Cada any, la indústria del material de golf s’enfronta a la mateixa paradoxa. El driver presentat dotze mesos abans era més ràpid, més tolerant, més estable o estava més ben optimitzat que el seu predecessor. Després arriba la generació següent i, d’alguna manera, la història ha de tornar a avançar.
El 2026, aquest nou capítol es diu TaylorMade Qi4D.
El nom fa referència a les quatre dimensions sobre les quals TaylorMade ha construït el concepte del producte: cara, cap, shaft i fitting. El Qi4D ja ha entrat a la bossa d’alguns dels principals jugadors TaylorMade del Tour, entre ells Rory McIlroy, i els primers tests independents han ofert resultats generalment positius.
MyGolfSpy fins i tot ha situat el Qi4D al primer lloc de la classificació general del seu test de drivers del 2026.
Cas tancat?
No exactament.
MyGolfMedia no ha realitzat un test instrumental propi del TaylorMade Qi4D. Per a aquest article hem analitzat les dades publicades per MyGolfSpy, Golfalot i Rick Shiels a H.I.T Golf, i les hem posat en perspectiva amb els nostres tests històrics de drivers TaylorMade.
És una distinció important.
Perquè, quan deixem de banda les puntuacions globals, els rècords personals de ball speed, l’adopció per part dels professionals del Tour i alguns guanys puntuals de distància, el Qi4D es torna interessant per una altra raó. Planteja una pregunta molt més àmplia: què significa realment millorar un driver el 2026, quan el rendiment de la cara està regulat i alguns dels millors drivers de fa quatre o sis anys ja produïen velocitats de bola extraordinàriament elevades?
Potser, per tant, la pregunta més útil no és si el TaylorMade Qi4D és capaç d’oferir un nivell de rendiment molt alt.
És evident que pot fer-ho.
La pregunta més difícil és una altra:
Què pot fer realment el Qi4D que un excel·lent driver de fa dos, quatre o sis anys, correctament adaptat al jugador, no pogués fer ja?
Les dades disponibles expliquen una història força més complexa.
Qi4D: quatre dimensions… i una cinquena anomenada màrqueting?
La família TaylorMade del 2026 està formada per quatre caps: Qi4D, Qi4D LS, Qi4D Max i Qi4D Max Lite.
El Qi4D estàndard està disponible amb diferents lofts i es va llançar al Regne Unit amb un preu recomanat de 549 lliures. El seu nom deriva de les quatre àrees que TaylorMade vol considerar conjuntament: cara, cap, shaft i fitting.
La 60X Carbon Twist Face continua sent un dels elements centrals de la construcció. TaylorMade segueix desenvolupant la seva tecnologia de cara de carboni, mentre que la geometria del cap també s’ha revisat des del punt de vista aerodinàmic. Un sistema de pesos ajustables permet al fitter intervenir sobre paràmetres com el llançament, l’spin i la trajectòria.
Per tant, darrere del producte hi ha un treball d’enginyeria real.
Però això no significa necessàriament que estiguem davant d’una ruptura tecnològica.
George Stead, de Golfalot, tot i valorar molt positivament el driver, va fer una observació especialment interessant en les seves conclusions: el Qi4D no introdueix necessàriament una gran quantitat de tecnologies completament noves. Per a ell, una part important de l’evolució es troba més aviat en la manera com TaylorMade aborda el fitting.
Aquesta observació podria explicar més coses sobre el Qi4D que una nova promesa de velocitat de bola.
REAX: i si la dada més interessant del Qi4D no tingués res a veure amb el cap?
TaylorMade ha tornat a posar en primer pla el nom REAX a través de tres perfils de shaft —High Rotation, Mid Rotation i Low Rotation— concebuts per ajudar el fitter a adaptar millor el shaft a la manera com el jugador mou i allibera el pal durant el swing.
És un enfocament interessant perquè va més enllà de l’associació tradicional entre velocitat de swing i flex del shaft. Dos golfistes amb la mateixa velocitat de cap no necessàriament carreguen i alliberen el shaft de la mateixa manera.
Però el test de Golfalot aporta una dada encara més interessant.
Amb el mateix cap Qi4D estàndard i un shaft stiff Mid Rotation, George Stead va registrar una velocitat mitjana de bola de 153,6 mph, aproximadament 2.800 rpm d’spin i 250 iardes de carry.
Després va mantenir exactament el mateix cap i simplement va passar a un perfil stiff High Rotation.
La velocitat mitjana de bola va pujar fins a aproximadament 155 mph, amb un màxim personal de 160 mph. L’spin mitjà va baixar fins a 2.390 rpm, el carry va augmentar fins a 259 iardes i la distància total va arribar a 283 iardes. Stead també va observar una dispersió molt reduïda.
Val la pena aturar-se un moment en el que va passar.
Nou iardes més de carry sense canviar de generació de driver. Ni tan sols va canviar el cap.
Potser és una de les dades més interessants de tot el llançament del Qi4D.
Cada any es convida el golfista a buscar les iardes addicionals que suposadament genera el nou cap. En aquest cas, es van trobar nou iardes dins del mateix cap perquè una configuració diferent s’adaptava millor al jugador que feia el test.
Això no demostra que REAX representi una revolució en el fitting de shafts.
Demostra una cosa molt més fonamental:
el cap del driver només és una part d’un sistema.
L’experiència de Rick Shiels apunta en la mateixa direcció. Durant el fitting i el test del Qi4D, la solució que va funcionar especialment bé per a ell no va consistir simplement a acceptar una recomanació REAX. Les seves proves també van incloure una configuració Ventus que s’adaptava molt bé a la seva manera particular d’arribar a l’impacte.
Per tant, REAX pot ser una eina interessant per orientar el fitting.
No s’hauria de confondre amb una resposta universal.
Rick Shiels: el Qi4D és ràpid. Però els drivers ja eren ràpids
El test de Rick Shiels és interessant perquè no es va limitar a uns quants cops davant d’un launch monitor. Va provar diferents caps Qi4D, en va valorar la precisió i després va portar la versió LS cap a una recerca de la màxima velocitat.
Amb el Qi4D estàndard, un dels resultats més destacats va ser de 293 iardes de carry, 163 mph de velocitat de bola i aproximadament 113 mph de velocitat del cap.
La versió LS podia arribar a ser considerablement més agressiva. Un drive va assolir 299 iardes de carry i 327 iardes de distància total, acabant només 11 iardes fora de la línia de l’objectiu. Shiels, però, també va destacar fins a quin punt l’spin podia baixar amb aquella configuració.
Posteriorment, buscant deliberadament la màxima velocitat, va arribar a 173,3 mph de ball speed, establint un nou rècord personal.
Són xifres impressionants.
No són la demostració d’un salt generacional.
Un rècord personal mesura la interacció, en un swing determinat, entre un golfista, un cap, un shaft, una configuració i un entorn de test. No permet aïllar quina part del resultat prové realment del progrés tecnològic entre dues generacions de drivers.
I és precisament aquí on MyGolfMedia disposa d’una referència històrica particularment interessant.
El 2020, el TaylorMade SIM ja produïa xifres espectaculars
Durant la presentació europea del TaylorMade SIM a les Illes Canàries el 2020, vaig registrar un cop amb 108 mph de velocitat de cap i 162 mph de velocitat de bola, amb 2.197 rpm d’spin.
TrackMan va indicar 270 metres de distància total.
En aquell moment va ser un rècord personal absolut.
Després vam sortir al camp.
El meu primer drive va recórrer… 97 metres.
Els següents van ser de 225, 211, 211, 247, 207 i 233 metres.
La bola perfecta colpejada al camp de pràctiques no havia mentit.
Simplement no havia descrit tot el meu golf.
Més tard, de tornada al meu estudi de Lió, vaig comparar M3, M4, M5, SIM i SIM Max utilitzant els mateixos shafts. Al principi, els resultats amb el SIM van ser decebedors. Vaig necessitar més de 100 boles i unes dues hores abans de començar a entendre com havia d’optimitzar el driver per al meu swing.
Vaig abaixar el tee, vaig modificar la posició de la bola i vaig adaptar la manera d’arribar a l’impacte.
Les xifres van canviar.
Amb una velocitat de cap lleugerament inferior a 105 mph, el SIM combinat amb un Project X HZRDUS Yellow va arribar finalment a 153 mph de velocitat de bola i va produir aproximadament vuit metres més que el meu M4 de referència.
El guany era real.
Però què l’havia produït?
El nou cap? El shaft? La posició del centre de gravetat? El canvi en el meu moviment? L’aprenentatge després de més de 100 cops?
Probablement, una combinació de tots aquests factors.
Sis anys després, aquella experiència continua sent especialment significativa.
Ens recorda fins a quin punt el nivell de rendiment dels drivers ja era elevat el 2020.
Naturalment, seria metodològicament incorrecte comparar directament les meves 162 mph del 2020 amb els valors obtinguts per Rick Shiels el 2026. Golfistes diferents, swings diferents, material diferent, boles diferents, launch monitors diferents i condicions diferents.
Però aquest no és el punt.
El punt és que les velocitats de bola espectaculars no van començar amb el Qi4D.
On hauríem de buscar, doncs, el progrés real d’un driver actual?
Potser menys en el cop perfecte i cada vegada més en tot allò que l’envolta: dispersió, consistència de l’spin, eficiència aerodinàmica, rendiment en impactes descentrats, possibilitats d’ajust i capacitat d’un fitting per reproduir amb més freqüència unes condicions de llançament eficients.
És menys espectacular que prometre deu iardes més.
Però pot estar molt més a prop de la realitat tècnica del driver modern.
Els pocs cops de Rory McIlroy: una informació interessant, però què demostra realment?
Rory McIlroy va adoptar el Qi4D amb una rapidesa notable. Golfalot va recollir les seves paraules i ho va definir com el seu “fastest driver switch”. Aparentment, només van caldre uns quants cops perquè quedés satisfet amb la configuració.
És una història perfecta per al llançament d’un producte.
Però s’ha d’interpretar correctament.
“Fastest driver switch” no significa “fastest driver ever made”.
Ens diu amb quina rapidesa un dels millors jugadors del món va validar una configuració preparada específicament per a ell.
És una informació interessant sobre Rory McIlroy i el Qi4D de Rory McIlroy.
Ens diu molt menys sobre el que podria guanyar un amateur substituint un Qi10, Qi35, Stealth, SIM2 o un altre driver recent correctament adaptat.
Aquí apareix una qüestió més àmplia.
Des de fa anys, cada nova generació de drivers arriba acompanyada d’una nova millora: més velocitat, més tolerància, més estabilitat, millor aerodinàmica, transferència d’energia més eficient o millor conservació de la velocitat de bola.
Això no significa que aquests desenvolupaments siguin imaginaris. Els enginyers continuen treballant dins dels límits imposats per les regles, les construccions evolucionen i alguns golfistes poden beneficiar-se clarament de material nou.
Però aquests guanys no es poden sumar simplement generació rere generació de la manera que el relat anual dels nous productes de vegades pot suggerir.
Si cada generació hagués aportat realment a cada golfista la magnitud de millora que es pot suggerir en el moment del llançament, les comparacions controlades entre els millors drivers del 2020 i els del 2026 haurien de mostrar diferències acumulades enormes.
Les dades analitzades per a aquest article no demostren una diferència d’aquesta magnitud.
El progrés pot existir.
La pregunta important és quina magnitud té, fins a quin punt és reproduïble i per a quants golfistes existeix realment.
MyGolfSpy: «millor driver del 2026», però millor segons quins criteris?
Aquí és on les dades de MyGolfSpy es tornen especialment interessants.
El seu test de drivers del 2026 va ser molt ampli: 42 drivers, 35 provadors, 490 hores i 20.580 cops.
El TaylorMade Qi4D va obtenir una puntuació global de 9,2 sobre 10 i va acabar al primer lloc de la classificació general.
És un resultat que mereix ser pres seriosament.
Però una classificació general continua sent una construcció estadística. Combina diferents mesures per respondre a una pregunta definida per la metodologia utilitzada.
No pot respondre automàticament a una altra pregunta:
Quin és el millor driver per a tu?
El desglossament dels resultats de MyGolfSpy segons la velocitat de swing ho mostra clarament.
| Velocitat de swing | Puntuació MGS | Distància total | Distància al centre | Cops rectes | Cops jugables |
|---|---|---|---|---|---|
| Baixa | 8,8 | 199,5 yd | 11,35 yd | 55,9% | 94,5% |
| Mitjana | 9,3 | 253,8 yd | 14,21 yd | 56,4% | 92,8% |
| Alta | 9,2 | 290,6 yd | 18,37 yd | 55,9% | 73,2% |
Entre els jugadors amb velocitats de swing més baixes, el Qi4D va acabar novè a la classificació general de la categoria. El 55,9% de cops rectes el va situar en la 19a posició, mentre que el 94,5% de cops jugables el va deixar en la 26a posició entre els 42 drivers.
A velocitats elevades, el panorama encara és més interessant.
El 55,9% de cops rectes va ser un dels millors resultats, però el 73,2% de cops jugables va situar el Qi4D en la 28a posició de 42.
En altres paraules, un driver pot obtenir un resultat excel·lent en una classificació general i semblar molt més ordinari quan s’aïlla un paràmetre concret que, per a un determinat golfista, podria ser fonamental.
MyGolfSpy també va observar que, a velocitats mitjanes, 20 drivers van produir menys spin que el Qi4D. Per tant, no seria correcte descriure simplement el Qi4D estàndard com un driver excepcionalment low spin.
Al mateix temps, es va situar entre els sis millors en consistència de l’spin a través de la cara.
És una distinció important.
Produir un spin extremadament baix en el millor impacte pot generar una xifra espectacular.
Mantenir un spin més previsible quan l’impacte no és perfectament centrat pot ser molt més útil al llarg de 18 forats.
Ni tan sols la distància permet explicar una història senzilla
En el grup d’alta velocitat, MyGolfSpy va registrar 290,6 iardes de distància total mitjana per al Qi4D.
El Callaway Quantum Max va arribar a 295,7 iardes.
Són una mica més de cinc iardes de diferència dins d’aquell conjunt concret de dades.
Això converteix el Callaway en un driver millor?
No.
Significa que va ser més llarg per a aquell grup, amb aquell protocol i segons aquell paràmetre concret.
El Qi4D pot comportar-se millor en altres aspectes.
I aquest és precisament el problema de l’expressió «millor driver».
Per crear una classificació cal transformar múltiples dimensions del rendiment en un únic resultat. Quan aquestes dimensions es tornen a separar, el número u es converteix en una combinació de punts forts i compromisos.
No és una crítica a MyGolfSpy.
És una limitació inevitable de pràcticament qualsevol classificació de material.
També podem observar la dimensió del test des d’una altra perspectiva. Si dividim 20.580 cops entre 35 golfistes i 42 drivers, obtenim una mitjana d’aproximadament 14 cops per combinació golfista-driver.
Aquest càlcul no resta cap valor a un test de 490 hores.
Al contrari: mostra la diferència entre una base de dades enorme a escala global i una mostra inevitablement molt més petita quan observem un únic golfista amb un únic driver.
És la paradoxa de les classificacions de material.
Un test pot ser rigorós, ampli i molt útil sense poder prendre una decisió de compra individual en lloc teu.
Una cara de carboni encara pot millorar, però progrés tècnic i avantatge mesurable no són el mateix
Seria igualment simplista concloure que TaylorMade ja no pot millorar un driver.
Les regles del golf limiten alguns paràmetres del rendiment de la cara, però evidentment no impedeixen el desenvolupament tecnològic.
Els fabricants poden continuar treballant en la distribució de masses, l’aerodinàmica, el moment d’inèrcia, el comportament de l’spin en diferents punts d’impacte, el rendiment dels cops descentrats, la geometria del cap, l’ajustabilitat i la interacció entre totes aquestes variables.
Amb el Qi4D, TaylorMade continua desenvolupant la seva plataforma de cara de carboni i busca, entre altres aspectes, un rendiment més consistent en diferents zones d’impacte.
El test de Rick Shiels ofereix un exemple interessant. Amb el Max va colpejar una bola molt baixa i cap al taló, un impacte del qual esperava una pèrdua important de rendiment. El resultat va ser sensiblement millor del que preveia.
És interessant.
Però continua sent un sol cop.
Pot ser un indici que mereix ser estudiat més a fons. No demostra un avantatge generacional estadísticament establert.
Potser és precisament aquí on el periodisme sobre material també ha d’evolucionar.
En lloc de concentrar-nos sempre en la bola més ràpida d’una sessió, hauríem d’analitzar cada vegada més la distribució dels resultats en els impactes imperfectes.
Potser és aquí on avui es troba una part important del progrés real en el disseny dels drivers.
El màrqueting no necessita mentir per simplificar la història
Seria fàcil reduir tot això a l’acusació que TaylorMade simplement està fent màrqueting.
Naturalment que TaylorMade fa màrqueting. És una empresa comercial que llança un producte nou.
Això no converteix automàticament en falses les seves afirmacions tècniques.
El mecanisme més interessant és molt més subtil.
El màrqueting modern del material de golf no necessita necessàriament inventar prestacions. Pot agafar un resultat obtingut en unes condicions determinades i deixar que es converteixi en un missatge general.
Un golfista guanya velocitat de bola.
Un provador estableix un rècord personal.
Un professional del Tour canvia immediatament de driver.
Un producte guanya un gran test comparatiu.
Totes aquestes afirmacions poden ser certes.
El problema apareix quan les combinem mentalment per arribar a una conclusió que cap d’elles demostra realment:
El nou driver és millor que l’antic, per tant també serà millor per a mi.
Aquest últim pas correspon al golfista.
I hauria d’exigir proves.
El millor argument a favor del Qi4D pot ser també el que més qüestiona la necessitat de canviar
Quan posem en comú Golfalot, Rick Shiels i MyGolfSpy, comença a aparèixer un patró.
No és la superioritat indiscutible d’un nou cap.
És la importància de la configuració.
George Stead va guanyar nou iardes de carry mantenint el mateix cap Qi4D i canviant únicament el perfil del shaft.
L’experiència de Rick Shiels mostra per què un sistema de fitting hauria d’ajudar a reduir la recerca, no a imposar la resposta.
MyGolfSpy demostra que el guanyador d’una classificació general pot ocupar les posicions 19, 26 o 28 en criteris individuals quan canvia la pregunta.
I la mateixa TaylorMade ofereix quatre caps Qi4D diferents precisament perquè golfistes diferents necessiten compromisos diferents.
Hi ha una certa ironia.
La part més convincent del concepte Qi4D pot ser precisament la que debilita més l’argument més senzill per comprar-lo.
El cap més nou, per si sol, no és la resposta.
Un driver és una configuració.
Cal substituir un Qi10, Qi35, Stealth, SIM o un altre driver recent per un Qi4D?
Probablement és la pregunta que més importa a la majoria de golfistes interessats en el nou TaylorMade.
I els tests disponibles no poden donar una resposta vàlida per a tothom.
Tenir un driver de quatre o sis anys no significa automàticament estar perdent distància.
Tenir un model del 2026 tampoc garanteix automàticament guanyar-ne.
Un golfista pot aconseguir una millora important amb el Qi4D perquè el seu driver actual no està correctament adaptat, perquè el swing ha canviat, perquè una configuració diferent del centre de gravetat funciona millor, perquè l’spin es torna més estable o perquè un shaft diferent modifica favorablement la dinàmica de l’impacte.
Si passa, la millora és real.
Però «el Qi4D millora la meva configuració» no significa el mateix que «sis anys de tecnologia han convertit el meu antic driver en obsolet».
No s’han de confondre les dues afirmacions.
Per això, qualsevol fitting seriós del Qi4D hauria de començar amb el driver que ja tens a la bossa.
La mateixa bola. El mateix launch monitor. La mateixa sessió. Diverses sèries de cops.
Compara les mitjanes, no els rècords personals.
Observa la dispersió, el comportament de l’spin, els impactes descentrats i, potser sobretot:
Què passa amb els teus cops dolents?
El teu millor cop conté informació interessant.
No representa tot el teu golf.
La conclusió de MyGolfMedia: el Qi4D és nou. El seu progrés encara s’ha de mesurar
Les dades disponibles mostren que el TaylorMade Qi4D pot assolir nivells de rendiment molt elevats.
Això no equival a demostrar que sigui intrínsecament superior als millors drivers de generacions anteriors.
MyGolfMedia no ha realitzat un test instrumental propi del Qi4D. Per tant, no li assignarem una puntuació artificial ni presentarem com a nostre un judici de rendiment de primera mà que no hem realitzat.
Els tests publicats mostren punts forts.
També mostren compromisos.
Distància, dispersió, consistència de l’spin, tolerància i condicions de llançament varien segons el golfista, el cap, el shaft i la configuració.
Sobretot, cap de les dades analitzades per a aquest article demostra que un golfista que ja disposa d’un Qi10, Stealth, SIM o un altre driver recent correctament adaptat obtindrà automàticament una millora significativa passant al Qi4D.
No és una crítica específica a TaylorMade.
Pot ser una de les qüestions centrals del material de golf modern.
Quan el nivell de rendiment ja és extremadament elevat i les regles limiten algunes de les vies més evidents per continuar millorant, el progrés tecnològic encara pot existir. Però es torna més difícil d’aïllar, cada vegada més dependent del golfista individual i potencialment molt més petit que el canvi anual en el relat amb què es presenta el nou producte.
Rory McIlroy pot validar el seu Qi4D després de molt pocs cops.
Rick Shiels pot establir un rècord personal de velocitat de bola.
MyGolfSpy pot situar-lo al número u.
George Stead pot guanyar nou iardes de carry.
Les quatre informacions són interessants.
Cap d’elles demostra que tu també guanyaràs ni una sola iarda.
Només hi ha una manera realment útil de respondre aquesta pregunta.
Porta el teu driver actual a un bon fitting. Compara’l directament amb el Qi4D. Optimitza tots dos de la manera més justa possible i mesura els resultats.
No amb el teu millor swing.
Amb el conjunt dels cops.
Si el Qi4D millora de manera significativa les teves mitjanes, la dispersió o la qualitat dels teus errors, hauràs trobat una raó mesurable per canviar.
Si no ho fa, el fet que un driver porti «2026» al calendari de llançament no constitueix, per si sol, una prova de progrés.
Un driver nou és una novetat comercial. El seu avantatge de rendiment encara s’ha de demostrar, golfista per golfista.
Fonts i metodologia
MyGolfMedia no ha realitzat cap test instrumental independent del TaylorMade Qi4D per a aquest article. Les dades de rendiment atribuïdes a Golfalot, MyGolfSpy i Rick Shiels/H.I.T Golf provenen dels seus respectius tests i continguts publicats. Els resultats obtinguts amb golfistes, configuracions de material i protocols diferents no es consideren directament comparables entre si.
Les dades històriques relatives al TaylorMade SIM provenen dels tests realitzats per MyGolfMedia el 2020 i s’utilitzen exclusivament com a element de context, no com una comparació controlada directa entre el SIM i el Qi4D. L’objectiu d’aquest article és analitzar què poden demostrar realment diferents conjunts de dades independents —i què no poden demostrar— sobre el rendiment i l’evolució entre diferents generacions de drivers.