Quan TaylorMade va presentar el primer P790 l’any 2017, aquell ferro aportava alguna cosa realment diferent. Tenia l’aspecte d’un model destinat a jugadors experimentats, però darrere d’unes línies relativament compactes amagava una construcció buida, una cara fina i la tecnologia SpeedFoam.
La proposta era fàcil d’entendre: oferir part de la velocitat de bola i de la tolerància d’un ferro modern de millora del joc sense obligar el golfista a jugar amb l’estètica voluminosa habitual d’aquest tipus de clubs.
Vuit anys després, TaylorMade ha arribat a la cinquena generació del P790.
Durant aquest període, les cares s’han fet més fines, el tungstè ha canviat de posició, SpeedFoam ha evolucionat cap a SpeedFoam Air, el centre de gravetat s’ha desplaçat i optimitzat de manera diferent segons cada ferro i, el 2025, TaylorMade va introduir un nou material 4340M per a la cara forjada.
Segons les successives presentacions del fabricant, el P790 no ha deixat d’evolucionar.
Però per al golfista hi ha una pregunta més interessant:
Quant d’aquest progrés tecnològic s’ha convertit realment en progrés per al jugador?
No és exactament la mateixa pregunta.
El 2017, la innovació era fàcil d’identificar
Seria injust reduir la història del P790 a una successió de campanyes de màrqueting.
El model original combinava una construcció buida amb una cara forjada relativament fina, tungstè, Speed Pocket i, sobretot, SpeedFoam injectat a l’interior del cap.
TaylorMade intentava resoldre una contradicció real: aconseguir més velocitat i tolerància mantenint al mateix temps l’aspecte i les sensacions que molts bons jugadors esperaven d’un ferro.
El concepte va tenir prou impacte per contribuir al desenvolupament d’una categoria que avui ocupa un lloc important en els catàlegs de pràcticament tots els grans fabricants: els players distance irons, o ferros que combinen una aparença relativament compacta amb tecnologies destinades a generar distància i tolerància.
El P790 no era un blade tradicional.
Tampoc era un ferro convencional de millora del joc.
Precisament aquí residia el seu interès.
Una prova realitzada aleshores per Golf Monthly il·lustrava bé aquesta orientació. Amb el ferro 7, que tenia 30,5 graus de loft, el provador va obtenir una mitjana de 181 iardes de carry en un GCQuad, amb 4.669 rpm de spin.
Era una distància considerable.
Però ja plantejava una qüestió que continua sent rellevant el 2026: quina part d’aquesta distància procedia realment de la tecnologia del cap i quina part estava relacionada amb la configuració del club, especialment amb el loft?
2019: millorar un concepte que ja funcionava
Només dos anys després del llançament original va arribar la segona generació.
TaylorMade va anunciar una cara un 7% més fina, un augment del 15% de la massa de tungstè, un centre de gravetat més baix i modificacions en la geometria del cap. També va introduir la Progressive Inverted Cone Technology per millorar el rendiment en una zona més àmplia de la cara.
Aquí comença a apreciar-se un canvi important en la naturalesa del progrés.
El problema fonamental ja havia estat abordat el 2017.
TaylorMade ja no necessitava inventar el P790.
Ara havia de perfeccionar-lo.
I aquesta lògica caracteritzaria cada vegada més les generacions següents.
2021: un 69% més lleuger no significa un 69% millor
La tercera generació constitueix probablement un dels millors exemples de per què les xifres utilitzades en la comunicació sobre material de golf necessiten context.
TaylorMade va substituir SpeedFoam per SpeedFoam Air, un material que, segons la marca, era un 69% menys dens.
Un 69% sembla una diferència enorme.
Tanmateix, l’estalvi real de pes era d’aproximadament 3,5 grams per cap.
Des del punt de vista de l’enginyeria, aquests grams eren útils perquè podien redistribuir-se en altres zones. Juntament amb altres canvis de construcció, van permetre augmentar considerablement la quantitat de tungstè i modificar la posició del centre de gravetat. En determinats ferros, TaylorMade va indicar que la massa de tungstè havia passat de 13,8 a 31 grams.
La marca també va anunciar un sweet spot fins a un 60% més gran que el del P790 original.
Això no significa que aquestes xifres siguin falses.
La qüestió és entendre exactament què mesuren.
«Un 69% més lleuger» descriu aquí una característica d’un material. Evidentment, no significa un 69% més de distància, ni un 69% més de tolerància i encara menys un 69% menys de cops a la targeta.
És precisament en aquest punt on una característica tècnica i un benefici per al golfista poden començar a confondre’s.
El 2023, la distància ja no era l’únic objectiu
La quarta generació resulta especialment interessant perquè TaylorMade va començar a treballar de manera més explícita en la coherència del conjunt complet.
Va aparèixer FLTD CG.
El centre de gravetat se situava molt baix en els ferros llargs i pujava progressivament en els ferros més curts.
La lògica era clara: facilitar el llançament i augmentar la tolerància en la part llarga de la bossa, mentre que en els clubs destinats als cops de precisió es buscaven una trajectòria i un control més adequats.
La cara forjada d’acer 4140 arribava a 1,56 mm en el seu punt més fi. TaylorMade també va modificar l’arquitectura interna i va incorporar una barra interna d’estabilització acústica.
El P790 començava així a mostrar fins a quin punt havia madurat la categoria dels players distance.
Ja no es tractava únicament de fer que la bola sortís més ràpid.
Els enginyers treballaven en la posició del centre de gravetat, la conservació de la velocitat de bola en impactes descentrats, els intervals de distància entre clubs, la trajectòria, el so, les sensacions i la interacció de la sola amb el terra.
En altres paraules, les millores s’estaven tornant més subtils.
I va arribar el P790 2025 amb una nova xifra: 24%
Per a la cinquena generació, TaylorMade va introduir una cara forjada de 4340M, un material que la marca presenta com un 20% més resistent que l’utilitzat en generacions anteriors.
Aquesta major resistència permet fabricar una cara més fina. TaylorMade associa aquest canvi amb una major velocitat de bola i distància, a més d’una zona efectiva d’impacte que pot ser fins a un 24% més gran que la del ferro 7 P790 de 2023.
Tot això representa un progrés tècnic perfectament plausible.
Però convé observar atentament la cadena de causalitat:
material un 20% més resistent → cara potencialment més fina → més flexió → potencial augment de la velocitat de bola → possible guany de distància.
El golfista no guanya automàticament un 20%.
Tampoc guanya necessàriament un 24% perquè el sweet spot s’anunciï com un 24% més gran.
Aquesta última xifra planteja, a més, una altra qüestió: com defineix exactament TaylorMade els límits d’aquest sweet spot?
La informació pública de la marca identifica la comparació —ferro 7 de 2025 davant del ferro 7 de 2023—, però no permet transformar aquest 24% en un nombre universal de metres addicionals o en una reducció concreta de la dispersió per a un determinat golfista.
I probablement aquestes serien les dades més útils per al jugador.
Les proves independents expliquen una història menys espectacular
Amb més d’un any de perspectiva sobre el P790 2025, ja és possible anar més enllà de les afirmacions fetes durant el seu llançament.
I les proves independents aporten alguns elements interessants.
Golf Monthly va comparar directament els P790 2023 i 2025 i va trobar millores més perceptibles en els detalls que no pas en grans diferències registrades pel launch monitor. Entre els aspectes destacats hi havia la conservació de velocitat en impactes descentrats, les sensacions, el disseny de la sola i una estètica més refinada.
Aquesta diferència és important.
Un ferro nou no necessita proporcionar deu iardes addicionals per representar un progrés tècnic.
Si aconsegueix produir la distància prevista amb més freqüència i sobre una zona més àmplia de la cara, aquesta millora pot ser més útil que augmentar únicament la distància del cop perfecte.
Altres comparacions entre les generacions 2023 i 2025 han trobat diferències relativament modestes en velocitat de bola.
Naturalment, aquests resultats no es poden considerar universals.
Un jugador, un shaft, una bola i una velocitat de swing determinats no representen tots els golfistes.
Però permeten situar el progrés en la seva escala real.
No estem davant d’una revolució.
I això no constitueix necessàriament una crítica al P790.
El loft també ha evolucionat
Hi ha un altre detall que convé considerar quan es parla de distància.
El ferro 7 P790 de 2023 tenia 30,5 graus de loft.
El model 2025 en té 30.
El ferro 8 va passar de 35 a 34 graus, el ferro 9 de 40 a 39 graus i el pitching wedge de 45 a 44 graus.
Mig grau en un ferro 7 evidentment no pot explicar per si sol totes les diferències de rendiment entre dues generacions.
Però recorda una regla fonamental quan es comparen clubs:
El número gravat a la sola no és una unitat de mesura.
Comparar dos ferros 7 sense comprovar els lofts, les longituds, els shafts i la resta d’especificacions pot portar a atribuir a una nova tecnologia un guany que, en part, procedeix simplement de la configuració del club.
Era cert el 2017.
Continua sent-ho el 2026.
Aleshores, què han aportat realment vuit anys de progrés?
Aquí és on la història del P790 resulta molt més interessant que l’habitual comparació entre un model nou i un d’antic.
El progrés existeix.
Però ha canviat de naturalesa.
Entre 2017 i 2025, TaylorMade ha treballat en el gruix de la cara, la distribució de les masses, la quantitat i posició del tungstè, la densitat de l’escuma interna, la ubicació del centre de gravetat, la conservació de velocitat en impactes descentrats, les trajectòries al llarg del conjunt, el so, les sensacions, la geometria de la sola i, finalment, el material de la cara.
Tanmateix, seria absurd sumar tots els percentatges anunciats durant aquests vuit anys.
Un sweet spot anunciat el 2021 com fins a un 60% més gran que el de 2017, seguit d’un altre anunciat el 2025 com fins a un 24% més gran que el de 2023, no permet calcular quant ha millorat el golfista.
Aquests percentatges no mesuren el mateix que una targeta de resultats.
Aquesta és una de les distincions fonamentals que desenvolupem a Think Before You Swing: un progrés tècnic no és necessàriament una millora mesurable. Una millora mesurable no és necessàriament un benefici per a un determinat golfista. I un benefici per a aquest golfista no es transforma automàticament en millors resultats al camp.
La distinció va molt més enllà del cas concret del P790.
Val la pena canviar un P790 antic pel model 2025?
La pregunta no té una resposta universal.
Un jugador que encara utilitzi un P790 de primera generació pot comprovar legítimament que l’acumulació de petites millores al llarg de cinc generacions produeix una diferència suficient per justificar, com a mínim, una prova.
Per a qui ja juga amb un P790 de 2023, la situació és diferent.
Les dades disponibles apunten més cap a un refinament que no pas cap a una ruptura tecnològica.
Això no significa que un golfista concret no pugui obtenir un benefici important amb el canvi.
Significa que aquest benefici s’ha de mesurar, no pressuposar.
El protocol de prova pot ser relativament senzill: utilitzar la mateixa bola, condicions comparables i, sempre que sigui possible, shafts adequats per al jugador.
Però hi ha una cosa encara més important: no comparar el millor cop de cada sèrie.
Cal observar el carry mitjà, la dispersió, la pèrdua de distància en impactes imperfectes, l’altura màxima, l’spin i, sobretot, els intervals de distància entre els diferents ferros.
També convé analitzar on s’ha produït cada impacte a la cara.
Un club el millor cop del qual sigui pràcticament idèntic al del model anterior, però que redueixi significativament les conseqüències dels mals impactes, pot representar un progrés real.
La pregunta deixa de ser:
«És millor el P790 2025?»
I passa a ser:
«És el P790 2025 prou millor per a mi per justificar el canvi?»
Les dues preguntes semblen similars.
No ho són.
El P790 també explica la història del material de golf modern
Potser el més interessant d’aquests vuit anys no és determinar quina és la millor generació del P790.
És observar què passa quan un producte inicialment innovador arriba progressivament a la maduresa.
El 2017, TaylorMade podia modificar l’arquitectura fonamental d’un ferro i presentar al golfista una proposta relativament nova.
El 2025, els enginyers treballen amb diferències cada vegada més petites i sofisticades: uns grams redistribuïts dins del cap, fraccions de grau, un nou aliatge d’acer, una cara encara més fina, una sola redissenyada o una zona efectiva d’impacte més àmplia.
Aquestes millores poden ser reals.
Algunes impliquen un notable treball d’enginyeria.
Però després apareix un segon repte per a la indústria: convertir una millora tècnica de vegades incremental en una raó prou poderosa per comprar un nou joc de ferros.
És aquí on la innovació permanent es troba amb el màrqueting permanent.
La feina de l’enginyer consisteix a crear una diferència.
La feina del màrqueting consisteix a fer desitjable aquesta diferència.
Al golfista li correspon una tercera tasca: determinar si aquesta diferència li és realment útil.
Després de cinc generacions, potser aquesta és la manera més interessant d’analitzar el TaylorMade P790.
No preguntant-nos únicament si el model 2025 és tècnicament superior a l’original —ho és en nombrosos aspectes mesurables—, sinó separant quatre preguntes molt diferents:
El club és tècnicament diferent?
La millora és mesurable?
Aquesta millora respon a un problema real del meu joc?
I hi ha una possibilitat raonable que millori el que passa al camp?
Vuit anys després del primer P790, la resposta a la primera pregunta és clarament sí.
Per a les altres tres, el launch monitor —i, sobretot, el mateix golfista— continuen tenint l’última paraula.