Arriba un moment en què molts golfistes comencen a notar el mateix.
El ferro amb què fa uns anys arribaves còmodament al green comença a quedar curt. Primer necessites un pal més. Després, potser dos. Els drives que abans superaven sense problemes un determinat punt del carrer comencen a caure uns metres abans. I l’explicació sembla evident:
Em faig gran.
Fa uns anys, MyGolfMedia ja va abordar aquesta qüestió, basant-se, entre altres fonts, en els treballs i les anàlisis de Mike Carroll per al Titleist Performance Institute. La idea de fons era encoratjadora: l’edat cronològica no era necessàriament l’única responsable de la pèrdua de velocitat. La disminució progressiva de la força, la potència i determinades capacitats neuromusculars també podia tenir-hi un paper important.
I, a diferència de l’edat, algunes d’aquestes qualitats es poden entrenar.
El 2026 disposem de més dades per formular aquella conclusió amb molta més precisió.
Sí, l’envelliment provoca canvis fisiològics reals que poden reduir la nostra capacitat per generar velocitat. No, un programa d’entrenament de força no pot retornar màgicament a un golfista de 70 anys les capacitats físiques que tenia als 25.
Però entre aquestes dues afirmacions hi ha un marge considerable sobre el qual encara podem actuar.
Una revisió sistemàtica i metaanàlisi publicada el 2026 va analitzar 33 estudis amb un total de 798 participants. En els estudis controlats, l’entrenament físic va produir una millora mitjana de 1,05 m/s en la velocitat del cap del pal —aproximadament 2,35 mph—, 2,20 m/s en la velocitat de la bola, 9,33 metres de carry i 10,55 metres de distància total.
Els mateixos investigadors, però, van qualificar de baixa la certesa de l’evidència procedent dels estudis controlats. És un matís important: aquestes xifres són mitjanes obtingudes a partir de diferents estudis, no una promesa del que aconseguirà cada golfista.
Tot i això, uns deu metres addicionals no són gens insignificants.
Poden determinar si ataques un green amb un ferro 7 o amb un ferro 6. I al llarg de 18 forats, aquesta diferència pot modificar de manera real la forma de jugar un camp.
Per tant, potser la pregunta més interessant no és simplement si ens tornem més lents a mesura que ens fem grans.
És aquesta:
Per què disminueix la velocitat de swing amb l’edat — i quina part d’aquesta pèrdua encara podem modificar?
No és només el teu swing el que envelleix
Parlar de pèrdua de velocitat relacionada amb l’edat pot fer pensar en un procés gairebé matemàtic: cada aniversari ens faria perdre automàticament unes dècimes de velocitat amb el driver.
El cos humà no funciona d’una manera tan senzilla.
Amb el pas dels anys es produeixen canvis en la massa muscular, la força màxima i, sobretot, en la capacitat de produir força ràpidament. El sistema neuromuscular també canvia.
Per a un golfista és especialment important distingir entre força i potència.
Simplificant, la força representa la capacitat de generar força muscular.
La potència hi afegeix una variable fonamental:
el temps.
En el swing de golf no n’hi ha prou amb ser capaç de generar molta força. Cal produir-la i transmetre-la molt ràpidament.
Un swing amb el driver es desenvolupa en un interval de temps extremadament curt.
Això ajuda a explicar per què una persona pot continuar funcionant perfectament en la vida quotidiana —caminar, pujar escales, portar les bosses de la compra— i, al mateix temps, comprovar que ja no pot accelerar el driver com ho feia deu o vint anys enrere.
Per tant, la qüestió no és només quanta massa muscular conserva un golfista.
També importa la rapidesa amb què el sistema neuromuscular pot mobilitzar aquesta força.
I aquesta diferència és fonamental per entendre què passa amb el swing quan ens fem grans.
I si la flexibilitat no fos la principal responsable?
Pregunta a un golfista veterà per què ja no colpeja la bola tan lluny com abans i probablement sentiràs una explicació molt habitual:
Ja no tinc la mateixa flexibilitat.
Gira menys. L’esquena està més rígida. El backswing s’ha escurçat.
La mobilitat és important. Una limitació física individual pot condicionar la manera d’organitzar el swing i obligar a fer determinades adaptacions tècniques.
Però això no significa necessàriament que la flexibilitat sigui la característica física més relacionada amb la velocitat del cap del pal.
Una revisió sistemàtica i metaanàlisi publicada el 2024 a Sports Medicine va examinar 20 estudis sobre la relació entre diferents característiques físiques i la velocitat del cap del driver.
Els investigadors van trobar associacions significatives amb la força del tren inferior i superior, diferents mesures de salt i la capacitat explosiva de la part superior del cos, entre altres variables.
En canvi, les mesures agrupades de flexibilitat no van mostrar una associació significativa amb la velocitat del cap del pal.
Això no significa que els golfistes hagin de deixar de treballar la mobilitat.
Tampoc demostra que una limitació concreta de mobilitat no pugui perjudicar el swing d’un jugador determinat.
La conclusió és molt més precisa: en els estudis analitzats, les variables relacionades amb la força i la capacitat explosiva mostraven una relació més clara amb la velocitat del cap del pal que les mesures de flexibilitat.
Una revisió sistemàtica anterior havia arribat a conclusions similars. Les correlacions més importants amb la velocitat del cap del pal corresponien a la potència i explosivitat de la part superior del cos (r = 0,51), força del tren inferior (r = 0,46), força del tren superior (r = 0,41) i potència i explosivitat del tren inferior (r = 0,38). Proves com els esquats, els salts i els llançaments de pilota medicinal també mostraven relacions relativament importants amb la velocitat.
Però cal recordar un principi científic fonamental:
correlació no significa causalitat.
Ser capaç de llançar més lluny una pilota medicinal no farà automàticament que moguis el driver més ràpid.
El que ens diuen aquests resultats és una altra cosa.
Posen en dubte una creença molt estesa en el golf: si estàs perdent velocitat amb l’edat i et concentres exclusivament a millorar la flexibilitat, és possible que només estiguis treballant una part del problema.
La capacitat de generar força —i, sobretot, de generar-la ràpidament— també mereix atenció.
El cos encara respon a l’entrenament després dels 60 o 70 anys?
Aquesta era una de les qüestions centrals del nostre article original.
I probablement continua sent la més important.
La resposta és:
sí.
L’edat modifica la resposta de l’organisme a l’exercici, però no l’elimina.
Aquí també hem de corregir una afirmació massa categòrica que apareixia a l’antiga versió del nostre article. En aquell moment citàvem un experiment amb homes de més de 70 anys i suggeríem que l’entrenament pràcticament havia eliminat la diferència de rendiment físic respecte d’un grup de participants de 24 anys.
Avui no repetiríem aquesta conclusió sense disposar d’evidències molt més sòlides.
La literatura científica actual permet formular una conclusió més prudent i, alhora, prou interessant:
la força i la potència continuen sent entrenables a edats avançades.
No podem anul·lar l’envelliment.
Però sí que podem actuar sobre algunes de les seves conseqüències funcionals.
Però fer-se més fort realment permet moure el driver més ràpid?
Aquí és on la qüestió es torna especialment interessant per al golfista.
Fer-se més fort al gimnàs és una cosa.
Augmentar la velocitat del driver n’és una altra.
Durant anys, moltes recomanacions sobre preparació física per al golf es van basar en un nombre relativament limitat i heterogeni d’investigacions. Progressivament, aquesta base científica s’ha anat ampliant.
La revisió sistemàtica i metaanàlisi publicada el 2026 va estudiar específicament els efectes dels programes d’entrenament físic sobre el rendiment del cop de golf. Els investigadors van identificar 33 estudis amb 798 participants, dels quals 26 eren estudis controlats.
En aquests estudis controlats, l’entrenament físic va produir una millora mitjana de la velocitat del cap del pal de:
1,05 m/s, aproximadament 2,35 mph.
La velocitat de la bola va augmentar:
2,20 m/s, aproximadament 4,92 mph.
El carry va millorar:
9,33 metres.
I la distància total:
10,55 metres.
No són xifres espectaculars.
I precisament per això resulten interessants.
Per a un jugador que no pretén guanyar trenta metres en unes quantes setmanes, sinó frenar la pèrdua progressiva de les seves capacitats físiques —i potser recuperar una part de la distància perduda—, unes poques milles per hora poden tenir una importància real.
Però hi ha una limitació fonamental.
Aquests 798 participants no eren 798 golfistes de més de 70 anys. Les investigacions incloïen diferents edats, nivells de joc i protocols d’entrenament.
Per això no podem dir seriosament a un jugador de 65 anys:
Entrena durant vuit setmanes i guanyaràs deu metres.
Això no és el que demostra l’evidència.
El que podem afirmar amb molta més prudència és:
un programa estructurat d’entrenament físic pot millorar variables directament relacionades amb el rendiment en golf, incloses la velocitat del cap del pal i la distància.
Què hauria d’entrenar, doncs, un golfista?
Aquí convé evitar convertir un article de golf en una prescripció mèdica universal.
En el nostre antic article parlàvem d’esquats, salts i llançaments amb pilota medicinal. No era una elecció arbitrària. La força, la capacitat de salt i determinades qualitats explosives es troben entre les característiques físiques relacionades amb la velocitat del cap del pal en la literatura científica.
Però això no significa que un golfista de 72 anys que mai no hagi fet entrenament de força hagi d’anar demà al gimnàs, carregar una barra amb el 85% del seu màxim i començar a fer exercicis explosius.
El principi d’entrenament és més important que una recepta universal.
Un programa destinat a conservar o desenvolupar velocitat pot combinar diferents qualitats complementàries: força, capacitat d’expressar aquesta força ràpidament, moviments explosius adequats i, finalment, treball específic de velocitat aplicat al swing.
La combinació adequada depèn de cada persona.
Importen l’experiència prèvia d’entrenament, les lesions, la salut articular, l’equilibri, la condició física general i els antecedents mèdics.
Dos jugadors poden tenir 68 anys i presentar capacitats físiques completament diferents.
Per això «golfista sènior» no és, per si sol, un programa d’entrenament.
També pots perdre distància sense perdre tanta velocitat
Hi ha una altra confusió freqüent.
No tots els metres perduts provenen de l’envelliment físic.
La distància amb el driver no depèn únicament de la velocitat del cap del pal.
El punt d’impacte sobre la cara, la velocitat de bola obtinguda a partir de la velocitat del pal, el loft dinàmic, l’angle d’atac, l’spin, les condicions de llançament, les característiques del driver i de la bola, i fins i tot la longitud de la vareta, contribueixen al resultat.
La tècnica també pot canviar amb l’edat, de vegades com una adaptació inconscient a unes capacitats físiques diferents.
Per tant, un golfista pot estar perdent distància per diversos motius alhora.
Imaginem un jugador que ha perdut 3 mph de velocitat amb el driver, però que, a més, centra menys els impactes i genera més spin que abans.
Els efectes s’acumulen.
Fer-se més fort no solucionarà necessàriament tot el problema.
A la inversa, un fitting adequat pot permetre recuperar alguns metres sense haver de recuperar tota la velocitat perduda, simplement aprofitant millor la velocitat que el jugador encara conserva.
Per això mesurar és molt més útil que suposar.
Si realment vols entendre què ha canviat, registrar periòdicament amb un launch monitor fiable la velocitat del pal, la velocitat de bola, la qualitat de l’impacte, l’angle de llançament, l’spin i el carry pot aportar molta més informació que limitar-se a pensar:
Abans pegava més llarg.
La primera pregunta hauria de ser:
Què ha canviat realment?
Darren Clarke és un bon exemple, però no una prova científica
La imatge que acompanya aquest article mostra Darren Clarke.
El nord-irlandès és interessant per il·lustrar un tema relacionat amb el golf i la longevitat esportiva, però no constitueix una prova científica del que pot aconseguir físicament un golfista veterà.
Clarke va guanyar The Open a Royal St George’s el 2011, amb 42 anys.
La seva trajectòria mostra fins a quin punt experiència, tècnica, estratègia i capacitats físiques poden continuar interactuant durant una carrera esportiva molt llarga.
Però un professional d’elit no és representatiu del golfista amateur mitjà.
Utilitzar Clarke per determinar què pot aconseguir físicament un jugador de 65 o 70 anys seria enganyós.
La seva carrera simplement ens recorda una particularitat extraordinària d’aquest esport:
en el golf es pot continuar evolucionant durant molt de temps.
No necessites el cos d’un professional de 25 anys per continuar jugant un gran golf dins de les teves pròpies possibilitats.
I tampoc no has d’acceptar passivament tots els canvis físics associats a l’edat.
El millor moment per pensar en el teu golf als 70 potser és als 45
Aquesta era probablement una de les millors idees del nostre article original.
I continua sent vàlida.
Aquest tema no afecta exclusivament els golfistes sèniors.
Afecta tots els golfistes que es fan grans.
És a dir, tots nosaltres.
Als 35, 45 o 55 anys, conservar la força i la potència pot no semblar una prioritat perquè les conseqüències de perdre-les encara no són evidents.
Als 65 o 75, aquestes mateixes qualitats poden adquirir molta més importància.
La ciència no promet que puguem conservar indefinidament la nostra màxima velocitat de swing.
L’envelliment existeix.
La nostra fisiologia canvia.
Fins i tot amb un entrenament excel·lent, ningú no pot garantir que als 75 anys tindrà exactament les mateixes capacitats físiques que tenia als 25.
Potser, per tant, la veritable alternativa no consisteix a escollir entre envellir o no envellir.
L’alternativa és entre fer-se gran deixant d’estimular determinades capacitats físiques i fer-se gran intentant conservar i entrenar-ne almenys una part.
Això també ens permet corregir una afirmació massa rotunda del nostre antic article.
No seria correcte dir:
L’edat no és responsable de la teva pèrdua de velocitat.
El 2026 podem formular-ho amb molta més precisió:
L’edat importa. Però l’edat no explica tota la història.
Força, potència, activitat física, tècnica, lesions, salut, entrenament i material formen part de la mateixa equació.
I la bona notícia és molt senzilla:
algunes d’aquestes variables continuen sent entrenables.
Les investigacions més recents específiques sobre golf indiquen que l’entrenament físic pot produir millores mesurables en la velocitat del cap del pal, la velocitat de bola i la distància.
Per això, l’objectiu d’un golfista que es fa gran potser no hauria de ser recuperar el driver que tenia als 25 anys.
La pregunta més interessant és una altra:
Amb el cos que tens avui, has arribat realment al teu límit de velocitat… o simplement has deixat d’entrenar-la?