Un swing irregular. Un backswing precipitós. Un finish descompensat. Podrien aquests gestos dir‑més de tu que la teva última revisió de rendiment?
Per a molts directius, el golf no és només un hobby de cap de setmana — és un laboratori de comportaments. Cada moviment al camp reflecteix mentalitat, atenció, resiliència i control — tant qualitats essencials per a un lideratge efectiu. I si el teu swing fos, de fet, un escàner silenciós de la teva postura com a gestor?
Aquesta idea provocadora l’explora el consultor i autor Assaël Adary al seu llibre Com el teu swing pot millorar la teva gestió (Edicions del Palio). Per a Adary, «el swing de golf és una metàfora completa de la relació que cadascú té amb el poder, el risc, el dubte i la responsabilitat». Una afirmació que vessà ben bé quan comencem a descompondre el swing — les seves fases, les seves exigències — i a posar‑ho en paral·lel amb les realitats del lideratge.
Perquè el swing no és un gest únic. És una seqüència, un bucle dinàmic que integra preparació mental, execució tècnica i avaluació post‑acció. En aquesta mesura, és profundament managèrial. I quan examinem cadascuna de les seves fases — l’adreça, el backswing, el downswing, l’impacte, el finish — el paral·lel amb les etapes clau de la postura d’un dirigent esdevé tan net com un fairway al matí.
L’adreça: visió, alineament i intenció
Tot comença aquí. El golfista es col·loca davant la bola, s’alinea, mesura el vent, l’entrada, la direcció. No s’ha accionat res encara, però tot està preparat. Aquesta fase d’adreça és, en realitat, un acte estratègic. L’equivalent en gestió és la formulació d’una visió clara, coherent i alineada amb els recursos i amb les ambicions.
Stephen R. Covey, en el seu clàssic Les 7 hàbits de la gent altament efectiva, convida a “començar amb la fi en ment”. Aquesta postura proactiva, essencial tant al swing com a la gestió, suposa que l’acció es fonamenti en una intenció reflexionada.
El golfista que no es col·loca amb convicció, mal orientat o persuadit per la tensió, compromet el seu cop des del principi. El manager que llança una iniciativa sense haver clarificat objectius ni alineat equips crea tensions, dispersió, distracció.
Per a Jacques Bonnet, investigador en comunicació i gestió (Postures managèrials i evolució de les competències d’encadrement, revista Communication et organisation), la postura managèrial comença “en la manera de ser present, d’habitar l’espai decisori abans fins i tot de pronunciar una directiva”. Una observació que encaixa a la perfecció amb l’adreça golfística, moment de plena consciència i preparació silenciosa.
El backswing: preparació, concentració, acumulació d’energia
El backswing és aquella fase en què el pal s’eleva, recula, i acumula energia en vista del downswing. Requereix domini, ritme i consciència del moviment. Massa ràpid, genera tensió; massa lent, mancança de dinamisme. En gestió, aquesta etapa correspon a la preparació, al recull d’informació, a l’anàlisi de riscos i de contextos.
Un líder efectiu és aquell que sap recul·lar per preparar millor l’atac, observar abans d’actuar. Aquest temps de reculada no és inacció: és posada en potència reflexionada. Vianney Lepoutre, autor de Les compétences relationnelles du manager, posa èmfasi en la importància de l’autoconeixement i la regulació emocional en aquesta fase: «Un manager que no sap gestionar la seva tensió interna creixent no podrà garantir la qualitat del seu acte managèria en moment crític.»
Al camp de golf, és exactament igual. El golfista impacient, aquell que arrenca el seu backswing, sovint és qui té por de perdre el control. Precipa en comptes de estructurar. I un bon backswing és fluïd, coherent, arrelat en la intenció de l’adreça. De la mateixa manera, un bon manager prepara les seves decisions amb mètode, recolzat en els seus valors i en una lectura fina del context.
«L’endemà que vaig comprendre que alentir el meu swing em permetia jugar millor, també vaig començar a alentir les meves decisions en reunió», relata Nicolas, director regional en una empresa logística i golfista des de fa dotze anys. «El meu backswing era com els meus projectes: massa reactiu, poc arrelat.»
El downswing: execució, decisió i fluïdesa
Moment crític: tot s’accelera, però sense ruptura. El pal baixa cap a la bola, l’energia acumulada es canalitza, però sense forçar. Això és el downswing: la presa de decisió, l’execució d’una estratègia, la forma en què la potencialitat es materialitza.
Un bon downswing, com una bona decisió, és coherent amb la preparació. No apareix del no‑res. Prolonga allò que va ser dissenyat. S’assenta en un ritme just.
Assaël Adary afirma: «No hi ha cap gran swing sense constància. I no hi ha cap gran lideratge sense coherència entre el que es diu i el que es fa.» El paral·lel és aquí colpidor. Una enquesta realitzada per Korn Ferry el 2023 sobre 1.200 alts directius revela que el 74 % identifica com a major dificultat la coherència entre la visió estratègica i la seva implementació operativa.
Un swing que surt bé però del qual el downswing és vacil·lant, massa tímid o massa agressiu, produeix cops fallits. Un manager que s’encalla davant un arbitratge, o en canvi força l’execució sense escolta ni feedback, arruïna la qualitat de la seva postura.
L’impacte: presència, ancoratge, confiança
Aquest és el moment de veritat. El pal topa amb la bola. Tot es juga aquí, en una fracció de segon. El golfista no ha de forçar ni retenir. Ha de confiar en el moviment preparat. És l’acte just.
En gestió, l’impacte és l’entrega d’una decisió, un feedback, una presa de paraula en públic, la gestió d’una crisi… Tot convergeix aquí. I tot es revela.
Però un impacte reeixit no és una explosió de voluntat. És una síntesi dominada de postura, intenció i ritme. El manager que “força” una decisió — imposa en lloc d’encarnar — sovint produeix un impacte ineficaç, o fins i tot contraproduent.
És també en aquest moment que la presència del líder és percep. Com apunta Bonnet: «L’impacte és menys qüestió de contingut que de presència encarnada — la capacitat de fer autoritat sense autoritarisme.» El swing, quan és just, sembla natural. De la mateixa manera, el lideratge que produeix els seus efectes més duradors és sovint aquell que no es veu, però se sent.
El finish: avaluació, aprenentatge, adaptabilitat
Sovint menystingut pels aficionats, el finish és tanmateix la signatura del swing. És el que queda, el que explica el cop després de l’impacte. Una postura descompensada traiciona un swing forçat. Una posició sostinguda, fluïda, diu molt de la qualitat del moviment.
En empresa, el finish és el que fa el líder després de l’acció: com avalua els resultats? Té capacitat de recul? Pot aprendre dels errors? És també la capacitat d’adaptar‑se, de rebotar després d’un fracàs. Aquí prenen tot el sentit les nocions de lideratge àgil, de feedback constructiu, i de resiliència.
Adary ho expressa així: «El veritable swing no s’atura a l’impacte, va fins al finish. De la mateixa manera passa amb les decisions: han d’anar acompanyades d’un seguiment, d’un eco, d’un ancoratge.» Un feedback sense escolta posterior, un pla d’acció sense mesura d’impacte, és un swing que s’atura al contacte.
Els golfistes experimentats acostumen a saber si un cop ha estat reeixit només per observar el finish. A l’empresa, els col·laboradors perceben la qualitat del lideratge pel que queda després de la reunió: el clima, la comprensió, l’adhesió. Allò que perdura és més important que allò que impressiona en el moment.
I després què? Quan el swing es converteix en postura interior
I si demà, les avaluacions anuals de lideratge incloguessin un test de swing en simulador? Davant la provocació, hi ha una intuïció profunda: el cos traiciona veritats que les paraules sovint no gosarien formular. I el golf — sobretot el swing — pot esdevenir una metàfora reveladora de com gestionem.
En una època que preïsa l’autenticitat, el lideratge encarnat, la regulació emocional, el swing deixa de ser un simple gest esportiu per convertir‑se en una postura mental completa. I com tota postura, pot aprendre’s, refinar‑se, habitar‑se.
Un mal swing no et converteix en mal gestor. Però un swing descompensat, tens, precipitós, pot reflectir un desajust intern més profund. A l’inversa, aprendre a swinguejar amb fluïdesa pot contribuir a pacificar tensions internes que reboten a la vida professional.
No es tracta aquí de caure en una lectura mística del golf. Sinó de reconèixer la valor pedagògic i psicològic del gest. Perquè el swing, lluny de ser un simple moviment esportiu, és una postura mental en moviment. I com tota postura, pot modelar‑se.
Al camp com a la sala de reunions, no són els més forts els que guanyen, sinó els que estan més presents a si mateixos. El swing, tampoc, no menteix mai.