Rory McIlroy amb el driver després del cop de sortida, amb una comparació de la seva distància mitjana de 310,5 iardes el 2014 i 330,3 iardes el 2026 i un gràfic d'estadístiques del PGA Tour.Rory McIlroy ha augmentat la distància mitjana dels seus cops de sortida de 310,5 iardes el 2014 a 330,3 iardes el 2026. El gràfic mostra com ha evolucionat el seu avantatge respecte a la mitjana del PGA Tour durant aquests dotze anys.

Rory McIlroy envia avui els seus drives gairebé vint iardes (uns 18 metres) més lluny que el 2014. Però durant aquests dotze anys, tot el PGA Tour també ha guanyat distància. Una anàlisi de les seves estadístiques revela una paradoxa: el nord-irlandès gairebé ha conservat el seu avantatge sobre els rivals, mentre que els cops que guanya amb les sortides s’han reduït a la meitat. Com s’explica aquesta evolució en un dels millors drivers de la seva generació?

El 2014, Rory McIlroy guanya l’Open Championship i el PGA Championship, acaba l’any com a número u del món i es consolida com un dels jugadors més temibles del circuit. La seva potència amb el driver ja és una de les seves armes principals. Amb una mitjana de 310,5 iardes (284 metres), ocupa la tercera posició del PGA Tour, per darrere de Bubba Watson i Dustin Johnson. Pega 21,7 iardes més que la mitjana del circuit, un avantatge considerable que li permet atacar sovint els greens amb pals més curts.

El 2026, McIlroy fa una mitjana de 330,3 iardes, una mica més de 302 metres. Ara com ara, només el sud-africà Aldrich Potgieter el supera en la classificació de distància. El nord-irlandès ha guanyat, per tant, gairebé vint iardes des del 2014, una progressió que podria fer pensar que el seu joc des del tee és encara més eficaç. Però la distància bruta només explica una part de la història, perquè els altres jugadors també han progressat. La pregunta ja no és només si McIlroy pega més llarg que abans, sinó si aquesta potència encara li dona el mateix avantatge al camp.

Més llarg que el 2014, però el circuit ha progressat igual

Per mesurar l’evolució de McIlroy des del tee, primer cal separar la seva progressió personal de la dels seus rivals. Comparem dues temporades completes, el 2014 i el 2025. El nord-irlandès passa de 310,5 a 323 iardes de mitjana, és a dir, 12,5 iardes més. En el mateix període, la mitjana del PGA Tour puja de 288,8 a 302,8 iardes, un augment de catorze iardes. Dit d’una altra manera, McIlroy ha guanyat distància, però una mica més a poc a poc que el circuit en conjunt.

Aquesta comparació canvia notablement la lectura del seu rendiment. El 2014, McIlroy té 21,7 iardes d’avantatge sobre la mitjana del circuit. El 2025, la diferència encara és de 20,2 iardes. El seu avantatge relatiu amb prou feines s’ha reduït, malgrat l’evolució general del golf professional. Els jugadors són més llargs, la preparació física i el fitting han progressat, i la distància s’ha convertit en un objectiu prioritari per a bona part del circuit. McIlroy ha acompanyat aquesta transformació sense perdre la seva posició privilegiada.

L’anàlisi temporada a temporada mostra, però, variacions importants. El 2016, el seu avantatge cau a 16,8 iardes, el nivell més baix en una temporada oficial, abans de tornar a pujar fins a 24,7 iardes el 2017. Arriba a 23,6 iardes el 2018 i baixa a 17,6 iardes el 2020, una temporada marcada per l’espectacular transformació física i tècnica de Bryson DeChambeau. Aquestes fluctuacions mostren que la distància no és una qualitat fixa, ni tan sols en un jugador amb un swing que sembla notablement estable. També depenen de la forma del moment, de les decisions tècniques i de l’evolució de la competència.

Font: estadístiques del PGA Tour (via MyGolfSpy, StatMuse), càlculs de MyGolfMedia

El 2023 és el punt més alt entre les temporades completes. McIlroy lidera la classificació de distància amb 326,3 iardes de mitjana i un avantatge de 26,4 iardes sobre el circuit. Nou anys després de les seves dues victòries en grans del 2014, ha aconseguit ampliar clarament el seu avantatge relatiu. Dos anys més tard, el 2025, continua pegant més llarg que el 2018, amb 323 iardes davant de 319,7, però el seu avantatge sobre els rivals és menor. Aquest retrocés no vol dir necessàriament que hagi perdut potència: reflecteix sobretot un canvi en la relació de forces amb els altres jugadors.

Les xifres disponibles per al 2026 apunten a un nou avenç, amb 330,3 iardes de mitjana i un avantatge provisional de 27,3 iardes sobre el circuit. Aquesta darrera xifra s’ha de prendre amb prudència, ja que la mitjana del circuit utilitzada encara no està consolidada per a tota la temporada. Tot i així, la tendència mereix atenció, perquè demostra que McIlroy, als 37 anys, encara és capaç de competir amb els pegadors més potents de la nova generació.

Finalment, convé recordar una limitació metodològica que sovint s’oblida quan es comenten les distàncies del PGA Tour. Les mitjanes oficials es basen en drives mesurats en forats seleccionats, normalment dos per torneig, i no en tots els cops de sortida. Les condicions meteorològiques, la fermesa dels carrers i les característiques de cada camp poden influir en els resultats. Comparar un jugador amb la mitjana del circuit en la mateixa temporada redueix part d’aquests biaixos, però no els elimina del tot.

Primer en distància, però només novè en velocitat: la paradoxa del 2018

El 2018 vam dedicar diversos articles al swing de Rory McIlroy i a les seves dades mesurades amb TrackMan. Una de les nostres observacions feia referència a una paradoxa estadística especialment interessant. McIlroy acabava primer del PGA Tour en distància mitjana, amb 319,7 iardes, però només novè en velocitat de pal, amb 121,4 mph. Com podia pegar més llarg que els seus rivals sense tenir la velocitat de cap de pal més alta?

Hauria estat temptador veure-hi la prova d’una qualitat d’impacte superior a la de tots els altres jugadors. Tanmateix, aquesta conclusió hauria estat excessiva. En aquell moment, les estadístiques de distància es basaven en 118 drives mesurats, mentre que les dades de velocitat de pal només abastaven 41 cops. Les dues classificacions no partien de les mateixes mostres, cosa que impedia establir una relació directa entre la velocitat registrada i la distància mitjana obtinguda.

L’observació plantejava, això no obstant, una qüestió tècnica clau: per què dos jugadors amb velocitats de pal comparables poden obtenir distàncies diferents? La resposta depèn de la velocitat de la bola a l’impacte, del punt de contacte a la cara, del loft dinàmic, de l’angle de sortida i de l’spin. La velocitat de pal és una condició important per a la distància, però per si sola no determina ni la trajectòria ni el resultat final.

Les dades que vam analitzar mostraven en McIlroy característiques especialment interessants. El 2017, el seu smash factor s’acostava a 1,50, cosa que reflecteix una transferència d’energia excel·lent del cap del pal a la bola. El seu spin rondava les 2.400 revolucions per minut, mentre que la seva velocitat mitjana de bola al PGA Tour arribava a unes 181 mph el 2018. Aquests valors no són suficients per demostrar que tingués el millor impacte del circuit, però il·lustren la seva capacitat de combinar una velocitat elevada amb unes condicions de llançament favorables.

També vam comparar dos dels seus drives mesurats amb TrackMan, un del 2016 i un altre del gener del 2018. McIlroy havia expressat llavors la intenció de llançar la bola més alta. En els dos cops estudiats, l’angle de sortida augmentava uns tres graus, mentre que l’angle d’atac només es tornava mig grau més ascendent. Aquesta diferència no es pot atribuir únicament a l’angle d’atac: el loft dinàmic a l’impacte, les condicions de contacte i les particularitats de cada cop també hi intervenen.

La mecànica corporal aporta una altra explicació. El 2022 vam recollir una anàlisi de David Leadbetter sobre la manera com McIlroy utilitza el terra per generar velocitat. L’entrenador destacava la lleugera flexió del cos a l’inici del swing, aquella impressió que el jugador «s’asseu» quan inicia el moviment, i després l’organització dels recolzaments en el canvi de direcció. A prop de l’impacte, l’extensió de la cama esquerra acompanya la rotació i l’elevació del cos, i contribueix a l’acceleració del pal.

Això no vol dir que tota la velocitat provingui de les cames, ni que els braços no hi intervinguin. Es basa en una coordinació especialment eficaç entre les diferents parts del cos, des dels recolzaments fins als canells i el pal. En McIlroy, la fluïdesa d’aquesta seqüència dona sovint la impressió d’un esforç moderat, mentre que les velocitats que genera són excepcionals. És precisament aquest contrast entre l’aparent facilitat del gest i la violència de l’impacte el que defineix el seu joc des del tee.

Aquest enfocament també ajuda a entendre per què McIlroy no s’ha compromès mai del tot amb el camí de Bryson DeChambeau. McIlroy va assenyalar una vegada, amb una certa ironia, que DeChambeau s’entrenava pegant contra una xarxa a la recerca de la màxima velocitat, sense preocupar-se per la direcció de la bola. McIlroy, per la seva banda, ha insistit més a produir la distància necessària mantenint una trajectòria jugable. No es tracta d’enfrontar un jugador tècnic amb un de potent, sinó de distingir dues maneres de buscar el rendiment.

El que ja escrivíem el 2018

El juliol del 2018, a les portes de l’Open Championship de Carnoustie, ens preguntàvem per l’eficàcia real del joc de McIlroy des del tee. Malgrat el seu domini en distància, només encertava al voltant del 58 % dels carrers, cosa que el situava en la posició 140 de 200 jugadors en aquesta categoria. També assenyalàvem una caiguda important dels seus cops guanyats des del tee respecte al 2014, any en què els seus drives li aportaven més de cinc cops en un torneig de 72 forats.

La nostra conclusió llavors era que necessitava recuperar precisió per treure el màxim profit de la seva potència. La temporada següent va aportar una dada interessant: amb un 61,8 % de carrers encertats el 2019, McIlroy recuperava la primera posició del PGA Tour en cops guanyats des del tee. Això no demostra que la millora de la precisió expliqui per si sola aquest resultat, però confirma que una distància excepcional s’ha de situar dins d’una anàlisi més completa del rendiment.

Per què la seva potència li fa guanyar avui menys cops

Les estadístiques de distància mostren que McIlroy ha mantingut un avantatge considerable sobre els seus rivals. Però no diuen el que aquesta potència li aporta realment. Per saber-ho cal examinar els Strokes Gained: Off-the-Tee, o cops guanyats des del tee, que avaluen el rendiment dels cops de sortida en comparació amb la resta del camp. Aquest indicador té en compte la distància recorreguda i la posició final de la bola, i estima l’avantatge o el desavantatge creat per a la resta del forat.

El 2014, McIlroy guanyava de mitjana 1,367 cops per volta gràcies a les seves sortides. En quatre voltes, aquest avantatge equivalia a gairebé cinc cops i mig respecte al camp. Liderava el PGA Tour en aquesta categoria, com tornaria a fer el 2016 i el 2019. Aquestes xifres expliquen per què el seu joc des del tee era molt més que una qualitat espectacular: li donava un avantatge estadístic considerable, capaç d’influir directament en la classificació d’un torneig.

La comparació amb les temporades recents és especialment reveladora. El 2022, McIlroy guanyava 0,771 cops per volta des del tee, després 0,907 el 2023 i 0,730 el 2024. El valor registrat per al 2025 és de 0,654 cops per volta, mentre que el del 2026 se situa provisionalment en 0,737. Les seves classificacions continuen sent excel·lents, ja que figura amb regularitat entre els quatre millors jugadors del circuit en aquesta categoria. Tot i així, la magnitud del seu avantatge és clarament inferior a la de les seves millors temporades.

Si es comparen el 2014 i el 2025, el contrast és cridaner. El seu avantatge en distància sobre la mitjana del PGA Tour passa de 21,7 a 20,2 iardes, una reducció d’un 7 % aproximadament. En el mateix període, els seus cops guanyats des del tee cauen d’1,367 a 0,654 per volta, un descens d’un 52 % aproximadament. Dit d’una altra manera, McIlroy conserva gairebé la mateixa superioritat en distància, però ara aquesta li aporta des del tee un avantatge estadístic que és la meitat.

Aquesta constatació és probablement l’ensenyament més interessant d’aquests dotze anys d’estadístiques. No vol dir que la distància hagi perdut importància, ni que McIlroy s’hagi tornat pitjor amb el driver en termes absoluts. Els cops guanyats són una mesura relativa, calculada en comparació amb el rendiment dels altres jugadors. La seva evolució reflecteix, doncs, tant els resultats del nord-irlandès com els progressos dels seus rivals. Per entendre per què s’ha reduït el seu avantatge, cal examinar altres dimensions del seu joc des del tee.

La precisió és una primera pista. El 2014, McIlroy encertava el 59,9 % dels carrers, davant del 61,8 % del 2019. Aquest percentatge baixa al 53,3 % el 2023 i al 51,2 % el 2025. El nord-irlandès conserva una distància excepcional, però una proporció més gran de les seves sortides acaba fora del carrer. Segons el camp, el tipus de rough i els obstacles, aquesta dispersió pot anul·lar una part de l’avantatge obtingut gràcies a la llargada.

Encertar menys carrers no ho explica tot, però. Un drive de 320 iardes en un rough lleuger pot continuar sent molt més avantatjós que un cop de 270 iardes al mig del carrer. A la inversa, una bola en un rough espès, en un búnquer o en una zona de penalització pot esborrar bona part del benefici de la distància. Per mesurar amb precisió la contribució de la dispersió, caldria disposar de la posició final de cada drive i dels cops guanyats associats a cada situació.

La competència és la segona explicació. Els jugadors del PGA Tour peguen avui més llarg, i aquests guanys de distància han canviat les posicions d’aproximació en molts forats. Quan més professionals poden arribar a certes zones del camp, la superioritat d’un pegador excepcional produeix un avantatge relatiu més petit. Una xifra ho il·lustra: el 2025, el millor jugador del circuit des del tee, Scottie Scheffler, només guanyava 0,748 cops per volta, a penes més que McIlroy. Les diferències s’han reduït per a tothom.

La paradoxa és encara més interessant perquè el 2025 és una de les temporades més importants de la seva carrera. En guanyar el Masters, McIlroy completa per fi el Grand Slam de carrera i s’uneix al molt reduït grup de jugadors que han guanyat els quatre grans. Ho aconsegueix quan les seves estadístiques de precisió des del tee són entre les pitjors del període estudiat. Aquest contrast suggereix que el seu èxit ja no depèn exclusivament d’un domini aclaparador des del tee, tot i que caldria analitzar el seu joc d’aproximació, el joc curt i el putt per mesurar amb precisió l’evolució del seu joc en conjunt.

El material i el futur de la distància

L’evolució del joc des del tee en el golf professional no es pot separar de la del material. Els drivers moderns permeten optimitzar les condicions de llançament i conservar més rendiment en els impactes descentrats. L’elecció de la canya, els ajustos del cap i les característiques de la bola també influeixen en la recerca de distància. En aquest nivell de competició, aquests paràmetres són objecte d’un fitting extremadament precís, però continuen subjectes a límits reglamentaris.

El maig del 2025, durant el PGA Championship disputat a Quail Hollow, el TaylorMade Qi10 de McIlroy va ser declarat no conforme en un control fet el dimarts anterior al torneig. El jugador va haver d’utilitzar un altre driver durant la competició. La hipòtesi plantejada va ser que les característiques de la cara havien canviat amb l’ús repetit, cosa que podia fer el pal lleugerament massa «ràpid» respecte als límits permesos. Aquesta explicació no es va confirmar mai com la causa certa del resultat del control, i l’episodi no va suposar cap acusació de trampa.

La qüestió del material va més enllà dels controls individuals. Des de fa diversos anys, la USGA i The R&A busquen una resposta a l’augment continu de les distàncies en el golf professional. El seu projecte de modificar les proves de conformitat de les boles, anunciat el 2023, preveia inicialment aplicar-lo el 2028 per a l’elit i el 2030 per a tots els golfistes. El març del 2026, el termini per als professionals es va ajornar al 2030. El 17 de juny, els organismes rectors i els principals circuits van anunciar que també revisaven el mateix enfocament i estudiaven altres solucions.

Per tant, és impossible preveure amb precisió quina forma prendrà una eventual limitació del rendiment de les boles ni quines conseqüències tindrà sobre les diferències de distància entre jugadors. Per a un pegador com McIlroy, que manté un avantatge d’unes vint iardes sobre la mitjana del PGA Tour, el que hi ha en joc és important. Però res no indica que unes noves regles hagin de penalitzar necessàriament més els jugadors més llargs: tot dependrà dels paràmetres tècnics que s’adoptin finalment i de com afectin les diferents velocitats i condicions de llançament.

El que un golfista aficionat pot aprendre de McIlroy

No té sentit intentar reproduir el swing de Rory McIlroy copiant-ne simplement els moviments. La seva mobilitat, la seva coordinació i la seva experiència li permeten generar velocitats que continuen fora de l’abast de la gran majoria dels aficionats. En canvi, l’anàlisi del seu joc des del tee ofereix diverses lliçons útils sobre com buscar distància sense perdre de vista l’objectiu essencial: fer un resultat millor.

La primera consisteix a no confondre velocitat de pal amb distància eficaç. Un jugador pot accelerar més sense guanyar res significatiu si l’impacte empitjora o si les condicions de llançament esdevenen desfavorables. Abans d’intentar pegar més fort, pot ser útil mesurar la velocitat de la bola, observar on s’impacta a la cara i comprovar si el loft i les característiques del driver s’adapten al propi swing. De vegades es guanyen uns quants metres millorant la qualitat de l’impacte més que augmentant l’esforç.

La segona lliçó té a veure amb l’estratègia. Un drive més llarg no és automàticament un drive millor, però buscar sempre el carrer a costa de la distància tampoc no és una solució universal. En un forat ample, vint metres més poden suposar un avantatge considerable per atacar el green. En un altre, un obstacle o un rough especialment penalitzador poden justificar una altra trajectòria, o fins i tot un pal més curt. L’elecció correcta depèn del camp, de les capacitats del jugador i de les conseqüències probables de cada opció.

Ja el 2022 resumíem la filosofia de McIlroy amb aquesta fórmula: «Pega a la distància que necessita». Continua plenament vigent. La potència és un recurs, però el seu ús ha de respondre a una intenció clara. És aquesta distinció entre distància màxima i distància útil la que realment pot ajudar un aficionat a jugar millor.

Més llarg, però no necessàriament més dominant

Entre el 2014 i el 2025, Rory McIlroy gairebé ha conservat el seu avantatge en distància al PGA Tour. Pegava 21,7 iardes més que la mitjana del circuit el 2014, davant de 20,2 iardes onze anys després. Tanmateix, entre aquestes dues mateixes temporades, els cops que guanyava amb les seves sortides s’han reduït a menys de la meitat. La potència hi continua sent, però ja no es tradueix en un avantatge relatiu tan gran.

Aquesta evolució posa de manifest els límits d’una anàlisi del joc des del tee basada únicament en la distància recorreguda. La progressió de la competència, la dispersió dels cops i el lloc on s’atura la bola també influeixen en el rendiment. Les xifres no permeten determinar amb precisió la contribució de cada factor, però estableixen una constatació: un avantatge comparable en distància no garanteix un avantatge comparable en cops guanyats.

Dotze anys després de les seves victòries en grans del 2014, McIlroy continua sent un dels millors drivers del món. La seva veritable singularitat potser no és haver guanyat gairebé vint iardes, sinó haver conservat una potència relativa com aquesta en un circuit que no ha deixat de progressar. I tot i que els seus cops de sortida li aporten avui menys que en els seus millors anys, continuen sent un dels principals punts forts del seu joc. La distància continua comptant. El que ha canviat és la dificultat de convertir aquesta distància en domini.

By Laurent Agostini

Laurent Agostini és periodista especialitzat en golf des del 2010, fundador de MyGolfMedia i autor de diversos llibres dedicats a aquest esport, entre els quals «Penser avant de swinguer». Analitza l’actualitat del golf, les tecnologies, el material i els mètodes per millorar el joc amb una perspectiva independent, basada en fets, dades i testimonis de professionals.

Deixa un comentari

Your email address will not be published. Els camps obligatoris estan marcats amb *

error: Content is protected !!