Un golfista pot tenir una tècnica excel·lent i, malgrat això, obtenir resultats decebedors. També pot jugar molt millor tan bon punt deixa d’intentar controlar conscientment cada detall del seu swing. En una entrevista concedida a MyGolfMedia, el preparador mental Jean-Philippe Vaillant explica per què la concentració, la por, la presa de decisions i els hàbits d’entrenament poden impedir-nos aprofitar unes habilitats que ja tenim.
Als 28 anys, ja no podria guanyar al golfista que era als 17
Jean-Philippe Vaillant recorda el primer golfista professional amb qui va treballar. El jugador tenia 28 anys, s’entrenava vuit hores al dia i disposava d’una tècnica, una preparació física i uns coneixements estratègics molt superiors als que tenia durant l’adolescència. Tanmateix, li va fer una confessió sorprenent: si s’enfrontés al golfista que havia estat als 17 anys, patiria una derrota contundent. Aleshores jugava despreocupadament, gaudia del golf i aconseguia millors resultats. Onze anys de treball l’havien convertit en un golfista més preparat, però no en un jugador més eficaç.
Aquesta història resumeix una contradicció que molts golfistes coneixen bé. Allò que aquell professional havia experimentat al llarg de deu anys, un aficionat ho pot viure d’un cop al següent. Al camp de pràctiques, la bola surt en la direcció prevista, les sensacions són bones i el cop sembla fàcil de repetir. En canvi, al recorregut, davant d’un obstacle d’aigua o amb una targeta prometedora, aquell mateix moviment es torna sobtadament difícil d’executar. El jugador no ha perdut les seves capacitats tècniques entre una situació i l’altra. El que ha canviat és la manera d’afrontar el cop.
Aquesta és una de les conviccions que Vaillant desenvolupa al seu llibre Vous êtes bien meilleur que vous ne le croyez («Sou molt millors del que us penseu»). Explica que ha treballat amb golfistes aficionats que milloraven immediatament els resultats després de modificar les rutines i la manera d’afrontar el recorregut. Malgrat això, alguns li anunciaven que tornarien a consultar-lo quan haguessin adquirit una bona tècnica. Aquella reacció el desconcertava: per què caldria esperar a executar millor l’swing per començar a pensar d’una manera més eficaç? Tenir una tècnica imperfecta no obliga a complicar mentalment cada cop.
Sempre esteu concentrats. La qüestió és en què
La concentració és un dels primers malentesos que Vaillant intenta aclarir. Els entrenadors demanen constantment als alumnes que es concentrin, els pares repeteixen la mateixa instrucció als fills i els golfistes intenten recórrer a una força de voluntat més gran quan noten que l’atenció es dispersa. Tanmateix, observa que molt poques persones saben explicar concretament com s’aconsegueix aquesta concentració.
«La concentració no funciona amb la força de voluntat, sinó amb l’interès que posem en les coses».
El seu raonament canvia la manera de plantejar el problema. Un golfista que juga malament no està necessàriament desconcentrat: pot estar prestant molta atenció, però a alguna cosa que no l’ajuda a executar el cop. El soroll d’un espectador, la posició de les mans, el record d’un cop fallat o la presència d’un obstacle poden ocupar-li la ment en lloc de l’objectiu. En preparar-se per colpejar la bola, alguns jugadors dediquen tota l’atenció a comprovar els diferents elements tècnics de l’swing. Estan concentrats en com han de produir el cop, però ja no en el lloc on volen enviar la bola.
Vaillant defensa una prioritat senzilla: mantenir un objectiu clar. Aquest objectiu pot adoptar formes diferents segons el jugador. Alguns necessiten una referència molt precisa, mentre que d’altres prefereixen una zona d’aterratge més àmplia. Uns imaginen la trajectòria de la bola i d’altres visualitzen sobretot el punt on ha d’arribar. No es tracta d’imposar un mètode universal de visualització, sinó de descobrir quin permet a cada golfista dirigir l’atenció cap al resultat desitjat. L’objectiu ha de continuar present fins al moment d’executar el cop, sense quedar desplaçat per una successió d’instruccions tècniques.
La por de no aconseguir-ho pot impedir l’èxit
El golf exposa els jugadors a una forma particular de por. Fallar un fairway normalment no posa en perill ni la seva seguretat ni la seva situació econòmica. Malgrat això, un cop important pot provocar una tensió considerable. Vaillant relaciona aquesta reacció amb l’autoestima, la mirada dels altres i el temor de no arribar a ser el golfista que un voldria ser. Allò que està en joc va més enllà de la bola o del resultat: el cop amenaça la imatge que el jugador té de si mateix.
La por no és necessàriament perjudicial. Pot mobilitzar un esportista i afavorir el seu compromís amb l’acció. Però també pot desencadenar una reacció de fugida, perceptible en un swing contingut o en un cop executat sense convicció. Vaillant resumeix aquesta tendència amb una imatge deliberadament quotidiana: «El teu cervell funciona com una mare sobreprotectora. Li dius que tens por i et respon: torna a casa». El golfista intenta protegir-se del fracàs precisament quan necessita comprometre’s plenament amb el cop.
La dificultat es fa especialment evident quan comença a perfilar-se una bona volta. Al forat 15, després de catorze forats ben jugats, un golfista pot experimentar de sobte una inquietud creixent. No tem tant perdre alguna cosa que ja ha aconseguit com no arribar a assolir allò que ara sembla possible. Comença a preocupar-se per no ser capaç de completar la bona actuació que s’està dibuixant. Aquesta anticipació converteix els últims forats en una prova i pot modificar la seva manera de jugar, encara que tècnicament no hagi canviat res.
Vaillant també il·lustra el paper de l’atenció amb una anècdota de match play. Empatats en arribar al forat 18, va executar el seu cop i després va cridar deliberadament l’atenció de l’adversari sobre unes oques que es trobaven en un obstacle d’aigua. El seu amic va acabar enviant la bola precisament a l’aigua. Vaillant explica l’episodi amb una certa diversió i n’ofereix una interpretació molt clara: segons ell, l’inconscient de l’adversari havia produït exactament allò cap a on havia dirigit l’atenció. Sense considerar aquesta anècdota una demostració científica del funcionament de l’inconscient, se’n pot extreure un ensenyament pràctic: pensar en l’obstacle que volem evitar no equival a haver decidit on volem enviar realment la bola.
Des d’aquesta perspectiva, la confiança també es pot convertir en un estat que el jugador aprèn a reconèixer. Vaillant proposa un exercici de putting: col·locar la bola a dos centímetres del forat i allunyar-la progressivament fins a arribar a una distància de deu metres. A dos centímetres, el jugador pràcticament no dubta de la seva capacitat per embocar; a mesura que augmenta la distància, apareixen els dubtes. L’interès de l’exercici no consisteix simplement a observar aquesta diferència. Es tracta d’identificar què se sent davant del putt més curt, reconèixer aquest estat com a confiança i aprendre a recuperar-lo quan s’afronta un putt més llarg. En lloc d’intentar convèncer-se verbalment que ho aconseguirà, el golfista treballa per reproduir un estat interior que ja coneix.
Decidir abans de jugar i després deixar que el cop es produeixi
Per a Vaillant, la decisió constitueix el moment determinant de la preparació d’un cop. Escollir un objectiu, una trajectòria i una intenció clara permet donar una direcció a l’acció. La indecisió, en canvi, fa que el jugador continuï dubtant entre diverses possibilitats fins a l’instant d’iniciar l’swing.
«Val més prendre una mala decisió que no prendre’n cap», afirma.
Aquesta frase no significa que l’elecció estratègica no tingui importància, sinó que el golfista ha d’haver decidit realment què vol fer abans d’intentar executar-ho.
Vaillant distingeix tres fases en l’acte motor: abans, durant i després. Abans del cop, el golfista prepara l’acció i pren les decisions. Durant l’execució, ha de permetre que funcionin les habilitats que ha desenvolupat. Després del cop, disposa d’informació sobre el resultat, les seves sensacions i el seu estat emocional. La confusió apareix quan el jugador trasllada a la segona fase reflexions que haurien d’haver quedat resoltes en la primera. Continua intentant decidir o corregir mentre tracta d’executar l’swing.
Per això, una rutina prèvia al cop no es pot reduir a una coreografia repetida sempre de manera idèntica. Ajustar-se el guant de la mateixa manera, agafar el pal seguint el mateix ordre o fer sempre el mateix nombre de swings de prova no garanteix res si, en el moment de jugar, un pensament negatiu ocupa la ment. La rutina ha de servir principalment per organitzar l’atenció i preparar la decisió. Les indicacions tècniques poden tenir el seu lloc en una fase anterior, especialment durant un swing de prova, però en el moment d’executar el cop, segons Vaillant, només ha de quedar l’objectiu.
En la seva experiència amb bons jugadors, Vaillant identifica una estratègia mental recurrent que resumeix així: «Tinc el meu objectiu i sento el que faig». La sensació substitueix aleshores la instrucció. Un cop presa la decisió i quan el jugador està preparat, allargar innecessàriament la rutina pot resultar contraproduent. Mirar diverses vegades el mateix objectiu, repetir les mateixes comprovacions i retardar l’inici de l’swing no millora necessàriament la decisió. Pot limitar-se a reobrir dubtes que ja havien quedat resolts.
Aprendre a sentir els errors en lloc de jutjar-los
L’aprenentatge constitueix un altre àmbit en què Vaillant qüestiona determinats hàbits. Durant les classes, l’alumne sent sovint què ha de fer i què no ha de fer. Aquesta oposició pot establir fàcilment un judici de valor: el moviment correcte seria el que cal reproduir i l’incorrecte, el que cal eliminar. Tanmateix, sense dret a equivocar-se, el jugador no pot aprendre realment ni expressar plenament les seves capacitats. Primer ha de comprendre què acaba de produir, sense viure automàticament cada error com un fracàs personal.
L’exemple d’un infant que aprèn a modificar les trajectòries resulta revelador. Si executa un slice i després un hook, i aconsegueix sentir la diferència entre tots dos moviments, acaba d’adquirir una informació valuosa. L’important no és únicament que una bola hagi fet una corba cap a la dreta i l’altra cap a l’esquerra, sinó que comença a relacionar les seves sensacions físiques amb els efectes observats. Aquesta presa de consciència li proporciona progressivament la capacitat de modificar voluntàriament el que fa.
Vaillant assenyala que els campions solen disposar d’una mena de «descodificador» personal. Quan reben un consell, no es limiten a memoritzar-ne la formulació: el tradueixen en una sensació que poden reconèixer i reproduir. Resumeix així el seu enfocament: «No soc aquí per donar un consell a algú, sinó per ajudar-lo a trobar-lo per si mateix». Una sensació compresa i identificada personalment té més possibilitats de resultar útil que una instrucció repetida sense una comprensió real.
Aquesta consciència també s’aplica a les emocions. Una explosió d’ira al forat 12 no té per què haver-se originat en aquell mateix forat. Pot haver-se construït durant diversos forats, a partir de frustracions acumulades que el jugador no ha sabut reconèixer. Com més aviat identifiqui aquest canvi d’estat emocional, més possibilitats tindrà d’intervenir abans que l’emoció el domini. Per tant, el moment posterior al cop no serveix únicament per jutjar la qualitat del resultat: també permet comprendre què s’ha viscut i reconèixer aquests mateixos senyals quan tornin a aparèixer.
Què esteu entrenant realment al camp de pràctiques?
La conclusió de l’entrevista a Jean-Philippe Vaillant és probablement la seva crítica més contundent als hàbits tradicionals d’entrenament. Als camps de pràctiques observa golfistes que repeteixen incansablement els moviments amb l’esperança d’automatitzar-los. El seu objectiu consisteix a arribar algun dia a executar l’swing sense haver-hi de pensar. Tanmateix, durant desenes o centenars de boles, es repeteixen les mateixes instruccions: col·locar els peus, controlar les mans, vigilar la pujada del pal, corregir la baixada i comprovar la posició final. Intenten aprendre a fer l’swing sense pensar entrenant-se constantment a pensar-hi.
«L’única cosa que automatitzem quan pensem tota l’estona és el mateix procés de pensament».
L’afirmació és contundent i Vaillant no intenta suavitzar-la. Segons ell, un jugador que dedica tot l’entrenament a controlar conscientment el moviment no pot esperar arribar al primer tee i passar espontàniament a una execució automàtica. Anomena l’estat que busca «inconscience compétente», una expressió que correspon al concepte de «competència inconscient»: la capacitat d’executar una habilitat familiar sense haver de supervisar conscientment i de manera permanent cadascun dels seus components.
Compara aquesta capacitat amb activitats quotidianes. Conduïm, anem amb bicicleta, esquiem o nedem sense recordar-nos contínuament com hem de col·locar cada part del cos. Totes aquestes activitats van requerir un aprenentatge, de vegades prolongat, però la seva execució habitual ja no depèn d’una successió ininterrompuda d’instruccions conscients. Vaillant considera que el golfista també ha d’aprendre a deixar que s’expressin les habilitats adquirides, en lloc d’intentar controlar-les en tot moment.
La seva proposta per al camp de pràctiques és, per tant, concreta. No demana abandonar el treball tècnic, sinó reservar també una part de l’entrenament a una altra manera de practicar: escollir un objectiu, preparar-se i enviar la bola cap a aquest punt sense intentar controlar mentalment totes les fases de l’swing. Es tracta d’entrenar el golf tal com volem jugar-lo després al recorregut, amb una intenció clara i una execució lliure d’instruccions tècniques.
Aquesta és, potser, la paradoxa més important que planteja Jean-Philippe Vaillant. Per aprendre a jugar sense pensar en l’swing, també cal entrenar-se, de tant en tant, a no pensar-hi.
Fonts
- Jean-Philippe Vaillant, entrevista conduïda per Charles Dubois per a Le Club de Charles, MyGolfMedia. Transcripció de l’entrevista.
- Jean-Philippe Vaillant, Vous êtes bien meilleur que vous ne le croyez, llibre esmentat durant l’entrevista.
