més la repetició. Amb un hàndicap de 4,6, reconeix, però, que aquesta poca predisposició a entrenar durant més temps pot estar limitant la seva progressió.
Alguns comentaris publicats pels lectors sota el seu article apunten en la mateixa direcció. Un golfista descriu com utilitza molt poques boles per seguir una progressió concreta amb el ferro 8. Un altre afirma que als camps de pràctiques veu sobretot golfistes repetint una vegada i una altra el mateix mal swing. Totes dues observacions condueixen a una pregunta senzilla: de què serveix repetir un moviment si no sabem exactament què estem repetint?
Un mal cop mostra el resultat, rarament la causa
Fa poc vaig viure una experiència similar amb la meva fusta 5. Durant una sessió de pràctiques, alguns cops produïen resultats molt diferents dels que esperava. Evidentment, podia observar el vol de la bola i intentar deduir què havia passat, com fem tots els golfistes. Només després de la sessió, mirant una fotografia feta per un amic, vaig advertir una posició de la meva espatlla esquerra de la qual no havia estat gens conscient mentre colpejava.
Una sola fotografia no permet, evidentment, establir un diagnòstic biomecànic i encara menys demostrar que aquella posició fos la responsable dels meus mals cops. Precisament per això l’experiència resulta interessant. Durant la sessió podria haver atribuït el problema a les mans, al recorregut del pal, a l’equilibri o a molts altres factors sense haver identificat ni tan sols aquest element. Encara no sé si aquella posició de l’espatlla era la causa del problema, però ara sé que és una cosa que puc observar en una pròxima sessió.
Aquesta és una de les limitacions fonamentals del camp de pràctiques. Ens proporciona una enorme quantitat de resultats, però relativament pocs diagnòstics. La bola surt cap a l’esquerra, cap a la dreta, massa baixa o massa alta. Veiem què fa. Estem molt menys segurs de saber per què ho fa.
Ni tan sols la tecnologia resol completament aquest problema. Un launch monitor pot mesurar amb una precisió extraordinària el comportament del pal i de la bola: velocitat, angle de llançament, spin, trajectòria, dispersió o distància. Aquestes dades poden ser extremadament útils, però mesurar una cosa no equival necessàriament a explicar-la. Les dades poden mostrar-nos que han canviat el recorregut del pal o l’orientació de la cara sense dir-nos per què el nostre cos ha provocat aquest canvi. Un launch monitor millora considerablement el feedback, però no converteix automàticament cada bola en una lliçó de golf.
Per què el camp de golf ens avorreix molt menys?
La comparació amb una volta de golf és reveladora. Podem passar quatre hores jugant 18 forats sense experimentar la monotonia que alguns golfistes senten després de vint minuts al camp de pràctiques. I, tanmateix, colpegem moltes menys boles.
Una de les diferències és la varietat dels problemes que hem de resoldre. Una bola està lleugerament més baixa que els nostres peus; la següent reposa al rough. Canvia el vent. La bandera està a l’esquerra darrere d’un búnquer. Hem de triar entre dos pals, modificar una trajectòria, acceptar jugar vint metres a la dreta d’un obstacle o intentar un cop més agressiu. I, sobretot, cada cop té una conseqüència. Després d’un error no apareix automàticament una altra bola davant nostre tres segons més tard.
El camp de pràctiques acostuma a oferir pràcticament el contrari. La mateixa estora, el mateix lie, la mateixa direcció, el mateix pal durant deu o quinze cops i la possibilitat de tornar-ho a intentar immediatament després de cada error. Aquesta repetició pot ser útil quan es treballa específicament una modificació tècnica. Però també pot crear una impressió enganyosa de progrés: després de colpejar diverses vegades el mateix pal cap al mateix objectiu, normalment acabem adaptant-nos a aquella tasca. La qüestió important és saber què en queda quan, vint minuts més tard, hem de produir aquell cop una sola vegada al camp.
Què diu realment la recerca?
La diferència entre rendir bé durant una sessió d’entrenament i aprendre alguna cosa de manera duradora fa temps que s’estudia en l’àmbit de l’aprenentatge motor. Un dels conceptes utilitzats pels investigadors és l’anomenada «interferència contextual», que compara, entre altres coses, la pràctica per blocs —repetir diverses vegades la mateixa tasca abans de canviar— amb formes d’entrenament en què les diferents tasques s’alternen amb més freqüència.
Una metaanàlisi publicada el 2024 per Stanisław H. Czyż, Aleksandra M. Wójcik i Petra Solarská va analitzar quantitativament 34 estudis amb un total de 1.421 participants. En conjunt, els autors van trobar un avantatge de la pràctica aleatòria en la transferència de l’aprenentatge. Tanmateix, aquest avantatge era molt menys convincent en els estudis realitzats en condicions aplicades, on l’efecte era petit i estadísticament no significatiu. Dit d’una altra manera, els resultats obtinguts al laboratori no permeten afirmar simplement que alternar constantment els cops sigui sempre superior en una situació esportiva real.
La recerca específica sobre golf també obliga a ser prudents. Philipp Barzyk i Markus Gruber van publicar el 2024 una revisió sistemàtica de 52 assaigs controlats aleatoritzats dedicats a diferents mètodes d’aprenentatge motor en golf. Els autors van trobar indicis favorables a una major interferència contextual i a formes de pràctica distribuïda o variable, però també van assenyalar limitacions importants en les proves disponibles. Més de la meitat dels estudis tenien una potència estadística insuficient i una part important de les investigacions s’havia realitzat amb principiants i tasques de putting relativament senzilles. Per tant, aquests treballs encara no permeten establir recomanacions universals i precises, especialment per a golfistes experimentats.
Un experiment publicat el 2018 amb 24 participants il·lustra bé aquesta necessitat de matisar. Els participants van practicar tres variants d’un xip de 5,5 metres des de diferents lies, repetint les situacions per blocs o alternant-les. El grup de pràctica aleatòria va mostrar més precisió en una prova de retenció també aleatòria, però no es va observar cap diferència significativa quan la prova de retenció es va fer per blocs.
Per tant, seria exagerat concloure que 35 boles colpejades de manera variada són necessàriament millors que 100 cops repetits. La recerca suggereix una cosa més interessant per a la nostra reflexió: millorar progressivament durant una sessió d’entrenament no significa necessàriament que estiguem aprenent més per a la nostra pròxima volta.
I si el problema no fos realment el nombre de boles?
La repetició continua sent necessària en determinades situacions. Un golfista que treballa una modificació tècnica concreta pot necessitar reproduir moltes vegades el mateix moviment. Els professionals del Tour poden passar hores al camp de pràctiques precisament per aquest motiu. La diferència essencial és que, generalment, saben exactament què estan treballant.
Per a un amateur que arriba sol al camp de pràctiques, la primera pregunta podria ser menys «quantes boles colpejaré?» i més «què vull saber quan acabi?». Aquest simple canvi pot transformar completament la manera d’utilitzar una cistella de boles.
35 boles, 35 missions
5 boles per escalfar. Sense buscar inicialment cap correcció tècnica concreta. Recuperar el contacte i observar les primeres trajectòries.
10 boles per a un sol problema. Triar una qüestió precisa en lloc de limitar-se a «treballar el swing»: contacte, direcció inicial, trajectòria, dispersió o una sensació determinada.
5 boles per observar. Gravar alguns swings de cara o des de la línia de joc, comparar les sensacions amb la realitat i identificar després un sol element per provar, en lloc d’acumular correccions.
5 boles per experimentar. Modificar un únic paràmetre i observar què canvia. Si no canvia res o el resultat empitjora, tornar al punt de partida.
10 boles per jugar a golf. Canviar de pal i d’objectiu després de cada cop. Imaginar diversos forats: drive, cop d’aproximació, wedge i després començar un altre forat imaginari. Una sola bola per a cada cop, exactament igual que al camp.
No es tracta d’un mètode universal d’entrenament ni d’una prescripció científicament validada. És simplement una manera de donar una funció a cada bola. I tampoc no existeix cap obligació d’acabar la cistella. Si la pregunta que ens ha portat al camp de pràctiques ha trobat resposta després de 25 boles, colpejar mecànicament les deu restants ens aporta necessàriament alguna cosa?
Avorrir-se al camp de pràctiques potser no és falta de motivació
Matt Chivers considera que probablement mai no arribarà a ser tan bon jugador com podria perquè ja no té paciència per entrenar durant prou temps. Potser té raó pel que fa als seus propis límits. Els millors golfistes dediquen una enorme quantitat de temps a l’entrenament i no existeix cap drecera capaç de substituir completament aquest treball.
Però la seva experiència també suggereix una altra interpretació. Li agrada buscar solucions i entendre què no funciona. Per la meva banda, avui puc avorrir-me després d’unes quantes desenes de boles colpejades sense un objectiu clar, tot i que anys enrere podia passar hores al camp de pràctiques quan cada cop responia a una pregunta concreta. Potser el problema no és únicament quant de temps som capaços de mantenir l’atenció. També pot estar relacionat amb el sentit que donem a la repetició.
El camp de pràctiques continua sent una eina extraordinària per entrenar. Però potser hauríem de deixar de confondre el nombre de boles que colpegem amb la quantitat de coses que realment aprenem.
Una cistella de boles ens imposa una quantitat. L’entrenament ens hauria d’imposar un objectiu.