Canviar de putter després d’un mal dia als greens és probablement una de les decisions més fàcils de prendre quan parlem de material de golf. El més difícil és entendre quin problema intentem resoldre realment. Dos golfistes que acaben una volta amb 36 putts poden tenir dificultats completament diferents: un pot utilitzar massa les mans, un altre pot tenir problemes per controlar la línia inicial de la bola, un tercer pot bloquejar-se en els putts curts sota pressió, mentre que un quart simplement pot deixar de sentir-se còmode amb la postura que exigeix un putter convencional.
Per això, la comparació entre putters convencionals, contrapesats, arm-lock i broomstick es torna molt més interessant si deixem d’intentar classificar-los de millor a pitjor. Cadascuna d’aquestes configuracions modifica, en diferent mesura, la relació entre les mans, els braços, el cos i el putter. Però limitar un determinat moviment no significa automàticament millorar el putting.
La pregunta real, per tant, no és quin sistema és intrínsecament superior. És quin problema intenta resoldre el golfista i si el canvi mecànic aconsegueix realment corregir-lo sense crear-ne un altre.
Quatre configuracions que no modifiquen el moviment de la mateixa manera
Un putter convencional ofereix al jugador una gran llibertat per organitzar el moviment. Mans, canells, avantbraços, espatlles i tronc poden intervenir en proporcions diferents. Aquesta llibertat no és necessàriament un inconvenient: també permet al golfista desenvolupar una manera natural de controlar tant la cara del putter com la velocitat de la bola.
Un putter contrapesat funciona de manera diferent. Una major quantitat de massa es concentra cap a l’extrem del grip, generalment dins d’un conjunt més pesant i, en alguns casos, amb un shaft més llarg que el jugador agafa més avall. No hi ha cap unió mecànica entre el putter i el cos. El golfista pot conservar així un moviment relativament convencional mentre modifica l’equilibri, la distribució del pes i les sensacions.
L’arm-lock introdueix una restricció addicional. El grip es manté contra l’avantbraç davanter, creant una unitat més solidària entre el putter i el braç i limitant alguns dels graus de llibertat disponibles als canells.
El broomstick modifica encara més profundament l’organització del moviment. El shaft molt més llarg permet generalment una postura més dreta i una posició de les mans molt diferent. Des de la prohibició de l’ancoratge, però, utilitzar un putter llarg no significa poder fixar-lo contra el tors. La Regla 10.1b prohibeix tant l’ancoratge directe com l’ús d’un «punt d’ancoratge», mentre que permet utilitzar un putter llarg sense ancorar i mantenir el grip contra l’avantbraç en el cas de l’arm-lock.
La distinció és important: la longitud del putter i l’ancoratge no són el mateix.
[Enllaç intern: la nostra anàlisi de la Regla 10.1b i de la prohibició de l’ancoratge]
Mans massa actives: l’arm-lock té un argument mecànic
Probablement és el problema per al qual l’arm-lock presenta l’argument biomecànic més intuïtiu. Si una activitat excessiva de les mans i els canells introdueix una variabilitat no desitjada en el moviment, connectar més fermament el grip amb l’avantbraç pot reduir alguns graus de llibertat.
L’especialista en putting Paul Hurrion va intentar quantificar aquest efecte el juny de 2021 utilitzant el sistema Quintic. Va comparar, entre altres configuracions, un putter EvnRoll convencional de 34 polzades amb dues configuracions arm-lock de 39 polzades. Va registrar una velocitat de tancament de la cara d’aproximadament -44°/s amb el putter convencional, davant de valors d’entre -31 i -24°/s amb l’arm-lock i -22°/s amb un grip Midlock.
En la seva prova, per tant, la rotació de la cara es va reduir de manera significativa.
Aquestes xifres, però, necessiten context. Es tractava d’un informe de Quintic Consultancy i no d’un estudi científic revisat per parells. Sobretot, el mateix Hurrion era el subjecte de la prova, tal com indica l’informe. Abans de les mesures també havia practicat diverses hores amb la tècnica arm-lock. Els putters utilitzats diferien, a més, en característiques com la longitud i el loft.
Parlem, doncs, d’una observació instrumental realitzada sobre un sol golfista, no d’una prova que es pugui generalitzar automàticament a tots els jugadors.
L’experiment demostra que una configuració arm-lock pot produir un canvi mecànic mesurable. No demostra que tots els golfistes aconsegueixin la mateixa reducció de la rotació ni que una menor rotació comporti automàticament embocar més putts.
Per a un jugador en què les mesures mostrin realment una activitat excessiva de les mans o un control poc constant de la cara, l’arm-lock representa, per tant, una hipòtesi de fitting creïble. Sense aquest diagnòstic, reduir la rotació de la cara no és necessàriament un objectiu que calgui perseguir.
Cara inestable: compte amb la drecera «més pes significa més estabilitat»
Els putters contrapesats s’associen sovint amb una major estabilitat. Un estudi presentat el 2014 en el marc de la International Society of Biomechanics in Sports ofereix, però, bons motius per qüestionar aquesta simplificació.
Wu i els seus col·laboradors van estudiar dotze golfistes experimentats amb un handicap mitjà de 3,9. Van comparar un putter convencional de 34 polzades i 355 grams amb un model contrapesat de 36 polzades i 395 grams, agafat dues polzades per sota de l’extrem del grip. El moviment es va analitzar mitjançant SAM PuttLab.
El resultat no coincideix necessàriament amb el relat habitual sobre el contrapesat. Des de dos metres, els percentatges d’encert van ser pràcticament idèntics: 87,5% amb el putter convencional davant del 88,2% amb el contrapesat. Diversos paràmetres cinemàtics van canviar i algunes mesures de rotació fins i tot van resultar superiors amb el putter contrapesat.
L’estudi és limitat, amb només dotze jugadors, i els dos putters també diferien en longitud i massa total. Tot i això, és suficient per posar en dubte una idea massa simple: afegir pes i contrapesar un putter no redueix automàticament la rotació de la cara.
Des del punt de vista del fitting, el contrapesat s’hauria de considerar una manera de modificar les característiques dinàmiques del pal i les sensacions del jugador, no una solució universal a la inestabilitat.
Yips, tremolors i pressió: primer cal distingir els problemes
És aquí on el diagnòstic esdevé especialment important. El terme «yips» s’utilitza sovint per descriure gairebé qualsevol sensació negativa davant d’un putt curt. Les investigacions vinculades a la Mayo Clinic mostren, en canvi, un fenomen molt més complex.
Aynsley Smith, Charles Adler i els seus col·laboradors van descriure els yips com un continu entre un trastorn neurològic semblant a una distonia focal i el choking, és a dir, un deteriorament del rendiment relacionat principalment amb la pressió i l’ansietat. Entre les manifestacions observades hi ha sacsejades involuntàries, tremolors i bloquejos de les mans o dels avantbraços. En un estudi multidisciplinari anterior, els golfistes afectats pels yips perdien aproximadament 4,7 cops per cada 18 forats i mostraven una major activitat electromiogràfica als avantbraços, a més de nivells més elevats d’ansietat competitiva.
En altres paraules, dos golfistes que afirmen patir yips poden no tenir el mateix problema.
Les investigacions de Martin Klämpfl i els seus col·laboradors mostren, a més, fins a quin punt les estimacions de prevalença depenen del mètode utilitzat per identificar els yips. En una investigació publicada al Journal of Sports Sciences es van estudiar dues poblacions diferents. Una enquesta basada en l’autopercepció de 1.306 golfistes va determinar una prevalença del 22,4%. Un segon estudi amb 186 golfistes, sotmesos a una prova estandarditzada de putting i a mesures cinemàtiques, va obtenir una prevalença del 16,7%.
Aquestes xifres no signifiquen que aproximadament un de cada cinc golfistes pateixi necessàriament una patologia neurològica. Demostren, sobretot, que la prevalença varia segons la definició i el mètode de detecció utilitzats. Ja el 2013, Klämpfl i els seus col·laboradors havien mostrat l’interès d’alguns paràmetres cinemàtics per identificar els golfistes afectats, en lloc de confiar exclusivament en la percepció del jugador.
La conseqüència pràctica és important. L’ansietat davant d’un putt d’un metre, un moviment involuntari del canell i un tremolor persistent no s’haurien de tractar automàticament com el mateix problema de material.
En cas de tremolors involuntaris persistents, és més adequat consultar un professional sanitari i, si cal, un neuròleg que limitar-se a comprar un altre putter. El material pot modificar les condicions mecàniques del moviment; no tracta una patologia neurològica.
Simon Fraser University: resultats prometedors amb l’arm-lock, però no una prova definitiva
El possible interès de l’arm-lock per als golfistes que pateixen yips o tremolors ha estat estudiat per un equip de la Simon Fraser University, al Canadà, sota la supervisió del Dr. Andy Hoffer. Posteriorment, l’equip va presentar els resultats a l’11th World Scientific Congress of Golf, celebrat el juliol de 2024 a la Loughborough University, al Regne Unit.
El projecte havia començat abans. El 2022, Estee Leung va presentar al SFU Undergraduate Research Symposium Journal un pòster titulat Can the Arm-Lock Putting Grip Benefit Golfers with Focal Dystonia or Tremor? Les proves es van realitzar en interior sobre una superfície artificial, amb putts de 5 a 15 peus, aproximadament d’1,5 a 4,6 metres, comparant configuracions convencionals i arm-lock. Els participants van completar quatre recorreguts de putting de 18 forats, dos amb cada configuració.
El pòster indica 106 participants, mentre que el posterior resum del WSCG n’indica 104. Els documents disponibles no expliquen aquesta diferència de dos participants, però és pertinent assenyalar-la a l’hora d’avaluar les evidències.
El resum de 2024 divideix els 104 participants en tres grups: 27 golfistes que declaraven tremolors o yips, 50 golfistes sense aquests problemes i 27 persones que no jugaven a golf. Els participants van completar quatre recorreguts de putting en interior de 18 forats alternant un putter blade convencional de 34 polzades, utilitzat amb el seu grip habitual, i un blade modificat de 37 polzades en configuració arm-lock.
Entre els golfistes que declaraven tremolors o yips, l’arm-lock va produir una mitjana de 2,7 putts menys en 36 forats, amb p=0,008. La major part de la millora es va produir en putts de 5, 6 i 7 peus, aproximadament d’1,5 a 2,1 metres.
Però potser el resultat més interessant és el del grup oposat: els golfistes sense tremolors ni yips van necessitar de mitjana 2,3 putts menys amb el putter convencional, amb p=0,0002.
Aquest resultat encaixa especialment bé amb un enfocament de fitting basat en el problema. Una restricció mecànica que pot ajudar un determinat grup de golfistes pot ser inútil —o fins i tot contraproduent— per a un altre.
Els investigadors de la Simon Fraser University no es van limitar a comptar els putts. També van utilitzar sensors Blast Motion per registrar diferents paràmetres del moviment, inclosos els angles de la cara del putter. En el resum de 2024, els investigadors van informar de diferències significativament menors entre l’angle de la cara a l’address i a l’impacte amb la configuració arm-lock. El resultat es va observar en 16 dels 21 golfistes amb tremolors o yips per als quals hi havia disponibles aquestes mesures, però també en 28 dels 36 golfistes sense aquests problemes i en 10 de les 17 persones que no jugaven a golf.
Des del punt de vista mecànic, aquesta observació apunta en la mateixa direcció general que les mesures de Hurrion: l’arm-lock pot modificar la manera com el golfista controla la cara del putter. Els dos experiments, però, no van mesurar exactament la mateixa variable. Hurrion es va centrar, entre altres coses, en la velocitat de tancament de la cara, mentre que els investigadors de Simon Fraser van analitzar la diferència angular entre l’address i l’impacte. Per tant, no es poden presentar com dues mesures idèntiques del mateix fenomen.
Encara més important és distingir entre control mecànic i rendiment real. Els resultats de la SFU mostren que una menor variabilitat de la cara no es tradueix necessàriament en un millor resultat per a tots els golfistes. Els jugadors sense tremolors ni yips van obtenir globalment millors resultats amb el putter convencional, malgrat que algunes mesures de la cara fossin favorables a l’arm-lock.
El nivell de les evidències també s’ha de situar en la perspectiva adequada. Es tracta d’un programa de recerca universitari que va incloure treballs d’estudiants i els resultats del qual es van presentar inicialment mitjançant un pòster i posteriorment en forma de resum de congrés. Les proves es van realitzar en interior utilitzant una configuració arm-lock desenvolupada per al protocol experimental.
L’equip descriu el seu mètode com a nou en el pòster de 2022; en el resum del WSCG consultat no hem trobat cap declaració relativa a possibles conflictes d’interès.
Per tant, els resultats s’han de considerar evidències experimentals preliminars i prometedores que mereixen una verificació independent, i no la demostració que l’arm-lock tracti els yips o constitueixi una solució universal per als golfistes amb dificultats en els putts curts.
Broomstick: canviar l’organització del moviment més que simplement el putter
El broomstick representa un cas diferent. Modifica de manera substancial la geometria del putting: la longitud del shaft, la posició de les mans, la postura i l’organització general del moviment. Per a un golfista que ja no aconsegueix executar lliurement i de manera consistent un moviment convencional, precisament aquesta ruptura amb el patró habitual pot resultar interessant.
Tanmateix, hi ha moltes menys dades experimentals capaces de demostrar que el broomstick sigui superior a altres configuracions.
Un estudi de George Hung publicat el 2003 s’associa de vegades a la discussió sobre tècniques alternatives de putting. L’estudi existeix, però les seves conclusions no s’han d’estendre més enllà del que realment es va provar. Set golfistes principiants d’entre 21 i 22 anys van utilitzar tres tipus de grip —convencional, cross-handed i amb una sola mà— en putts de 3 i 9 peus, mentre es registraven, entre altres variables, els moviments dels ulls i del cap.
No era un estudi sobre el broomstick i no es comparaven diferents longituds de putter.
La investigació és útil per mostrar que modificar l’organització de les mans pot influir en determinades característiques del moviment i de la coordinació visual. No demostra la superioritat del broomstick.
L’argument a favor d’un putter llarg ha de continuar sent més prudent: ofereix la possibilitat de reorganitzar profundament el moviment i la postura. Per a alguns golfistes, aquest canvi pot ser útil. Només una prova individual pot determinar-ho.
La postura: una raó legítima per provar un putter més llarg, no una promesa mèdica
La longitud del putter influeix parcialment en la manera com el golfista es col·loca sobre la bola. Un broomstick permet generalment una postura més dreta, mentre que l’arm-lock també imposa una relació particular entre shaft, mans i braços. Segons la longitud i la posició de les mans, un putter contrapesat pot mantenir-se molt més a prop d’una postura convencional.
Aquesta diferència pot ser important per a un golfista que simplement no se senti còmode en una posició molt inclinada cap endavant. Durant les discussions prèvies a la prohibició de l’ancoratge, la mateixa USGA va reconèixer que alguns golfistes utilitzaven putters llargs perquè una postura més dreta els permetia continuar jugant malgrat determinades limitacions físiques. Aquesta és també una de les raons per les quals la regla va prohibir l’ancoratge i no els putters llargs.
Això no significa, naturalment, que un broomstick «curi l’esquena». La conclusió raonable és molt més limitada: modificar la longitud del putter canvia la postura i converteix, per tant, la longitud en una variable legítima que cal provar quan el golfista busca una posició diferent.
I si el vostre putter convencional no tingués cap problema?
Probablement és la pregunta menys comercial de tota la comparació.
Si un golfista ja controla bé la línia inicial, produeix un contacte prou repetible i gestiona correctament la distància, reduir els graus de llibertat no representa necessàriament una millora. Els resultats de la Simon Fraser University són especialment interessants des d’aquest punt de vista: els golfistes sense tremolors ni yips van obtenir millors resultats amb el putter convencional que amb la configuració arm-lock provada.
El putter convencional presenta, a més, un avantatge evident: no obliga el golfista a modificar profundament la postura ni l’organització del moviment. Un jugador que ja putteja bé no té cap obligació biomecànica de buscar més «estabilitat» simplement perquè una altra configuració promet oferir-la.
Un putt fallat encara no és un diagnòstic. Abans de canviar de material cal identificar el problema, determinar si realment és repetitiu i establir si el putter pot contribuir de manera concreta a solucionar-lo.
[Enllaç intern: el nostre mètode per diagnosticar els problemes de putting]
Quin putter per a quin problema? Hipòtesis de fitting, no prescripcions
La taula següent no estableix una classificació entre les quatre configuracions. Presenta hipòtesis de fitting que s’han de verificar individualment amb cada golfista.
| Problema identificat | Convencional | Contrapesat | Arm-lock | Broomstick |
|---|---|---|---|---|
| Mans o canells objectivament massa actius | Referència per comparar | Cal provar-lo | Hipòtesi especialment sòlida | Cal provar-lo |
| Gran variabilitat de la cara a l’impacte | Referència per mesurar | Mesurar sense pressuposar una millora | Hipòtesi creïble | Cal mesurar |
| Yips motors o tremolors | No concloure sense diagnòstic | Dades insuficients | Dades preliminars interessants | Dades insuficients |
| Tensió únicament sota pressió | Considerar el component mental | Cal provar-lo | Pot modificar el gest, no necessàriament la causa | Pot crear una ruptura important del patró motor |
| Incomoditat en una postura molt inclinada | Depèn de la longitud | Possible canvi moderat | Postura diferent | Hipòtesi especialment pertinent |
| Bon putting sense cap problema mesurable | Solució de referència | Cap motiu automàtic per canviar | Cap motiu automàtic per canviar | Cap motiu automàtic per canviar |
| Dificultats per controlar la distància en putts llargs | Referència | Cal provar-lo | Requereix adaptació | Requereix adaptació |
La paraula fonamental de la taula és provar.
No significa que un golfista amb les mans massa actives hagi d’utilitzar necessàriament un arm-lock, ni que un jugador incòmode amb la postura convencional hagi de passar automàticament al broomstick. La taula simplement identifica les configuracions que es poden introduir de manera lògica durant un fitting una vegada que el problema inicial s’ha establert objectivament.
Després, seran els resultats del golfista els que determinaran si la hipòtesi era correcta.
Un protocol senzill per saber si el canvi resol realment el problema
Comparar quatre putters colpejant tres boles amb cadascun en una botiga permet sobretot saber quin ofereix la sensació més nova o agradable. Una comparació útil s’hauria de fer amb la mateixa bola, sobre la mateixa superfície i des de les mateixes posicions inicials, amb prou repeticions perquè puguin aparèixer tendències significatives.
Una primera sèrie de putts curts, aproximadament entre un i 1,5 metres, pot avaluar el percentatge d’encert i, sobretot, els errors en la línia inicial. Una segona sèrie des d’uns tres metres permet combinar el control de la direcció i de la distància. Una tercera sèrie des de vuit-deu metres s’hauria de centrar principalment en la dispersió en profunditat i en la distància restant després del primer putt.
Quan es disposa de tecnologia adequada, mesurar l’angle de la cara a l’impacte, la seva variabilitat, la qualitat del contacte i altres paràmetres del moviment pot proporcionar informació molt més útil que simplement comptar els putts embocats. L’estudi de l’ISBS sobre el contrapesat n’és un bon exemple: dues configuracions van produir percentatges d’encert gairebé idèntics malgrat generar diferències mesurables en la cinemàtica del moviment.
[Enllaç intern: la nostra guia de fitting de putter]
Les diferents configuracions també s’haurien d’alternar en lloc de completar tots els putts amb un model abans de passar al següent. En cas contrari, l’aprenentatge, la fatiga i l’adaptació es poden confondre fàcilment amb un efecte del material.
L’objectiu no és necessàriament trobar el putter amb què s’emboca el major nombre de boles durant una sessió curta. Es tracta de determinar quina configuració millora exactament el paràmetre que ha justificat la prova: variabilitat de la cara, qualitat del contacte, dispersió, control de la distància o repetibilitat sota pressió.
Això ens retorna a la pregunta inicial: el canvi de material ha corregit realment el problema que havíem identificat?
L’estabilitat no és un objectiu en si mateix
Arm-lock, broomstick i contrapesat representen tres maneres molt diferents de modificar la relació entre el golfista i el putter. Cap dels estudis disponibles permet establir una jerarquia universal entre aquestes solucions.
Les evidències disponibles suggereixen una cosa més útil. L’arm-lock pot reduir determinats moviments de la cara en un golfista concret. Els resultats preliminars de la Simon Fraser University també suggereixen un possible benefici per a alguns golfistes que declaren tremolors o yips, mentre que en el mateix experiment els jugadors sense aquests problemes van obtenir millors resultats amb el putter convencional. El contrapesat modifica de manera mesurable la cinemàtica del putting, però les dades disponibles no demostren que aquests canvis siguin sistemàticament millors. En el cas del broomstick, l’argument principal rau avui sobretot en la profunda reorganització del moviment i de la postura que permet, més que en una superioritat demostrada experimentalment.
En definitiva, l’elecció del putter depèn d’una pregunta molt més important que «llarg o curt?» o «arm-lock o convencional?».
Què és exactament el que cal corregir en el vostre putting actual?
Mentre no hi hagi una resposta a aquesta pregunta, canviar de putter significa sobretot canviar de solució abans d’haver identificat el problema.
Fonts
Paul Hurrion / Quintic Consultancy (2021). Arm Lock Putting. Informe tècnic publicat el 4 de juny de 2021. Comparació instrumental entre diverses configuracions de putters EvnRoll, amb Hurrion mateix com a subjecte de la prova.
Wu, Y.-L., Huang, C.-F., Liu, Y.-C., Marquardt, C. i Chen, P.-C. (2014). Leveraging Sporting Equipment Balance and Weight Distribution Influence on Putting Kinematics – A Study on Counter-Balanced Putter Design. Proceedings of the International Society of Biomechanics in Sports.
Smith, A. M. et al. (2000). A Multidisciplinary Study of the “Yips” Phenomenon in Golf: An Exploratory Analysis. Sports Medicine, 30(6), 423–437.
Smith, A. M., Adler, C. H. et al. (2003). The “Yips” in Golf: A Continuum Between a Focal Dystonia and Choking. Sports Medicine, 33(1), 13–31.
Klämpfl, M. K., Lobinger, B. H. i Raab, M. (2013). How to Detect the Yips in Golf. Human Movement Science, 32(6), 1270–1287.
Klämpfl, M. K., Philippen, P. B. i Lobinger, B. H. (2015). Self-report vs. Kinematic Screening Test: Prevalence, Demographics, and Sports Biography of Yips-Affected Golfers. Journal of Sports Sciences, 33(7), 655–664.
Leung, E. et al. (2022). Can the Arm-Lock Putting Grip Benefit Golfers with Focal Dystonia or Tremor? SFU Undergraduate Research Symposium Journal. Simon Fraser University.
Leung, E. et al. (2024). Arm-Lock Grip Improves Putting Performance by Golfers with Tremors or Yips. Resum presentat a l’11th World Scientific Congress of Golf, Loughborough University, Regne Unit.
Hung, G. K. (2003). Effect of Putting Grip on Eye and Head Movements During the Golf Putting Stroke. The Scientific World Journal, 3, 122–137.
USGA / R&A. Anchoring the Club – Understanding Rule 10.1b. Documentació oficial sobre les tècniques d’ancoratge prohibides i els cops permesos, inclosos l’arm-lock i l’ús de putters llargs sense ancoratge.
