Srixon assegura que la nova cara RKT és la més ràpida que ha fabricat mai. Tanmateix, l’única prova que l’enfronta directament amb el ZXi de l’any passat no troba cap guany de velocitat de bola. El que sí que troba és menys spin, uns quants metres més i, sobretot, unes distàncies molt més regulars. Hem creuat set proves independents, de la premsa especialitzada als testers més coneguts de YouTube, i el ZXi RKT apareix sota una altra llum: el seu veritable valor potser no rau tant en la potència màxima com en la capacitat de repetir bons cops.
Srixon encara truca a la porta del mercat de drivers
Srixon ocupa un lloc singular en el món del material de golf. Les seves boles i els seus ferros gaudeixen d’un gran prestigi, sobretot entre els jugadors de bon nivell, però els seus drivers rarament entren a la llista curta quan un golfista fa una sessió de fitting. Com resumeix MyGolfSpy, en la batalla per la quota de mercat Srixon continua atrapat a la categoria d’«Altres». No és un judici sobre la seva enginyeria. Reflecteix com n’és de difícil obrir-se pas en una categoria on els hàbits de compra, la visibilitat al circuit i la força comercial pesen gairebé tant com les dades del launch monitor.
Els resultats al circuit hi són. Segons MyGolfSpy, Shane Lowry va guanyar l’Irish Open per onze cops amb el ZXi RKT LS a la bossa, i les estadístiques del DP World Tour li atribueixen gairebé mig cop guanyat per volta des del tee. Però una victòria, per contundent que sigui, diu més del jugador que no pas del que un golfista d’hàndicap 15 obtindrà amb el mateix cap.
Amb la família ZXi RKT, Srixon ho torna a intentar. La gamma té tres caps: el ZXi RKT estàndard, el LS de baix spin i el Max, el més permissiu. Comparteixen la mateixa tecnologia de cara, però estan pensats per comportar-se de manera diferent pel que fa a l’angle de sortida, l’spin i la tolerància. Per entendre què aporta realment aquesta generació cal anar més enllà de la fitxa tècnica i fixar-se en el que han mesurat testers amb swings molt diferents.

Una cara nova, però no pas una idea nova
La gran novetat és el VR-Titanium, un aliatge de titani enriquit amb silici que permet a Srixon fabricar més prima la seva cara i-Flex de gruix variable. El Rebound Frame també evoluciona: ara té dues zones de flexió en lloc d’una, per protegir la velocitat de bola en els cops descentrats. Sobre el paper, l’objectiu és coherent: més velocitat, repartida en una zona d’impacte més àmplia.
Parlar de revolució tecnològica, però, seria exagerat. L’i-Flex i el Rebound Frame formen part del repertori de Srixon des de fa anys. El nou Variable Roll Design, que modifica la curvatura vertical de la cara per evitar que els impactes alts a la punta acabin en ganxo, segueix una lògica ben coneguda en el sector. MyGolfSpy el compara obertament amb el Twist Face de TaylorMade. Srixon no reinventa el driver modern: perfecciona la interacció entre diverses tecnologies de principis ja establerts.
Les formes també canvien. Segons MyGolfSpy, els caps estàndard i LS són més curts de davant a darrere que els seus predecessors del 2025, mentre que el Max, al contrari, s’allarga per guanyar estabilitat. Tots tres tenen una cara més alta. Finalment, Srixon estrena Acousticore, uns nervis interns dissenyats amb intel·ligència artificial per millorar el so a l’impacte. No afegeix metres, però toca una cosa que importa a gairebé tots els golfistes: com se sent i com sona un driver.
Velocitat de bola: una promesa encara per demostrar
Les dades més reveladores les aporta Golfalot. George Stead va comparar el nou ZXi RKT estàndard amb el ZXi de la generació anterior en un launch monitor Foresight GCQuad. La velocitat mitjana de bola va passar de 154,3 mph amb el model 2025 a 153,9 mph amb el RKT (uns 248 km/h). La seva conclusió: la velocitat de bola va ser «pràcticament idèntica». Una diferència de 0,4 mph és pur soroll. Tenint en compte que tot el missatge de Srixon per a aquesta generació gira entorn d’una cara més ràpida, la dada és significativa.
Les altres proves ofereixen una imatge favorable sense contradir-la. A MyGolfSpy, John Barba va registrar entre 133 i 136 mph de velocitat de bola amb unes 91 mph de velocitat de pal (uns 146 km/h) amb els tres caps, cosa que suposa un smash factor calculat d’entre 1,46 i 1,49 aproximadament. Ell mateix subratlla, però, que les seves proves van ser «no oficials» i «informals». A Plugged In Golf, Andy Hayes va superar amb regularitat les 160 mph amb un smash factor proper a 1,50. Aquestes xifres demostren que la cara RKT transmet l’energia amb molta eficàcia. No demostren que sigui més ràpida que el ZXi 2025, perquè cap de les dues proves no va comparar els dos models.
La distinció és fonamental. Un driver capaç de generar molta velocitat de bola no és necessàriament més ràpid que el seu predecessor: els valors absoluts depenen de la velocitat de swing, de la qualitat de l’impacte i de l’adequació del material al jugador. De moment, la cara de VR-Titanium sembla molt eficaç, però el seu avantatge sobre la generació anterior no està demostrat. El progrés mesurable és en una altra banda.
Menys spin, més distància i una regularitat notable
En la mateixa prova de Golfalot, l’spin mitjà va baixar de 3.073 rpm amb el ZXi 2025 a 2.423 rpm amb el RKT, una reducció de 650 rpm. L’altura màxima va caure de 96,5 a 80,8 peus (d’uns 29 a 25 metres). Amb una velocitat de bola pràcticament idèntica, el carry va pujar de 251,2 a 256,0 iardes (d’uns 230 a 234 metres) i la distància total de 270,7 a 277,3 iardes (d’uns 248 a 254 metres). Dit d’una altra manera, el nou driver no llança la bola més ràpid, sinó que aprofita millor aquesta mateixa velocitat gràcies a un vol amb menys spin.
És un bon recordatori que la distància no depèn només de la velocitat de bola. Un golfista que genera massa spin pot guanyar metres optimitzant les condicions de sortida, sense fer un swing més ràpid. En el cas de George Stead, la reducció de l’spin va ser clarament la palanca principal. Això no converteix les 2.423 rpm en una xifra ideal per a tothom. Un jugador que ja treu la bola baixa, o que va curt d’spin, podria obtenir l’efecte contrari amb el mateix canvi.
La millora més cridanera, però, és la regularitat. Segons Stead, la dispersió del carry va passar de 9 a 3 iardes amb el RKT, i la de la distància total de 9,9 a 4,0 iardes. Els seus cops es van agrupar en una franja de distàncies molt més estreta. Per a qui vol preveure millor el segon cop, aquesta previsibilitat val més que uns metres extra en el millor drive de la temporada. Stead ho resumeix així: la millora prové d’«una dispersió més ajustada i un spin més constant, més que no pas de molta velocitat addicional».
Tot i així, aquestes xifres s’han de llegir amb prudència. Golfalot no explica com les calcula. Semblen descriure la variació de les distàncies més que no pas la dispersió lateral, i un driver pot donar distàncies molt semblants i repartir les boles a banda i banda del carrer. A més, la configuració dels dos drivers no està detallada del tot, sobretot la vareta i l’ajust de loft del model 2025. Per tant, no es pot atribuir tota la millora al nou cap. El resultat és notable per a aquest tester, però no és una prova general de superioritat.
Andy Hayes aporta una altra perspectiva. A Plugged In Golf resumeix el RKT en una frase: el driver «més ràpid i més recte» que ha fet servir mai. Els seus impactes centrats giraven al voltant de 2.600 rpm, i les seves errades habituals a la punta es mantenien per sobre de 2.000 rpm, prou per conservar la línia. També va veure corbes molt més petites de l’habitual: cops que abans es desviaven 20 iardes ara només ho feien 5. El seu entusiasme és sincer: el pal va entrar directament a la seva bossa.
Els comentaris sota el seu article contenen un intercanvi revelador. Quan un lector s’admira de la dispersió, el fundador del web, Matt Saternus, li respon que no cal donar tot el mèrit al driver: l’Andy és el millor jugador de l’equip. Hayes replica que potser sí, però que aquest és el driver més recte que ha copejat mai. Tots dos tenen raó. Hayes compara el RKT amb els seus propis drivers anteriors, i per a ell la comparació és vàlida. El que no se’n dedueix és que un golfista d’hàndicap 18 o 25 hagi de viure el mateix.
Un detall de la seva prova mereix atenció. Hayes copejava una vegada i una altra amb la punta fins que es va adonar que el logotip «S» que serveix d’ajuda d’alineació a la corona no és al centre geomètric de la cara, sinó lleugerament cap al taló. Tan bon punt es va alinear amb el logotip, va començar a trobar el centre. En un fitting, una particularitat així pot canviar els resultats tant com un ajust de loft.
Tres caps, tres comportaments: no tot és velocitat de swing
Els noms suggereixen un repartiment clàssic: l’estàndard per a la polivalència, el LS per reduir l’spin i el Max per guanyar tolerància. Les proves mostren que amb aquestes etiquetes no n’hi ha prou per triar bé. Un mateix cap es pot comportar de manera molt diferent segons el loft, la posició dels pesos i el jugador. El LS n’és l’exemple més clar: el seu comportament canvia tant d’una prova a l’altra que posa en dubte la idea que estigui reservat als jugadors més ràpids.
Rick Shiels va comparar els tres caps amb la mateixa vareta, tots ajustats a 9° de loft. Amb una velocitat de pal d’unes 112 a 115 mph (entre 180 i 185 km/h), va obtenir al voltant de 2.200 rpm amb l’estàndard, 2.000 rpm amb el LS i 2.600 rpm amb el Max. El LS li va donar els drives més llargs en els millors impactes, mentre que el Max li va oferir la dispersió lateral més ajustada, a costa d’unes deu iardes de carry. L’estàndard va quedar al mig. Michael Newton va trobar un patró semblant: unes 2.300 rpm amb l’estàndard, 2.171 amb el LS i 2.800 amb el Max. Totes dues proves reflecteixen la intenció de disseny, però també mostren que uns quants centenars de rpm poden separar caps ajustats al mateix loft nominal.
Valors d’spin registrats en les diferents proves (rpm)
| Prova | Estàndard | LS | Max |
|---|---|---|---|
| Golfalot, GCQuad (cap estàndard) | 2.423 | — | — |
| Plugged In Golf, cap de 9°, impactes centrats | ≈ 2.600 | — | — |
| Rick Shiels, els tres caps a 9° | ≈ 2.200 | ≈ 2.000 | ≈ 2.600 |
| Michael Newton (estàndard i Max a 9°) | ≈ 2.300 | 2.171 | ≈ 2.800 |
| Golfshake, velocitat habitual (≈ 117 mph / 188 km/h) | 2.369 | 2.463 | 3.838 |
| Golfshake, velocitat reduïda (≈ 85 mph / 137 km/h) | 2.276 | 1.441 | 2.111 |
Aquests valors provenen de jugadors i protocols diferents. Il·lustren comportaments observats, però no són una classificació dels tres caps. A la prova de Golfshake els lofts no eren idèntics: 8° per al LS, 9° per a l’estàndard i un Max de 12° ajustat a 10,5°, cosa que explica en part l’spin elevat d’aquest últim a velocitat habitual.
La prova de Golfshake és la més completa en aquest punt, perquè compara els tres caps a dues velocitats de swing. A la velocitat habitual del tester, unes 117 mph, el resultat desmunta les etiquetes: el LS gira fins i tot una mica més que l’estàndard (2.463 contra 2.369 rpm). Això sí, surt molt més baix (9,6° contra 12,3°), genera la velocitat de bola més alta (174,3 mph) i aconsegueix pràcticament la mateixa distància total: 317,4 contra 315,7 iardes (uns 290 metres en tots dos casos). El que separa aquí els dos caps és l’angle de sortida, més que no pas l’spin. El Max puja fins a 3.838 rpm i una altura màxima de 158 peus (uns 48 metres) per només 276,7 iardes de distància total: a aquesta velocitat i amb aquest loft, és clarament fora de la seva finestra ideal.
El panorama s’inverteix quan la velocitat baixa a unes 85 mph. El LS cau a 1.441 rpm, no passa de 30 peus d’altura (uns 9 metres) i es queda en 167,1 iardes de carry i 205,7 de distància total (uns 153 i 188 metres): la bola, senzillament, no s’aguanta a l’aire. El Max passa a ser el millor, amb 184,8 iardes de carry i 219,1 de distància total (uns 169 i 200 metres), gairebé 13 iardes més de carry que l’estàndard, i un vol que, segons el tester, amb prou feines s’apartava de la línia central. Curiosament, el Max no deu aquest avantatge a un spin més alt: gira fins i tot una mica menys que l’estàndard (2.111 contra 2.276 rpm). La diferència és en l’angle de sortida (11,5° contra 9,3°) i en l’altura màxima (46 contra 34 peus). El LS no és un mal driver: simplement no ofereix a un jugador d’aquesta velocitat les condicions de sortida que necessita.
Al contrari, el Max no s’ha de triar limitant-se a agafar el loft més alt. John Barba, de MyGolfSpy, fa el swing a unes 91 mph, una velocitat habitual entre els aficionats. Amb el Max a 9°, la bola pujava massa. En baixar-lo a 7,5°, el mínim que permet el sistema d’ajust, el driver es va convertir, en paraules seves, en un «canó». Fins i tot amb una velocitat moderada, un cap molt permissiu i de sortida alta pot necessitar molt menys loft del previst. A les més de 110 mph de Rick Shiels, en canvi, el Max va oferir la dispersió més ajustada dels tres caps, a costa d’una mica de distància. Per tant, pot interessar a un jugador ràpid que prioritza l’estabilitat, sempre que accepti aquest compromís.
L’experiència de MyGolfSpy amb el LS mostra fins a quin punt els ajustos canvien la lectura d’una prova. Amb el pes pesant al davant, Barba necessitava com a mínim 10,5° de loft per generar prou spin. Amb el pes al darrere i el loft a 10°, el descriu com un «canó» molt regular. Segons MyGolfSpy, intercanviar els pesos del LS afegeix unes 180 rpm d’spin i eleva la sortida. El resultat de Barba, però, és fruit d’una combinació de canvis, ja que també va modificar el loft. És un argument a favor del fitting, no pas d’una posició de pesos concreta.
El cap estàndard també és ajustable, amb pesos de 10 i 4 grams al taló i a la punta que es poden intercanviar. Srixon anuncia fins a 15 iardes de correcció de dreta a esquerra amb pesos opcionals. És una xifra del fabricant, no pas una correcció garantida per a cada jugador. Sobretot, recorda que un driver modern ja no és només un cap i una vareta: els seus ajustos influeixen directament en el resultat.
El veredicte de Mark Crossfield: quan el camp contradiu el simulador
De tots els testers, Mark Crossfield destaca perquè la seva opinió va més enllà d’una primera impressió. Fa uns quants mesos que juga amb un ZXi RKT LS de 8°, ajustat a 9°. Coneix el comportament d’aquest cap molt més enllà d’una sessió de prova, i la seva anàlisi se centra tant en el rendiment del dia a dia com en les millors xifres a la pantalla.
Assenyala un parany conegut dels drivers de molt baix spin. Al simulador, uns quants impactes perfectes amb un vol penetrant i molt rodolament poden resultar seductors. Però tan bon punt l’impacte s’allunya del centre, l’spin pot caure massa per mantenir la bola a l’aire, i el cop que semblava òptim amb un impacte perfecte s’enfonsa. Al camp, on les condicions canvien i no hi ha dos impactes iguals, aquesta fragilitat pot esborrar els metres guanyats al camp de pràctiques. També observa que el LS d’aquest any no baixa tant d’spin com els antics models de baix spin, cosa que considera positiva.
Crossfield constata a més que el LS i l’estàndard rendeixen de manera molt semblant en el seu joc. Arriba a qüestionar la seva pròpia tendència a veure el LS com a més llarg, perquè les dades d’interior l’havien predisposat a esperar-ho. Aquesta honestedat és valuosa: demostra que fins i tot un tester experimentat pot buscar al camp la confirmació del que creia haver vist al simulador.
Per al golfista aficionat, la conclusió és senzilla. El driver adequat no és necessàriament el que produeix la bola més llarga de la sessió. És el que manté un vol jugable quan l’impacte és una mica alt, baix, de punta o de taló. En aquest terreny, un spin constant i la capacitat de conservar distància en els cops normals solen valer més que perseguir l’spin més baix possible.
Acousticore: un so que divideix, sobretot en el cap estàndard
Srixon també ha treballat el so dels seus nous drivers amb Acousticore, uns nervis interns pensats per modificar la vibració del cap a l’impacte. La marca destaca l’ús d’eines de disseny assistides per intel·ligència artificial, però el resultat continua sent molt personal. Un so sec i metàl·lic pot semblar potent a un jugador i desagradable a un altre. Convé, doncs, separar la feina acústica de la marca de les preferències dels testers.
George Stead, de Golfalot, descriu el ZXi RKT estàndard com a «més sorollós, més agut i una mica metàl·lic», i el compara amb el Ping G425, famós per ser un dels drivers més sorollosos. No va percebre la millora anunciada per Srixon i continua preferint les sensacions del seu propi Titleist GTS4, i fins i tot del TaylorMade Qi4D. Andy Hayes expressa una reserva semblant a Plugged In Golf: malgrat el seu entusiasme per la distància i la precisió, va trobar el so i el tacte per sota del rendiment, i apunta que Srixon potser ha sacrificat una mica de so i de tacte a canvi de prestacions. Michael Newton i Golfshake també van trobar el cap estàndard més sorollós o més metàl·lic que els altres dos.
Les opinions són molt més favorables amb el LS i el Max. Newton va preferir el so del Max, Golfshake el del LS, i Mark Crossfield no s’està d’elogis amb el seu LS. A Rick Shiels li van agradar tant l’estàndard com el LS. MyGolfSpy va més enllà i considera aquesta gamma la de millor so i tacte que Srixon ha llançat com a mínim en una dècada, tot i que precisa que la marca ha corregit el problema «en bona part». No hi ha, doncs, un consens negatiu. Però les crítiques es concentren en el cap estàndard, mentre que el LS i el Max s’enduen la majoria dels elogis.
Això té conseqüències pràctiques. Un golfista convençut pels números del cap estàndard potser no en suporta el so i se sentiria més a gust amb el LS o el Max. Triar un driver també és una qüestió de confiança i de comoditat a l’adreça. Un pal que rendeix bé però que el seu propietari no té ganes de mirar ni d’escoltar difícilment es convertirà en el seu driver de joc.
Preu de gran marca per a un aspirant
El posicionament comercial del ZXi RKT també mereix una anàlisi. Al Regne Unit, Golfalot el situa en 569 lliures, fins a 679 segons la configuració. Als Estats Units, MyGolfSpy indica 649,99 dòlars. A França, inclosa la Catalunya del Nord, els distribuïdors l’anuncien a un preu de 679 euros, amb algunes ofertes ja al voltant de 610 euros; per al sud dels Pirineus no hem trobat cap preu oficial en el moment de tancar aquesta edició, tot i que és d’esperar un nivell similar. Segons Golfalot, això el fa més car que el TaylorMade Qi4D i que els drivers de Cobra, Wilson i Mizuno. Srixon no busca atraure compradors amb un preu inferior al dels líders del mercat: situa el RKT de ple en la gamma alta.
George Stead considera que el RKT es defensa en les dades, però que no supera ni el seu GTS4 ni el Qi4D en velocitat, so i sensacions. El veu més com un perfeccionament del ZXi que no pas com un gran salt. La seva opinió contrasta amb la d’Andy Hayes, que va posar el nou driver en joc immediatament. Totes dues conclusions no es contradiuen: il·lustren com n’és de difícil proclamar un guanyador universal en una categoria on l’ajust entre pal i jugador és decisiu.
Per a Srixon, el repte va més enllà de la qualitat del producte. Ha de convèncer golfistes que sovint ja tenen un driver recent, ben ajustat i el comportament del qual coneixen al detall. En aquesta situació, uns metres guanyats per un altre jugador no són un argument de compra. La veritable pregunta és si el RKT corregeix un problema real: massa spin, un vol irregular, una dispersió excessiva o un mal aprofitament de la velocitat disponible.
Qui juga un ZXi 2025 i genera massa spin té un motiu concret per provar el RKT, perquè és precisament on Golfalot va mesurar una millora. Qui treu la bola massa baixa pot fixar-se en el Max, sense oblidar els ajustos de loft i de vareta. Qui busca un vol més penetrant pot comparar l’estàndard i el LS, sense donar per fet que el LS serà automàticament més llarg. I per al golfista satisfet amb el seu driver actual, les dades disponibles no ofereixen cap motiu general per canviar-lo.
Què cal comparar de debò en un fitting
Un bon fitting no consisteix a provar els tres caps i quedar-se el que va donar el drive més llarg. Cal mirar l’angle de sortida, l’altura màxima, l’spin, el carry, la dispersió lateral i, sobretot, el que passa en els impactes imperfectes. L’ajust del loft mereix tanta atenció com l’elecció del model, especialment en el LS i el Max. Els pesos ajustables del LS i de l’estàndard permeten després afinar el comportament del cap, i convé comprovar l’ajuda d’alineació perquè no desplaci sense voler el punt d’impacte.
Una comparació útil hauria d’incloure com a mínim entre deu i quinze cops representatius amb cada configuració, conservant els cops normals en lloc de quedar-se només amb els millors. L’ideal és comparar el RKT amb el driver actual del jugador, amb la mateixa bola i en condicions tan semblants com sigui possible. Amb les dades a la mà, el criteri decisiu no és necessàriament la distància màxima, sinó l’equilibri entre distància mitjana, regularitat i dispersió.
La vareta també forma part de l’equació. Cada cap es lliura amb la seva pròpia vareta de sèrie de la família Mitsubishi Kai’li Dark Waves, i un Max muntat amb una vareta lleugera es pot comportar de manera molt diferent d’una configuració més pesant. Srixon ofereix a més un Max lleuger, de 12° i només per a dretans, amb una vareta Bassara d’uns 40 grams per a qui busca una opció més lleugera. Però més lleuger no vol dir automàticament més velocitat ni un millor impacte. El pes total, l’equilibri i el control que té el jugador sobre el pal s’han de valorar conjuntament.
El veredicte de MyGolfMedia: millor que el seu argument comercial
El Srixon ZXi RKT amaga una paradoxa. El seu principal argument de venda és la velocitat de bola, i tanmateix l’única comparació directa amb el ZXi 2025 no mostra cap millora en aquest aspecte. Aquesta mateixa prova revela, en canvi, una reducció important de l’spin, més distància i una millora notable en la regularitat de les distàncies. Els resultats de Plugged In Golf reforcen l’interès per la precisió i pel comportament en els cops descentrats, encara que procedeixin d’un jugador de molt bon nivell.
Les proves dels tres caps mostren també quant pesen l’elecció del model i els seus ajustos. El LS pot donar distàncies impressionants a un jugador ràpid, però anar curt d’spin a menys velocitat. El Max convé a velocitats moderades, sempre que no es descuidi el loft, i també pot atraure un jugador potent que prioritza l’estabilitat per sobre de la distància. L’estàndard és polivalent sense ser automàticament el millor compromís per a tothom, i és a més el cap el so del qual divideix més. L’experiència de Mark Crossfield recorda que una configuració brillant al simulador ha de mantenir les seves virtuts quan els impactes es tornen menys regulars al camp.
Srixon no ha creat necessàriament un driver revolucionari. Més aviat sembla haver millorat la capacitat de la seva gamma per respondre a necessitats diferents, amb una cara nova molt eficaç i prou ajustos per modificar de manera apreciable la trajectòria. El progrés és real, però el seu abast dependrà del punt de comparació i de qui faci el swing.
Per a qui ja té un driver recent i ben adaptat al seu swing, el ZXi RKT no és un canvi imprescindible. Per a qui pateix trajectòries irregulars o perd distància per excés d’spin, en canvi, mereix un lloc en una sessió de fitting comparativa. El millor motiu per comprar-lo no seran uns quants metres més en un impacte perfecte, sinó aconseguir més sovint la distància i el vol que s’esperen.
Fonts
Les set proves en què es basa aquesta anàlisi (cites traduïdes de l’anglès; dades en iardes i mph com en les proves originals, amb els valors clau també en metres i km/h):
- John Barba — MyGolfSpy, «Is This The Year Srixon Makes The Driver Leap?», 22 de setembre de 2026. Presentació tècnica, primeres mesures i observacions sobre els ajustos dels tres caps. https://mygolfspy.com/news-opinion/is-this-the-year-srixon-makes-the-driver-leap/
- George Stead — Golfalot, «Srixon ZXi RKT Driver Review», 22 de setembre de 2026. Comparació en GCQuad entre el ZXi 2025 i el ZXi RKT 2026: velocitat, spin, distància i regularitat. https://golfalot.com/equipment-review/srixon-zxi-rkt-driver-review
- Andy Hayes — Plugged In Golf, «Srixon ZXi RKT Driver Review», 22 de setembre de 2026. Prova del cap estàndard, dades de rendiment, so i tacte, i debat amb els lectors. https://pluggedingolf.com/srixon-zxi-rkt-driver-review/
- Rick Shiels — YouTube, «Rick Shiels Tests the BRAND NEW 2026 Srixon Drivers!». Comparativa dels caps estàndard, LS i Max: distància, spin i dispersió.
- Michael Newton — YouTube, «These New Srixon Drivers Are VERY Different | Srixon ZXi RKT». Comparativa dels tres caps: dades de sortida, so i tacte.
- Golfshake — YouTube, «NEW Srixon ZXi RKT Drivers Review | Which One Is Right For You?». Prova dels tres caps a velocitat habitual i reduïda (unes 85 mph).
- Mark Crossfield — YouTube, «I Have FINALLY Found The Perfect Driver». Uns quants mesos d’experiència amb el ZXi RKT LS i comparació amb el cap estàndard, al simulador i al camp.
