Golfista analitzant un putt per identificar errors de direcció, velocitat o lectura del greenUn putt fallat no revela automàticament la causa: alineació, direcció inicial, velocitat i lectura del green s’han d’analitzar per separat.

Acabeu de fallar un putt de tres metres per l’esquerra del forat. El diagnòstic sembla evident: heu estirat el putt cap a l’esquerra. Potser sí, però aquesta és només una de les possibles explicacions. Pot ser que ja haguéssiu apuntat massa a l’esquerra a l’address, que haguéssiu apuntat correctament però tancat la cara del putter a l’impacte, que haguéssiu subestimat la caiguda o que haguéssiu triat la línia correcta però colpejat la bola massa fluix, deixant que el pendent influís més en l’última part del recorregut. A la inversa, una lectura incorrecta del green pot quedar compensada per un error de velocitat o de direcció i acabar igualment amb la bola dins del forat.

Aquesta és una de les dificultats fonamentals del putting: el resultat d’un putt no explica necessàriament per què ha entrat o per què s’ha fallat. Per millorar, per tant, cal respondre una pregunta més precisa que «Per què fallo els putts?». El problema és l’alineació, la direcció inicial, el control de la velocitat o la lectura del green? Uns quants tests senzills permeten començar a separar aquestes causes.

Un putt fallat no és un diagnòstic

Imagineu un putt de tres metres amb caiguda de dreta a esquerra. La bola acaba deu centímetres a l’esquerra del forat i el jugador conclou immediatament que ha tancat la cara del putter. Però si la bola ha arribat al forat amb molt poca velocitat, simplement pot haver agafat més caiguda de la prevista. El cop podria haver-se executat exactament com estava planejat i l’error trobar-se en la lectura del green. O el putter podria haver estat orientat a l’esquerra de la línia que el jugador creia haver escollit abans fins i tot d’iniciar el moviment. La bola mostra què ha passat. No explica per què ha passat.

La distinció és essencial perquè un diagnòstic equivocat porta directament a un entrenament equivocat. Un golfista convençut que estira els putts cap a l’esquerra pot passar hores modificant el recorregut del putter quan el problema real és la seva percepció de l’alineació. Un altre pot treballar constantment el control de distància quan, en realitat, subestima sistemàticament la caiguda. Perquè un putt segueixi la trajectòria desitjada, el jugador ha de llegir el green, escollir una direcció inicial i una velocitat compatibles amb aquesta lectura, orientar correctament el putter i produir un impacte que faci sortir la bola tal com havia previst. Aquests elements interactuen, però no són la mateixa habilitat.

La cara del putter és important, però quant?

En l’ensenyament del putting es repeteix sovint la mateixa afirmació: la direcció inicial de la bola depèn principalment de l’orientació de la cara del putter i molt menys del recorregut del cap del pal. El principi general està àmpliament acceptat, però el percentatge exacte varia segons els sistemes i les condicions de mesura.

En una presentació sobre biomecànica del putting al Golftinget 2025, Paul Hurrion, fundador de Quintic, atribueix el 92% de la direcció inicial de la bola a l’orientació de la cara del putter. Les seves dades mostren, per exemple, que amb un recorregut neutre i 2° de loft dinàmic, una cara oberta 1° produeix una sortida de la bola molt pròxima a 1° cap a la dreta.

Science & Motion utilitza una ponderació diferent amb SAM PuttLab. La seva documentació tècnica indica que l’angle de la cara a l’impacte determina el 83% de la direcció calculada de la bola, davant del 17% atribuït al recorregut del putter. Per tant, la influència de la cara es considera aproximadament cinc vegades superior a la del recorregut. Per compensar una cara oberta un grau, per exemple, caldria aproximadament un recorregut del putter de cinc graus cap a l’esquerra.

Seria enganyós, doncs, presentar el 92% o el 83% com una constant física universal. Els dos sistemes especialitzats no utilitzen exactament la mateixa ponderació, però coincideixen en l’essencial: l’orientació de la cara del putter a l’impacte influeix molt més en la direcció inicial de la bola que el recorregut del putter.

Aquesta distinció té conseqüències directes sobre l’entrenament. Buscar obsessivament un moviment perfectament rectilini té poc sentit si la bola surt sistemàticament en una direcció incorrecta. El putter pot moure’s seguint un lleuger arc i produir igualment una direcció inicial molt repetible. Abans de reconstruir el vostre moviment perquè no s’ajusta al model que considereu ideal, mesureu què fa realment la bola.

Test 1: apunto realment on crec que apunto?

Aquest és probablement un dels problemes més difícils d’identificar per un mateix: podeu estar absolutament convençuts d’estar ben alineats mentre la cara del putter apunta, en realitat, cap a un altre lloc.

Busqueu un putt perfectament recte d’entre 1,5 i 2 metres. Definiu amb precisió la línia de sortida, utilitzant si cal un cordill o la línia d’alineació de la bola. Col·loqueu-vos exactament com ho faríeu habitualment, orienteu el putter i adopteu la vostra posició, però no colpegeu la bola. Comproveu després cap on apunta realment la cara i repetiu el procés cinc vegades, sortint completament de la posició entre cada intent.

L’objectiu encara no és saber si sou capaços de fer sortir la bola recta. Cal respondre una pregunta més elemental: quan els vostres ulls i el vostre cervell us diuen que la cara està square, ho està realment? Si el putter apunta repetidament cap a l’esquerra o la dreta, potser heu identificat un problema d’alineació i no de moviment. Modificar l’stroke per compensar una percepció incorrecta a l’address només corre el risc d’afegir un segon error al primer.

Test 2: la bola surt en la direcció correcta?

Un cop aïllada l’alineació, mesureu la direcció inicial. Busqueu un putt recte d’uns dos metres i col·loqueu dos tees unes desenes de centímetres davant de la bola, formant una petita porta lleugerament més ampla que la bola. Jogueu cinc putts sense preocupar-vos, inicialment, de quants entren al forat. Observeu quants travessen la porta i, sobretot, si els errors mostren una tendència recurrent.

Si diverses boles toquen o passen molt a prop del mateix tee, heu obtingut una informació més útil que el simple percentatge de putts embocats: comença a aparèixer una tendència direccional. Si, en canvi, les boles travessen regularment la porta però la dispersió augmenta amb la distància, probablement el problema principal no es troba en els primers centímetres del recorregut. Aquest test també evita confondre l’aspecte del moviment amb la qualitat del resultat. L’objectiu no és construir un stroke estèticament perfecte, sinó fer sortir la bola de manera repetible sobre la línia escollida.

Test 3: oblideu el forat i mesureu la velocitat

El control de la velocitat és més difícil d’avaluar quan el forat concentra tota l’atenció. Per tant, elimineu-lo de l’exercici.

En una zona relativament plana del putting green, creeu una franja de profunditat amb dos pals o diversos tees. Jogueu cinc boles des de 6 metres, cinc des de 9 metres i cinc des de 12 metres, amb un únic objectiu: aturar-les dins de la zona. Registreu cada resultat —curt, dins de la zona o llarg— i observeu no només el resultat mitjà, sinó sobretot la diferència entre el putt més curt i el més llarg. Esteu mesurant la vostra capacitat de reproduir una distància.

Aquesta capacitat és fonamental perquè velocitat i lectura del green no es poden separar completament. Una bola més lenta pateix més la influència del pendent; una bola més ràpida acostuma a agafar menys caiguda. Per tant, no existeix necessàriament una única trajectòria capaç d’embocar un putt determinat: diferents combinacions de línia i velocitat poden portar la bola al forat. Precisament per això són especialment interessants els treballs de Jon Karlsen i Johnny Nilsson sobre la relació entre percepció del green, execució i control de distància.

Karlsen i Nilsson: quan un error de distància no és només un error de velocitat

El 2008, Jon Karlsen i Johnny Nilsson van publicar a l’International Journal of Sports Science & Coaching un estudi sobre la variabilitat de distància en el putting entre jugadors d’alt nivell. Els investigadors van estudiar 43 golfistes amb un handicap mitjà de 2,8. Entre altres proves, els participants van jugar 40 putts diferents des de distàncies compreses entre 2,2 i 19,3 metres, seguits d’una sèrie de 30 putts repetits des de sis metres en la mateixa direcció. La variabilitat relativa de la distància va ser del 10,6% en el primer exercici i va baixar al 6,8% en els últims quinze putts del segon test. Els investigadors també van estimar en un 2,5% la variabilitat relativa provocada per les irregularitats de la superfície del green.

El resultat més interessant és la descomposició estadística d’aquesta variabilitat: el 60% es va atribuir a la lectura del green, el 34% a la tècnica i el 6% a les irregularitats de la superfície. Això no significa que el 60% de tots els putts fallats siguin conseqüència d’una mala lectura. Karlsen i Nilsson estudiaven específicament la variabilitat de distància de jugadors molt competents en les condicions del seu protocol. Però el resultat demostra una cosa molt útil: una bola que acaba massa curta o massa llarga no és necessàriament conseqüència d’un mal cop o d’una falta de sensibilitat. La percepció del green també contribueix al control de la distància.

Test 4: només ara avalueu la lectura del green

Després d’haver comprovat raonablement la direcció inicial i el control de distància, escolliu un putt de tres a quatre metres amb un pendent clarament visible. Abans de cada bola, col·loqueu un tee al punt per on creieu que hauria de passar, per exemple aproximadament a mig camí entre la bola i el forat. Jogueu després el putt amb la velocitat prevista.

Ara disposeu de tres informacions diferents: el punt per on pensàveu que havia de passar la bola, la seva trajectòria real i la velocitat amb què arriba a prop del forat. Si la bola surt com estava previst i la velocitat és raonablement constant, però els putts fallen repetidament pel mateix costat, la lectura del green es converteix en una explicació molt més probable. Sobretot, heu anat eliminant altres possibles causes. Aquest és l’objectiu del diagnòstic: no decidir per què s’ha fallat un putt abans d’haver aïllat les variables.

Per què els tres putts són sobretot un problema de control de distància

En els putts llargs, l’objectiu canvia. Des de dos metres, evidentment, volem embocar. Des de dotze o quinze metres, en canvi, té molt menys sentit valorar la qualitat del primer putt únicament en funció de si entra o no. La distància que queda per al segon putt passa a ser molt més important.

Les dades de Shot Scope mostren fins a quin punt aquesta capacitat varia segons el nivell de joc. Les estadístiques amateurs indiquen, de mitjana, un tres putts cada 39,2 forats per a un jugador scratch, davant de 20,9 per a handicap 5, 14,9 per a handicap 10, 10,4 per a handicap 15, 8,2 per a handicap 20 i 7,6 per a handicap 25. Això representa aproximadament un tres putts cada dues voltes per al jugador scratch, davant de més de dos per volta per a un handicap 25.

La distància restant després dels putts molt llargs també aporta informació interessant. Des de més de 30 peus —una mica més de nou metres— Shot Scope registra una distància mitjana restant de 4,6 peus per als scratch, 5,7 per a handicap 5, 6,1 per a handicap 10, 7,2 tant per a handicap 15 com per a handicap 20 i 7,8 peus per a handicap 25. Això explica per què l’exercici de profunditat sense forat és tan revelador. Per reduir els tres putts, el primer objectiu no és convertir un putt de deu metres en una oportunitat realista de birdie. Cal reduir primer la dispersió longitudinal prou perquè el segon putt sigui estadísticament molt més senzill.

Broadie: deixeu de jutjar el putting com si tots els putts haguessin d’entrar

Mark Broadie va transformar profundament l’anàlisi estadística del golf amb el concepte de strokes gained, que va divulgar entre un públic més ampli especialment a través d’Every Shot Counts. En lloc de considerar un cop simplement bo o dolent, el seu valor es mesura en funció de la posició en què deixa el jugador respecte d’una referència estadística. Aplicat al putting, això modifica la manera d’interpretar un putt fallat. Un putt de deu metres que acaba a quaranta centímetres del forat és un putt excel·lent, encara que no hagi entrat. Un putt des de la mateixa distància que acaba tres metres curt és molt més problemàtic, encara que durant bona part del recorregut semblés seguir la línia correcta.

Això també explica per què el nombre total de putts per volta és un indicador imperfecte del rendiment sobre els greens. Depèn, entre altres factors, del nombre de greens agafats i de la distància del primer putt. Dos golfistes poden acabar tots dos amb 32 putts i haver produït rendiments completament diferents. La pregunta útil, per tant, no és només «Quants putts he fet?», sinó «Des de quines distàncies he puttejat i on he deixat la bola?»

I les famoses 17 polzades de Dave Pelz?

Una de les recomanacions més conegudes de la història del putting afirma que la bola s’hauria de colpejar amb una velocitat que, si no entrés, la faria acabar aproximadament 17 polzades, és a dir, uns 43 centímetres, més enllà del forat.

La xifra no va aparèixer del no-res. A Putt Like the Pros, Dave Pelz descriu un experiment realitzat amb el seu dispositiu mecànic True Roller sobre un putt d’aproximadament 12 peus. Va provar diferents velocitats efectuant 100 putts per cada velocitat i adaptant la línia al ritme utilitzat. El percentatge més alt de putts embocats es va obtenir amb una velocitat que hauria fet acabar una bola fallada aproximadament 17 polzades més enllà del forat.

Això, però, no converteix les 17 polzades en una constant universal. El 2016, John F. Mahoney, Daniel P. Connaughton i Wonseok Jang van publicar a l’International Journal of Golf Science l’estudi Geometric Aspects of Strategic Putting. Els autors van analitzar explícitament la regla de Pelz i en van assenyalar una limitació important: una distància fixa més enllà del forat no té en compte la velocitat del green. Per això van comparar aquesta estratègia amb d’altres en què la distància objectiu variava segons els valors de l’Stimpmeter, sense identificar una estratègia universalment superior.

El treball de Paul Hurrion sobre la velocitat amb què la bola arriba al forat mostra una altra dimensió del problema: com més ràpid arriba, més es redueix l’amplada efectiva del forat capaç d’acceptar-la. Hurrion utilitza l’exemple d’un putt de deu peus sobre un pendent ascendent del 3%, jugat amb una velocitat que faria aturar la bola 30 centímetres més enllà del forat. Segons els seus càlculs, la velocitat amb què arriba al forat és un 180% superior a la del putt equivalent en baixada, és a dir, 2,8 vegades més alta, mentre que l’amplada efectiva del forat es redueix aproximadament a tres quartes parts de l’amplada real. En el putt de baixada, molt més lent, arriba al 96%.

La discussió, per tant, no consisteix simplement a determinar quina és la distància correcta més enllà del forat. Mostra un compromís: una velocitat més elevada redueix la influència del pendent sobre la trajectòria, però també disminueix el marge perquè la bola pugui entrar. Les 17 polzades de Pelz continuen sent una referència històrica interessant, no una constant física aplicable a tots els putts i a tots els greens. La lliçó més important és una altra: línia i velocitat formen una parella. Modificar-ne una implica necessàriament modificar l’altra.

El diagnòstic MyGolfMedia: 25 putts i 5 col·locacions

Tots aquests elements es poden reunir en una sessió d’uns vint minuts. Comenceu amb cinc col·locacions sense colpejar la bola, des d’uns 1,5 metres, per comprovar si podeu orientar repetidament la cara del putter cap a l’objectiu escollit. Jogueu després cinc putts rectes a través d’una porta per mesurar la direcció inicial. Passeu al control de distància amb cinc boles des de 6 metres, cinc des de 9 metres i cinc des de 12 metres, utilitzant una zona de profunditat com a objectiu en lloc del forat. Acabeu amb cinc putts de tres a quatre metres sobre un pendent evident, indicant abans de cada intent el punt per on considereu que hauria de passar la bola.

El protocol inclou, per tant, 25 putts realment jugats i 5 col·locacions sense colpejar la bola. Proporciona sis mesures: alineació, direcció inicial, dispersió de distància des de 6, 9 i 12 metres i, finalment, la relació entre la lectura prevista i la trajectòria real en un putt amb caiguda. Si apunteu repetidament malament però la bola surt de manera fiable cap on apunta la cara del putter, treballeu l’alineació. Si l’alineació és correcta però falleu sistemàticament la porta pel mateix costat, investigueu què modifica l’orientació de la cara a l’impacte. Si la direcció inicial és fiable però les boles presenten una gran dispersió en profunditat, prioritzeu el control de la velocitat i la qualitat de l’impacte. Si direcció i distància són relativament constants però els errors apareixen sobretot en putts amb pendent, la lectura del green es converteix en la prioritat.

Si diversos tests revelen problemes, no ho canvieu tot alhora. Comenceu per la debilitat més evident, treballeu-la i repetiu després les mesures. L’objectiu de la sessió no és trobar el moviment perfecte en vint minuts, sinó determinar quina variable mereix realment el vostre temps d’entrenament.

No corregiu un putt només perquè no ha entrat

El putting és especialment enganyós perquè el resultat sembla binari: la bola entra o no entra. La realitat és molt més complexa. Un putt pot entrar malgrat una lectura imperfecta compensada per una velocitat diferent. Pot fallar després d’un stroke excel·lent perquè s’ha subestimat el pendent. Fins i tot pot sortir exactament en la direcció desitjada pel jugador quan aquella direcció ja era incorrecta des del principi.

Precisament per això defenso el mateix principi al meu llibre Penser avant de swinguer – Tome 2, dedicat, entre altres aspectes, a comprendre millor el material i el propi rendiment: el resultat no és suficient; cal mesurar la causa. En el putting això es pot fer sense laboratori, launch monitor ni un putter nou. Uns quants tees, distàncies mesurades, 25 putts i cinc controls d’alineació ja són suficients per començar a separar problemes que molts golfistes confonen durant anys. Abans de modificar el grip, la postura, el putter o l’stroke simplement perquè una bola ha passat per l’esquerra del forat, intenteu entendre què ha fallat realment.

No entreneu simplement allò que falleu. Entreneu la causa d’allò que falleu.

Fonts

Jon Karlsen & Johnny Nilsson (2008) — Distance Variability in Golf Putting among Highly Skilled Players: The Role of Green Reading, International Journal of Sports Science & Coaching, vol. 3, Supplement 1, p. 71–80. DOI: 10.1260/174795408785024333.
Estudi de Karlsen i Nilsson – SAGE Journals

Paul Hurrion / Quintic – Golftinget 2025 — presentació sobre biomecànica esportiva i moviment humà, amb dades sobre la influència de l’orientació de la cara del putter en la direcció inicial de la bola.
Paul Hurrion – presentació Golftinget 2025

Science & Motion – SAM PuttLab — documentació tècnica, inclosa la ponderació del 83% per a la cara i del 17% per al recorregut en el càlcul de la direcció de la bola.
SAM PuttLab Reports Manual

Shot Scope — Data Booklet, estadístiques de putting per nivell de handicap, incloses la freqüència de tres putts i la distància restant des de més de 30 peus.
Shot Scope Data Booklet

John F. Mahoney, Daniel P. Connaughton & Wonseok Jang (2016) — Geometric Aspects of Strategic Putting, International Journal of Golf Science, vol. 5, núm. 1, p. 38–48.
Geometric Aspects of Strategic Putting

Paul Hurrion — Entering the ‘Drop Zone’, anàlisi de la velocitat d’entrada de la bola i de l’amplada efectiva del forat.
Paul Hurrion – Entering the Drop Zone

Mark Broadie (2014) — Every Shot Counts: Using the Revolutionary Strokes Gained Approach to Improve Your Golf Performance and Strategy, Gotham Books.

Dave Pelz — Putt Like the Pros: Dave Pelz’s Scientific Way to Improving Your Stroke, Reading Greens, and Lowering Your Score, inclòs l’experiment amb el True Roller que va donar origen a la recomanació de les 17 polzades.

By Laurent Agostini

Laurent Agostini és periodista especialitzat en golf des del 2010, fundador de MyGolfMedia i autor de diversos llibres dedicats a aquest esport, entre els quals «Penser avant de swinguer». Analitza l’actualitat del golf, les tecnologies, el material i els mètodes per millorar el joc amb una perspectiva independent, basada en fets, dades i testimonis de professionals.

Deixa un comentari

Your email address will not be published. Els camps obligatoris estan marcats amb *

error: Content is protected !!