Dos ferros 7 forjats, el mateix loft de 34°, la mateixa vareta i, tot i així, resultats diferents. Vaig comparar els Wishon 565MC i 575MMC en un TrackMan 4 fa més de cinc anys, quan tots dos models encara eren al catàleg de la marca. La lliçó continua vigent per a qualsevol golfista que busqui ferros: el comportament d’un pal no es llegeix a la fitxa tècnica.
Wishon, la marca dels clubmakers
A les botigues de golf, les parets de ferros són de Callaway, TaylorMade, Ping i Titleist, amb models nous cada temporada i noves promeses de velocitat de bola, tolerància i distància.
Wishon Golf funciona d’una altra manera. La marca va néixer de la feina de Tom Wishon, un clubmaker nord-americà que va començar dissenyant els seus propis caps per als seus clients i va acabar convertit en un dels dissenyadors de caps més respectats del sector. Wishon no ven pals muntats de sèrie: caps, varetes i grips es venen com a components a clubmakers i fitters independents, que munten cada pal per a cada jugador.
A més, Tom Wishon defensa una política poc habitual: mantenir els models durant anys i renovar-los només quan els motlles es desgasten o quan apareix una idea realment millor.

Dos caps semblants, dues intencions diferents
Sobre el paper, els dos ferros 7 s’assemblen: acer al carboni 1035 forjat, 34° de loft i cavitat posterior mecanitzada íntegrament per CNC. Però no busquen el mateix jugador.
La 565MC és la més gran de les dues. La seva cavitat profunda vol augmentar el moment d’inèrcia perquè un cap forjat s’acosti a la tolerància d’un ferro fos de cavitat. Wishon hi afegeix un pes central en forma de mitja lluna, pensat per millorar la sensació en els impactes centrats i elevar molt lleugerament la trajectòria. La línia superior és fina i l’offset baix, de 2 mm. Tom Wishon la destinava a jugadors de scratch fins a un hàndicap 16 aproximadament.
La 575MMC és més compacta, amb una fulla més curta, pensada per a golfistes de gustos més tradicionals. La cavitat és menys profunda i el repartiment de pesos evoluciona al llarg del joc. Al meu parer, és la més bonica a l’address.
Com es va fer la prova
Els dos caps es van muntar a la mateixa vareta, una Aerotech SteelFiber i95 en flex Regular, amb una llargada estàndard de 37 polzades. Abans de colpejar, vaig pesar cada pal: 410 g la 565MC i 400 g la 575MMC. Amb la mateixa vareta i la mateixa llargada, aquests 10 grams són al cap.
Aquest pas és essencial. Un pal de golf és, abans de res, un pes, una llargada, un loft, un lie i un equilibri. Comparar pals sense conèixer aquests valors és comparar resultats sense conèixer les condicions de l’experiment.
Vaig colpejar unes vuit boles amb cada cap en un estudi de proves amb TrackMan 4, amb boles de qualitat i després d’escalfar, a una velocitat de pal propera a 72 mph, conservant només els impactes centrats.
Les dues dades que importen en un ferro 7
El smash factor és la velocitat de la bola dividida per la velocitat del pal: la part de l’energia del swing que arriba a la bola.
L’angle d’aterratge indica si la bola es pot aturar a prop de l’objectiu. Un ferro 7 no està fet per arribar tan lluny com sigui possible, sinó per trobar el green i quedar-s’hi.
Les mitjanes del PGA Tour publicades per TrackMan serveixen de referència: al voltant d’1,33 de smash factor i un angle d’aterratge proper a 50° amb el ferro 7. Pocs aficionats arriben a aquestes xifres, sobretot per manca de velocitat. Són un punt de comparació, no un objectiu.
565MC: molta energia, trajectòria tensa
Amb la 565MC vaig obtenir un smash factor d’1,37. És més que la referència del Tour i el tipus de xifra que se sol veure en ferros d’ajuda al joc amb uns 30° de loft. Aquest cap en té 34.
El loft dinàmic n’explica bona part. El TrackMan va mesurar 26° a l’impacte: amb el meu cop descendent vaig treure uns 8° de loft al cap. El loft estàtic només explica una part de la història. El resultat el produeix el pal complet, tal com el presenta un jugador concret.
La contrapartida és un angle d’aterratge de només 42°. Amb ferros de 34°, normalment m’acosto als 47°. La bola va volar 127 metres de carry per a 138 metres de distància total: gairebé 11 metres de rodolament. És molt per a qui vol aturar la bola al green.
Les dades optimitzades del TrackMan confirmen aquesta lectura. Per a la meva velocitat de pal, el carry de referència rondava els 121 metres. Vaig guanyar-ne cinc perquè la bola tenia poc efecte. La velocitat de bola, l’angle de sortida, l’alçada màxima i el spin loft eren correctes; només l’angle d’atac quedava una mica just. Amb un cop més descendent, el smash factor hauria estat encara més alt.
575MMC: gairebé idèntica, deu grams més lleugera
La 575MMC va donar un smash factor d’1,36: una diferència mínima, però real. El cap, més petit i lleuger, també em va costar prop d’1 mph de velocitat de pal amb el mateix esforç. L’angle d’aterratge va ser comparable, entre 42 i 43°, amb uns 12 metres entre carry i distància total, i les dades optimitzades van mostrar el mateix patró: bona sortida, poc efecte, angle d’atac una mica pla. En conjunt, va quedar uns dos metres per darrere de la 565MC.
La dispersió va marcar la diferència
Dos metres no són suficients per triar un ferro. El que va decantar la meva preferència cap a la 565MC va ser la dispersió: amb la 575MMC, els meus cops es van obrir una mica més a esquerra i dreta. Res d’espectacular, però visible.
Encaixa amb el disseny. La 565MC, més gran i amb una cavitat més profunda, es va concebre per a un moment d’inèrcia més alt i perdona millor les petites variacions d’impacte. Una prova d’aquesta mida no ho demostra, però el resultat apunta en la direcció que indica Wishon. Això no converteix la 575MMC en perdedora: un golfista regular a l’impacte que prefereixi un cap compacte la podria triar sense dubtar.
Triar els ferros segons el projecte de joc, no segons l’hàndicap
Tots dos caps van produir trajectòries tenses, amb aterratges baixos i molt rodolament. Això convé al golfista a qui li falta distància i arriba als greens deixant córrer la bola. No convé a qui necessita salvar un búnquer i aturar la bola en un green poc profund.
Per això l’hàndicap és un mal criteri per triar ferros. Un hàndicap és la mitjana de diversos jocs. Un jugador d’hàndicap 15 pot jugar com un 2 des del tee, com un 30 amb els ferros, com un 14 al voltant del green i com un scratch al putt. Comprar ferros «per a hàndicap 15» no té sentit.
Les preguntes útils tenen a veure amb el projecte de joc. Necessito offset per contrarestar un swing que em fa slice? Quina alçada de bola busco? Quanta capacitat de frenada vull: 42° d’aterratge o 50°? Un bon fitter pot trobar per a cada golfista la trajectòria que correspon al seu joc.
Forjat i mecanitzat: què vol dir de debò «forjat»
Els dos Wishon es forgen en acer al carboni i després se’n mecanitza completament la cavitat posterior per CNC. Aquest segon pas no els resta res de «forjats»: la forja crea el cap en brut i el mecanitzat en defineix la geometria i el repartiment de masses.
Però «forjat» descriu un procés de fabricació, no un rendiment. La velocitat de bola, la tolerància i la dispersió depenen de la geometria, del repartiment de masses, del muntatge i de l’impacte, no de la paraula impresa a la capsa.
Què se n’ha fet d’aquests ferros?
Avui cap dels dos models no es fabrica. La 575MMC figura com a model «legacy» al web de Wishon: amb l’arribada dels forjats 585, la marca va considerar que no podia mantenir tres famílies forjades i va anar retirant la 575. La seva successora és la 585PC, amb ferros llargs de cavitat i ferros curts més propers a un muscle back.
La 565MC encara apareix al menú de ferros, però Tom Wishon ha confirmat que va sortir de la gamma activa fa uns anys, sense plans de recuperar-la. La seva pàgina a internet no vol dir que es pugui comprar nova.
Això no els fa pitjors. Un cap no perd les seves qualitats perquè arribi un model més recent. Tots dos apareixen al mercat de segona mà, sovint a preus moderats; abans de comprar convé revisar lofts, lies, varetes, llargada i desgast de les cares. El mateix Tom Wishon sosté que els grans avenços en el disseny de caps ja han quedat enrere. Un model nou no és un progrés fins que no s’ha comparat amb l’anterior en condicions rigoroses.
Límits d’aquesta prova
- Un sol provador, uns vuit cops per cap, a unes 72 mph de velocitat de pal.
- Només impactes centrats: no es va mesurar la tolerància en cops descentrats.
- La dispersió es va observar, però no se’n van conservar els valors laterals detallats.
- Els valors de swing weight anotats llavors no eren coherents amb els pesos mesurats i no s’han utilitzat.
- Els resultats descriuen un jugador i un muntatge concrets, no totes les configuracions possibles d’aquests caps.
Què ensenya aquesta comparació
La meva preferència va ser per a la Wishon 565MC: una mica més eficient, una dispersió més continguda i més ben adaptada al meu swing. La 575MMC va quedar molt a prop, amb un smash factor gairebé idèntic i una trajectòria similar.
La lliçó va més enllà d’aquests dos models. Un ferro 7 de 34° pot produir una trajectòria tensa, un smash factor alt i molt rodolament. Ni el número de la sola, ni el loft estàtic, ni la paraula «forjat» permeten preveure com es comportarà un ferro. Per triar cal mesurar la distància, però també el carry, l’alçada, l’angle d’aterratge, l’efecte i la dispersió, i comparar-los amb els cops que realment calen al camp.
Un pal de golf no és una vareta màgica. És el golfista qui fa el swing. El rendiment d’un ferro es mesura i després s’interpreta en funció de qui el juga.
La prova original completa es pot veure en vídeo (en francès) a continuació.
Fonts
- MyGolfMedia: prova original en vídeo dels Wishon 565MC i 575MMC, mesures amb TrackMan 4.
- Wishon Golf, 565MC Forged Irons
- Wishon Golf, 575MMC Forged Irons
- Wishon Golf, 585PC Irons
